"Les coses no van tan bé com sembla, queda molt per fer”

L'any 2000 Laura Ràfols (Vilafranca del Penedès, 1990) tenia 10 anys i no podia imaginar tot el que viuria aquest segle. Llavors jugava a futbol al col·legi i amb un equip on tots eren nois excepte ella, la portera. "I aquell any em van dir que ja no podia seguir, perquè era l'única nena. Així que amb nenes d'altres edats vam anar per les escoles de Vilafranca buscant gent per fer un equip femení", recorda. Tenia clar que volia ser futbolista, però llavors no s'imaginava que viuria des de dins la gran revolució del futbol femení arribant a ser portera i capitana del Barça. "L'any 2000 el futbol femení era diferent. Jo vaig arribar a jugar partits en què era la portera amb 12 anys i la portera rival tenia l'edat de la meva mare", recorda. Estava tot per fer.

"He jugat en camps de sorra i entrenat en horaris horribles. Quan vaig entrar al Barça, entrenàvem en un camp al costat del Camp Nou, que allò no és que fos sorra, allò era ciment, on aparcaven els autocars els dies de partit. Jo vaig veure la primera revolució el 2011 quan Jordi Mestre i Maria Teixidor aposten per nosaltres i guanyem la primera lliga", explica. Res ha estat fàcil, però. Quan va fitxar pel Barça els pares feien un esforç per acompanyar-la als entrenaments en horaris complicats. Després va viure l'època en què les competicions no estaven ben organitzades i en què el Barça encara no creia del tot en elles, fins aquella primera lliga guanyada la temporada 2011/12. "Però no som professionals fins al 2015. Debutem a la Champions, però amb jugadores que estudien o treballen. El boom amb la generació d'Alexia i Aitana arriba després", explica la portera, que va passar de Segona Divisió a unes semifinals de la Lliga de Campions. "Amb el nostre esforç i resultats hem aconseguit canviar el discurs dels homes que segueixen manant al futbol i que, en realitat, no creuen en el futbol femení. Però no ho podem dir públicament", raona. Homes com Luis Rubiales, amb qui se les va tenir el 2018 quan Ràfols va penjar una senyera de la Copa de la Reina acabada de guanyar pel Barça, fet que no va agradar al llavors president de la Federació espanyola. "El futbol femení ha millorat, però el Barça és una bombolla. Mira l'Espanyol, altres clubs o la lliga. Les coses no van tan bé com sembla, queda molt per fer", explica una dona que veu amb neguit l'ascens de l'extrema dreta. "Alguns partits no crec que cuidin l'esport femení si manen, dubto que l'empoderament de la dona sigui la seva prioritat. Sembla que tornem endarrere, amb aquests joves que diuen que amb Franco es vivia millor. Hem avançat molt en feminisme o drets LGBTI, però el que s'ha guanyat està en risc", apunta aquesta dona, que vivint a Barcelona s'ha trobat valorant la vida de barri en una zona, Sagrada Família, afectada pel turisme massificat i la gentrificació. "Ara valores coses com la vida de barri, el teixit social i la cultura catalana", diu. Per això forma part dels castellers de Sagrada Família. "Soc vilafranquina, porto els castells a la sang", conclou.