"El Procés no va ser una febrada aïllada"

La passió de Jordi Muñoz (València, 1979) per la política li ve de ben petit. “A casa era molt present i jo també ho seguia amb interès”, revela. No es va sentir mai com un extraterrestre. A cinquè de primària, ell amb altres companys van fundar un sindicat estudiantil. Es deia Front Sindical d’Estudiants Nacionalistes i l’encapçalava, ni més ni menys que Xavi Sarrià, que després es convertiria en el cantant d’Obrint Pas, un dels grups més populars de l’escena musical valenciana. Als 16 anys va triar ciències pures, amb la idea de ser metge o biòleg. Però un amic va posar seny. “Tu, ciències? –em va dir–. Però si hauries de fer polítiques, tant que t’interessa la política!”. I sense pensar-ho massa, li va semblar un raonament lògic i li va fer cas. Tot i el seu interès per la política, sempre ho ha fet des de l’altra banda, especialitzant-se en l'estudi empíric de les actituds i preferències polítiques a partir d’enquestes, demoscòpia i tractament de dades. “He estat implicat en molts moviments i organitzacions sociopolítiques, però mai he fet política electoral simplement perquè la vida no m’hi ha portat”, exposa. Tampoc ha rebut mai cap oferta per anar a llistes. Només al 2015, amb el primer govern del Botànic, uns amics de Compromís li van proposar d’anar a València a participar-hi, però en aquell moment suposava una ruptura massa forta en la seva vida personal i laboral. I és que Muñoz, com molts altres valencians il·lustres, es va establir a Barcelona el 1997. “En el meu cas vaig venir a estudiar perquè no s’estudiava polítiques a València. De fet, m’havia matriculat a economia a València el juliol després de la selectivitat, però al setembre vaig decidir agafar les coses i venir cap a Barcelona”. Va desembarcar a Catalunya a les acaballes del pujolisme. “L’hegemonia pujolista estava definitivament esquerdada i va ser una mena de pròrroga no especialment brillant”, ressalta. Des d’aleshores, ja ha vist passar per la Generalitat sis presidents més. També el Procés. “La revolta catalana va crear una crisi inèdita a l’estat i, tanmateix, la força acumulada va resultar del tot insuficient per tombar la paret”, opina. “Però el Procés no va ser una febrada aïllada i el conflicte nacional prendrà noves formes en el futur”. Durant el mandat de Pere Aragonès, Muñoz va ser escollit director del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), un càrrec que sempre es mira amb lupa, per les pressions dels partits per no sortir-ne malparats.

“No ho sé en altres casos, però jo no vaig rebre absolutament cap pressió del Govern”, deixa clar. “Els errors i els encerts, com se sol dir, són només meus”, afegeix. Professor de política a la UB des del 2014, també ha percebut la dretanització d’un sector del jovent a les aules: “És així, però alumnes de totes les tendències sempre n’hem tingut. I amb poc interès per la política, també: hi ha estudiants que fan ciències polítiques pel vessant d’administració pública”. No té cap dubte que ara mateix l’extrema dreta –espanyolista i catalanista– són “el gran perill per a la convivència, la cohesió i el futur del país”. I no creu que sigui “malauradament un fenomen passatger» si s’analitzen els altres països d’Europa, però refusa culpar-ne les esquerres. “Són conseqüències endarrerides de la gran recessió i l’austeritat amb la qual es va gestionar, que han deixat ferides socials i polítiques importants que les esquerres no han pogut tancar fruit d’una capacitat fiscal molt limitada, una administració cada cop més ineficient i problemes socials cada cop més grans”, remata.