TAKASHI OCHIAI

El trobem un dilluns d’estiu a l’obrador, treballant. No cal ni dir-ho. La pastisseria que regenta està tancada durant el matí però ell no para. El seu hobbie és la feina, i les vacances, reconeix, les fa “per obligació”. Takashi Ochiai té prou edat per jubilar-se però això no entra, de moment, en els seus plans. Té molts projectes professionals al cap. En parlem entre dorayakis i gelats de te matxa. Va néixer a Niigata, un petit poble costaner al nord-est del Japó del qual va sortir amb només 15 anys per anar a Tòquio a treballar com a pastisser. “No volia estar al poble, era molt avorrit. Molt! –i remarca aquest “molt” amb èmfasi–. Volia marxar-ne”, recorda. Venia d’una família de camp dedicada al cultiu de l’arròs. Ni rastre de tradició pastissera. L’ofici l’inaugura ell. Abans de marxar, va fer tota una declaració premonitòria als seus pares: “Un dia muntaré el meu propi negoci”. Dit i fet. El que potser ni un ni altres esperaven és que fos a Barcelona.

A Tòquio va treballar en una pastisseria però també va exercir altres oficis fins que als 19 anys va veure clar que necessitava formar-se per continuar progressant. Però els estudis a l’escola de pastisseria costaven més diners dels que tenia i els va aconseguir treballant en una fàbrica Nissan en el torn de nit. “A la nit es cobrava un 30% més de sou”, explica. Inquiet de mena, sempre ha trobat solucions. “A vegades, si escrius els problemes és més fàcil solucionar-los un per un”. Filosofia pràctica. En sis mesos va reunir els diners suficients per matricular-se. A les pastisseries i restaurants on va treballar després, sentia altres xefs parlar de les seves experiències laborals a Europa. “I em van venir ganes d’anar-hi jo també”. Amb 24 anys va arribar a Brussel·les amb la intenció de treballar en tres o quatres pastisseries diferents cada any, però sense permís de treball ni de residència va veure que seria impossible avançar i va acabar a Londres. Allà va conèixer la Carme, la seva esposa, la responsable, en part, que ell sigui avui a Barcelona. Es van conèixer a classe d’anglès, on ell aprenia l’idioma quan acabava el servei al restaurant on treballava. Quan va arribar el moment de decidir on establir-se com a parella, Ochiai va descartar el Japó. “Pel xoc cultural. La majoria de matrimonis mixtos es divorciaven i jo pensava: si anem al Japó, segur que ens divorciem. Parlo de 40 anys enrere, eren cultures molt diferents i ella no parlava japonès”. I van venir a Barcelona. Només sabia dir “Bon dia”, “Hola” i “Adiós”. “Però si hi havia feina, podia suportar-ho tot”, diu. Els pares, recorda, no s’hi van oposar. “Vaig tenir sort amb la família. No em van dir mai que no. Quan els vaig dir que marxava a Europa em van dir: «Difícil». «Sí, ho sé, però me n’hi vaig», els vaig respondre. I quan els vaig anunciar que em casava amb una espanyola, el mateix: «Ui, ui, ui... Difícil». «Sí, difícil però ho intentaré». Mai s’hi van oposar”. Tampoc els pares de la Carme. “El seu pare va dir: «Si és bon treballador, ja està bé»”, explica en un castellà que no hi entén de temps verbals, ple de paraules en català i farcit de sentit de l’humor.

Els pares el van ajudar a muntar la primera pastisseria Ochiai, a l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona. Un somni fet realitat. No havia complert encara els 30 anys. Hi va ajudar tota la família. Pares, germans i fins i tot cosins, com el Tsuyoshi, que va venir expressament del Japó per donar un cop de mà. Eren principis dels 80 i Barcelona no estava avesada a un entorn multicultural. “Al barri hi vivien dos xinesos, dos o tres filipins i jo”. De Barcelona, admet, ell tampoc en sabia gaire res. “Només coneixia Andalusia, l’oli d’oliva, Franco, el flamenc i els toros”. Va començar elaborant dolços tradicionals catalans fins que, a poc a poc, va anar introduint ingredients i receptes japoneses així com rebosteria francesa. Que el negoci rutllés en els seus inicis ho atribueix al mèrit de la Carme, que és qui estava de cara al públic. “Això feia que la gent hi confiés més”. Reconeix que sorprenia veure un pastisser japonès elaborant coques de Sant Joan o mones de Pasqua. “Per a mi era normal. Al Japó, en un restaurant italià o en un restaurant francès també hi cuinaven japonesos. Però aquí deien: «Mira, un xinès [sic] fent braç de gitano». En aquella època tots els orientals érem iguals”, explica.

Al principi, va costar que hi confiessin. I recorda l’anècdota d’una dona que li va preguntar si els melindros de la seva pastisseria contenien peix cru. “És que com que els japonesos mengen coses crues...” No amaga que els primers anys van ser durs. Però això ja és història. La gastronomia japonesa s’ha fet un lloc a Catalunya i mochis, iuzu o te matxa formen part del nostre vocabulari. “Qui menjava abans dorayakis? –es pregunta–. Ara, en canvi, la gent està més acostumada a tastar coses noves”. Té clar que el futur del seu negoci passa per potenciar encara més la rebosteria japonesa. Per això, un dels seus tres fills, que també ha continuat amb l’ofici, ha fet el mateix viatge que el seu pare i ha anat a Tòquio a formar-se. Deixar un llegat al seu fill és també un dels motius pels quals no es jubila. I un dels seus projectes és obrir amb ell un Ochiai a Madrid. Algú li va dir un dia que si amb gairebé 70 anys continua al peu del canó és perquè l’ofici li agrada molt. “És que per a mi la feina no és pesada, m’encanta. Jo vaig a casa i penso en què s’ha de fer demà o en com es pot millorar la recepta d’un pastís. No puc viure sense projectes. Hi ha qui els diumenges té mal de cap pensant en dilluns, però jo no”.

“Al Japó no hi ha els meus pares, per què tornar?”

A Catalunya hi han nascut els seus tres fills i els seus tres nets més un altre en camí. Els nets ja no parlen japonès però dos dels fills sí. L’anglès era l’idioma de comunicació entre la Carme i el Takashi en els inicis de la relació però ara ella parla en català i ell ho fa en castellà. També la cuina és una barreja. El dinar –tradicional català– és cosa d’ella, i per sopar, ell prepara receptes japoneses. Les dues cultures conviuen amb naturalitat i tots els fills, des de ben petits, han anat al Japó. “És el seu 50%”. Però diu que són més catalans que japonesos. “Ells gaudeixen de la qualitat de vida d’aquí i jo soc més japonès a l’estil del Japó”. Tornar al Japó per viure-hi, ni s’ho planteja. “No té sentit, la meva família és aquí. Al Japó ja no hi ha els meus pares. Per què tornar-hi?” Però no vol “perdre el contacte” amb el seu país. Se sent part d’aquí i d’allà i un cop a l’any viatja al Japó, on conserva molts amics, la majoria pastissers. “Gràcies a internet, cada cop tinc més amics allà, i quan hi vaig, esmorzo amb un, dino amb un altre i sopo amb un tercer”.

No pot votar a Catalunya –per obtenir la nacionalitat espanyola hauria de renunciar a la japonesa i no vol–. “Imagina’t que em divorcio de la Carme, no podria tornar!”, diu entre rialles. Però és que no ha votat mai en tota la vida. Al Japó l’edat mínima per votar ara és als 18 anys però abans era als 20. “I jo vaig marxar-ne als 24 anys sense haver votat encara i després ja he estat fora”. I voldria votar? “La veritat? No m’interessa. Les coses de la pastisseria i de la feina, sí, però la resta, no”. No obstant, a casa segueixen l’actualitat. El dia del referèndum de l’1-O, la seva dona el va animar a votar: “Anem, que hi pot votar tothom”. “I ho vaig intentar, però hi va haver problemes amb la connexió a internet”. Tampoc hauria pogut perquè no està inscrit en el cens electoral. Les urnes, per ara, se li resisteixen.