“M’encanta cuidar, però no puc fer actes d’heroïcitat”

Les mans que refredaven el front del pare amb migranya continuen alleujant el patiment dels altres al CAP Vila de Gràcia - Cibeles. Silvia Fariñas fa més de vint anys que és infermera i assegura que té la sort de treballar d’allò que la il·lusiona i la fa sentir profundament realitzada. Però no per això és cega a les enormes dificultats que travessa la seva professió. De fet, és molt clara: “M'encanta la meva feina, però cuidar no pot ser un acte d'heroïcitat permanent”. 

Defensa que les infermeres no han perdut la seva essència, que és cuidar, acompanyar i escoltar el pacient, però que la professió és molt més complexa. “Hem crescut molt amb la formació i la recerca, hem guanyat més seguretat, som més crítiques”, explica. El fet de valorar un pacient, de planificar les cures, proposar un tractament i fer prescripcions de medicaments ja forma part del seu dia a dia després de dècades lluitant-hi. “Ja ningú pot pensar que som tècniques que executen indicacions mèdiques”, afirma. 

Però, alhora, hi ha una evident falta de reconeixement social i polític, una preocupant desnutrició de col·legiades que s’aguditza any rere any i un malestar emocional molt silenciat. “No només hem de formar bones infermeres, sinó aconseguir que es quedin. Cada cop és més difícil trobar-les", assegura. Els sous, la temporalitat i la impossibilitat de tenir una ràtio per pacient adequada han empitjorat en les últimes dècades, mentre que la demanda i la complexitat que s'atén és cada vegada més alta. “L'esperança de vida ha augmentat moltíssim i el que veig ara a consulta no és el que veia el 2007", diu.

Des del 2008, qui surt de la Facultat d'Infermeria ho fa sent graduada, i no diplomada, i hi ha fins a set especialitzacions (si bé l’oferta limitada i la impossibilitat de cobrar un sou més alt en àrees d’alta expertesa com oncologia o urgències són farina d'un altre sac). “Des del 2007 també podem fer doctorats, que abans havíem de fer en altres països, i ara s'ofereixen més pràctiques”, afegeix. Ara bé, Fariñas –que va convalidar-se els estudis de grau amb l’experiència quan feia tretze anys que treballava– sap que a les universitats continuen sense donar el lloc a la infermeria de primària. “A la meva generació no ens ho van traslladar i tenim alumnes en pràctiques que encara se sorprenen de la quantitat de coses que fem. No hi ha consciència de la prevenció i l'educació sanitària”, lamenta. Darrere d’una infermera (o infermer, perquè ja hi ha molts homes que s’hi dediquen) s’amaguen molts rols que es fan sovint inconscientment, com el de la treballadora social, la nutricionista, la psicòloga…

“La covid va ser un abans i un després. És un orgull dir que vam donar-ho tot mentre intentàvem calmar la gent d'un neguit que també sentíem”, recorda. Aleshores, creia que, de retorn, hi hauria millores laborals. I la resposta va ser decebedora: “Moltes promeses de canvi es van diluir i els aplaudiments es van tornar exigències i qüestionaments”. Malgrat tot, Fariñas valora molt poder entrar al minimón dels seus pacients. “És genial que els familiars et donin les gràcies, o es consolin en moments durs amb una abraçada i plorant. Soc humana i hi ha dies que no puc evitar emocionar-me. Només qui cuida persones sap a què em refereixo”, conclou.