"Fa temps que no estem en una democràcia"

Destil·lar bé és un art a l’abast de ben pocs. I Genís Roca ho ha demostrat, un cop més, amb el seu últim llibre La revolució inevitable (Càpsula), un assaig brevíssim però condensat que permet entendre com la tecnologia ha alterat el taulell de joc social, cultural, polític i econòmic. “Crec que fa temps que no estem en una democràcia”, explica en conversa amb l’ARA. “Si t’ho mires bé, això té pinta de plutocràcia: gent que té molts calés i que governa el grup pensant només en el seu interès particular”.

Arqueòleg de formació i llicenciat en Història, a banda de tenir un MBA per ESADE, va ser un dels impulsors de la UOC quan aquesta universitat a distància encara no tenia cobertura legal. Cofundador també de la consultora Roca-Salvatella, ha treballat en projectes per internet en els darrers 30 anys i ha format part de la governança d’institucions tan diverses com el RACC, el Museu Picasso, l'Escola Superior de Disseny o les Escoles Garbí, entre d’altres. El gener del 2021 va ser escollit president de la Fundació puntCat, des del 2025 anomenada Fundació Accent Obert.

Quan li preguntem pel títol del seu llibre i si el fet que la revolució sigui inevitable això la fa automàticament indesitjable, respon que de cap manera i es mostra esperançat: “Només vol dir que l'haurem de gestionar. I depèn de com la gestionis, sortirà bé o malament. És cert que molta gent, quan li dius inevitable, interpreta la mirada negativa, però jo soc optimista. Al final, amb el clima parlem de crisi, però en tecnologia en diem revolució i això en el fons amaga optimisme. Ho trobo una delícia”.

I gestionar-ho vol dir adaptar-se a un canvi. Entén la por que fa la IA, per exemple, en l’àmbit laboral, però de nou rebutja el catastrofisme: “Encara hi ha gent que es pensa que té la feina assegurada de per vida. De fet, els que tenen por de perdre la feina... estan més ben preparats i disposats a gestionar canvis”. I ironitza: “Has de sortir de la teva zona de confort, diuen. El que diu això és mala persona! Amb el que costa arribar a una zona de confort! Surt tu, de la teva. Jo m'hi quedaré una estona més”. Segons la seva prospectiva, la IA és una eina i, per tant, “perdrà la feina qui no la sàpiga fer servir”. Com que el terme intel·ligència artificial imposa, ell proposa pensar-hi com si fossin uns minions, al nostre servei. Uns petits subordinats que ens alliberen a l’hora de fer les càrregues de feina més mecàniques i tedioses.

Quan traça una mirada llarga, veu que la divisió de tres blocs –els Estats Units, la Xina i Europa– ja no és operativa i potser seria millor parlar-ne en termes de dos grans blocs culturals, occidental i oriental, i ser generosos a l’hora de considerar, per exemple, Llatinoamèrica o Austràlia com a aliats del bloc occidental. “És la primera vegada en 2.000 anys que Europa no decideix el sistema operatiu del món”, reflexiona. “I pensem que la nostra opinió és suficient perquè el món sigui obedient a allò que nosaltres hem pensat, que ho fem superbé, això de pensar... Però a vegades tenir raó no és suficient. Europa encara no ha acceptat que no és suficient tenir raó. Has de tenir també una certa autoritat. Però no una certa autoritat moral, sinó pragmàtica o executiva. I no la té”. Però, de nou, li surt l’optimista perenne i diu que ell està enamorat de les solucions, més que dels problemes.