“A Ucraïna he vist coses que no creia possibles al segle XXI”

Pascale Coissard (Lannion, 1984) és la cooperant catalana que més temps ha passat a la Franja de Gaza sota el genocidi israelià. Hi ha estat en quatre missions, i ara es prepara per tornar-hi amb una tasca de màxima responsabilitat: com a coordinadora d’emergències decideix els moviments dels  equips de Metges Sense Fronteres a la Franja, formats principalment per personal local. Nascuda a la Bretanya francesa i resident a Catalunya des de fa 16 anys, abans havia treballat a la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, des d’on va viure l’arribada a Europa de refugiats sirians, i més tard ser destinada també a Ucraïna. Moltes crisis concentrades en una vida.

En aquests anys ha vist com s’han normalitzat els atacs contra hospitals i personal sanitari, per part tant de Rússia com d’Israel. Admet que això ha canviat la seva professió: “Hem viscut molts atacs a la missió mèdica humanitària. Es nota una sensació de més perillositat per al món humanitari en general i per als sanitaris i els professionals de la salut en particular”. Això ha impactat directament sobre la feina de metges, matrones, infermeres i logistes. “Hem de treballar molt la seguretat: abans de decidir si movem un equip o un carregament hem d’estudiar cada pas amb molt detall. Tot és més difícil i imprevisible”. Passa el mateix amb l’ajuda humanitària, quan s'ha normalitzat l'ús de la fam, la set i les malalties com a armes de guerra.

Coissard també ha estat testimoni directe de com ha canviat la guerra: “A Ucraïna he vist coses que no creia possibles al segle XXI, com les trinxeres: és una cosa que m’ha deixat un record per sempre, perquè semblaven pròpies de la Primera Guerra Mundial”. I encara s’hauria de retrocedir uns quants segles més per trobar imatges d’un setge com el de Gaza: “Semblava una cosa més pròpia d'una guerra medieval, quan s’assetjava una ciutat, totalment tancada; però ho vam viure la primavera passada quan no entrava ni un sol camió d’ajuda a Gaza i la gent sobrevivia amb llaunes i el que havia pogut acumular”. Té gravades a la retina les escenes de palestines recollint amb les mans farina que queia a terra dels primers camions que van entrar a Gaza l’abril del 2025. 

I també ha canviat la composició de MSF, que ara treballa menys amb cooperants blancs desplaçats a les zones de conflicte i treballa principalment amb personal local. “La nostra organització ha crescut moltíssim, però sobretot és gràcies a personal local, professionals que viuen i treballen als seus països en situacions de conflicte o de crisi humanitària, i és clau reconèixer que el pes de la resposta a les emergències mèdiques o humanitàries recau sobretot en ells: al final, el 90% dels meus companys de Gaza són palestins i tenen un coneixement profund de la situació. Nosaltres només els podem aportar una mica de cobertura”. 

Més enllà de la feina mèdica, Coissard veu com un repte per a les ONG la seva funció de testimoniatge en un context en què també s’ha normalitzat l’assassinat de periodistes. “A Gaza la premsa internacional directament no hi pot entrar i a Ucraïna també hi ha moltes zones on els periodistes són objectius de guerra: la nostra feina és alleugerir el patiment de les persones, però també és important que es reconegui que pateixen i per què, i per això també hem de fer aquest paper de testimonis”.