"Hi ha qui no et deixa que et sentis d'aquí"

La vida li va bé a Ammar Ali Waris. A l’estiu del 2023 va comprar una llicència de VTC i ara condueix vehicles d’alta gamma en horari diürn i aquest 2026 serà l’any en què es casi amb la seva promesa que va conèixer en unes vacances al Pakistan. “Les coses han anat d’aquesta manera; he tingut parelles d’aquí que semblava que anaven bé i al final, no vam arribar a fer el pas. Amb la meva nòvia, que té bons estudis i bona educació, ens vam donar una oportunitat i sembla que va bé”, afirma.

Nascut a la ciutat de Gujrat, al Panjab, fa 33 anys, la mort del seu pare quan ell era un nen va fer que, sent el germà gran, s’autoimposés la responsabilitat de tirar endavant la família i amb tan sols 13 anys va sortir de casa per emigrar tot sol, un camí que prefereix esquivar i no entrar en detalls.

Tot sol va arribar a Catalunya, ara fa 20 anys, i va viure en un centre d’acollida de la DGAIA per a menors tutelats a Manresa. Aquí va continuar amb els estudis, es va graduar de l’ESO i va fer un grau de restauració, que li va donar pas a fer pràctiques de cambrer al restaurant ABaC de l’ara televisiu Jordi Cruz. “Quan van acabar les pràctiques em van fer un contracte d’ajudant de cambrer i vaig acabar sent el segon maître del restaurant”, relata i subratlla que era dels pocs treballadors no europeus. Els 12 anys que va estar a la sala d’aquest local tocat amb l’estrella Michelin, van ser de molt estrès, tant pel nivell que obliga el sector com per gestionar un equip de 27 persones que no sempre van entendre la tria de Waris com el cap de sala. Els maîtres són els encarregats de mantenir l’ordre al menjador, de fer contents els comensals i de fer de director d’orquestra perquè els plats surtin a l’hora, per exemple. “Els cambrers que eren amics meus es pensaven que els tractaria millor i, al revés, amb qui no tenia tracte temien que els pressionaria més”, diu i, malgrat haver estat en un dels millors restaurants –“un Barça-Madrid”–, la restauració és “un sector mal pagat”.

Del món de la restauració va passar al de les TVC, mogut pel “somni d’emprendre” i de tenir el seu propi negoci. Gràcies als estalvis i a un crèdit bancari es va enrolar a demanar una de les llicències, animat també per un amic que ja feia temps que s’hi dedicava. L’asfalt té estrès, però admet que és diferent perquè s’ha centrat en les “TVC d’alta gamma”, amb “clients exclusius” que li permeten no haver d’estar pendent de les alertes d’una apli i d’anar d’aquí cap allà. Ell condueix unes hores al matí i, al vespre, és el seu germà qui li pren el relleu.“Al final és una empresa familiar”, resumeix. Waris subratlla el seu esperit emprenedor, de “voler prosperar i créixer i créixer”, per això té al cap agafar més llicències o fins i tot obrir un negoci de restauració.

Viu al barri barceloní de Sant Gervasi, i assegura que tot i que sent que a l’haver crescut aquí i haver passat dues terceres parts de la vida a Catalunya, només té un sentiment. L’única diferència –que no és menor– entre la població autòctona i els immigrants com ell, és que s’han hagut “d’esforçar més per demostrar la vàlua”. Se sent satisfet del camí recorregut, tot i que partia de més enrere i no ha tingut les mateixes oportunitats. La identitat? Sense dubtar-ho, respon que se sent part del país que l’ha acollit i afirma que no s’imagina una altra terra per formar família i criar els futurs fills. Però, malgrat la satisfacció també retreu que no sempre li posen fàcil:“Hi ha gent que es queixa dels immigrants que no s’integren, però, hi ha qui no et deixa que et sentis d’aquí o que t’integris”, lamenta.