SHAHD ZAROOR

La seva habitació és com ella. Plena de llum, acollidora i amb un estil propi. És l’habitació d’una noia jove: fotografies de les persones més properes i referents artístics i culturals penjats a les parets, i un ordinador portàtil sobre l’escriptori amb apunts de la universitat que esperen pacients a ser llegits. Però els seus últims anys no han sigut com els dels seus companys de la Facultat d’Arquitectura de la UPC, on estudia. Va arribar a Barcelona el 30 d’agost del 2013 amb les seves dues germanes i la seva mare. El pare havia mort el 2007. Cadascuna d’elles portava una maleta. Venien de vacances a visitar el seu tiet i amb la idea de fugir uns dies de la dura realitat de Síria, el seu país de naixement. “La intenció era tornar a Síria, però durant les nostres vacances aquí la situació va empitjorar molt i el barri on vivíem a Homs va quedar assetjat totalment, era impossible tornar-hi”, explica. La seva única opció era quedar-se i demanar asil. “I és el que vam fer. Vam anar a l’oficina de la Creu Roja al Paral·lel i allà ens van orientar per fer els tràmits”. A Homs hi quedaven els amics, els familiars i una llar plena de records. “Les fotos, sobretot les del meu pare, i els vídeos de la meva infantesa m’agradaria recuperar-los”.

El tiet les va acollir temporalment. Durant els primers mesos la idea del retorn encara era un motor d’esperança. “No ho volíem entendre. Ens dèiem que potser l’endemà la situació milloraria i podríem tornar, però no hem pogut”, lamenta. Per a la seva germana petita, que ara té 20 anys, va ser més difícil. “Nosaltres hem pogut racionalitzar que no podem tornar, però a ella li va costar acceptar que aquesta ha de ser la seva altra casa”. Tampoc ho ha acceptat la seva mare, que treballava de professora de física a la universitat, a Homs. “Ella encara diu coses com: «Quan tornem a casa...» És diferent marxar perquè ho tries que fer-ho obligada”.

Recorda la revolució de 2011 contra el règim de Baixar al-Assad com un “moment d’alliberament total”. “És el que tot el poble estava esperant: sortir al carrer, cridar per la democràcia i la llibertat, manifestar-se, demanar la caiguda del règim... Va ser impactant i dur a la vegada, però crec que aquella època de la meva vida va ser l’única que em vaig sentir lliure de veritat”, explica. Fins llavors la seva vida, diu, era com la de qualsevol adolescent: sortir amb els amics, estudiar, anar a l’institut... Però després de la revolució va fer un gir. “No podíem sortir de casa segures, sempre sortíem acompanyades, teníem por, no teníem llibertat de moviment, els carrers no eren segurs”, recorda estalviant els detalls més crus. Malgrat tot, diu que la revolució va valer la pena. “Perquè la llibertat és poder expressar-te, poder opinar sobre política i dir el que penses sense por”.

A Barcelona, però, la nova vida començava amb dificultats. “Perquè aquí l’Estat no té un bon sistema d’acollida a refugiats. No ens van oferir res de res, ni un lloc on viure ni diners per aprendre l’idioma. Ens vam haver de buscar la vida”, denuncia. Es van quedar a viure a casa del seu tiet durant dos anys fins que la germana gran, que ara té 28 anys, va trobar feina i va començar a mantenir les seves germanes perquè poguessin estudiar. Totes tres comparteixen ara un pis a Barcelona. La germana gran té dues feines –com a intèrpret i com a professora d’àrab– i treballa més de 12 hores diàries. Són comptades les ocasions que la Shahd ha patit actituds racistes, però una que es repeteix sovint és quan intenten llogar un pis. “Quan en vam trobar un i vam enviar la documentació per reservar-lo ens van dir que no érem el perfil adequat. En un altre ens van dir que el propietari no volia estrangers a casa, en un altre que no volien «moros», i en el pis anterior els veïns es van queixar perquè no se sentien segurs perquè érem sirianes”. No és l’única cosa que l’ha decebut. “Al Pròxim Orient ens venen que Europa és el paradís dels drets humans, on ningú mor de gana ni dorm al carrer. I la gent està morint al Mediterrani”, denuncia. L’espurna reivindicativa que va encendre la revolució no s’ha apagat. La Shahd alça la veu per denunciar les injustícies que observa. “Hi ha molt de racisme amb els manters, per exemple, amb la gent que té un color de pell més fosc”. Malgrat tot, creu que Catalunya és un país acollidor. “Jo he trobat gent que ens ha obert les portes”.

“És una mica difícil fer un amic català”

Quan la Shahd va arribar a Barcelona feia tercer d’arquitectura i es pensava que aquí no podria acabar la carrera perquè no tenia documentació acadèmica. Però una intèrpret libanesa, que havia passat per un periple similar al seu, li va donar un bon consell. “Va veure que teníem molta esperança en tornar i ens va dir que com que ara no podria ser, ho aprofitéssim per estudiar, perquè si no seria un temps perdut”. Això la va esperonar a reprendre els estudis d’arquitectura. Li van convalidar només sis assignatures i va haver de tornar a començar pel primer curs, però tant li feia. “Estic superagraïda d’haver pogut tornar a la universitat, em pensava que ja no podria”. El seu entorn és multicultural i molts dels seus amics són catalans. Però també observa que és “una mica difícil” fer un amic català. “Sou una mica tancats, però quan en fas un el tens per a tota la vida”, constata. De la societat catalana li agrada el seu “activisme”. “La gent aquí té la ment més oberta que a la resta d’Espanya”. No veu gaires diferències entre sirians i catalans. “Fins i tot el menjar és similar. Al cap i a la fi som mediterranis tots. Però potser els sirians som més oberts”.

Els seus amics se sorprenen quan els explica com era la vida a Síria. “Hi ha gent a Occident que es pensa que vivim en tendes amb cavalls o que mengem amb les mans, i no tenen gaire idea que portàvem una vida similar a la d’aquí”, diu. També li pregunten molts cops si portava vel. “Quan els dic que tenim una gran diversitat cultural també se sorprenen. Hi ha sirians jueus, sirians cristians, sirians musulmans i sirians que no creuen en res”. Reconeix que troba a faltar “molt”Síria. La porta tatuada a l’avantbraç. “Hi tornarem” és el missatge que simbolitza. Però no tornaria a la vida anterior, i menys després d’haver experimentat el que és poder expressar-se lliurement. “Aquí ja visc una vida en què puc expressar-me políticament, i allà tens por de qualsevol paraula que surti de la teva boca”. El que voldria és tornar a una Síria lliure. Ara el seu objectiu és acabar els estudis i treballar per la reconstrucció de Síria. “Allà hi ha gent patint que ens necessita”. Mentrestant, compagina els estudis amb una feina de becària en un despatx d’arquitectura que li deixa poc temps per a res més. “La meva vida ara és treballar i estudiar, poca cosa més”.

També li agradaria fer sentir la seva veu, no només en manifestacions i associacions, també a les urnes. “Em fa molta ràbia quan sé que hi ha gent que pot votar i no exerceix el dret a vot!” Va votar en les eleccions al deganat i al rectorat de la UPC. “Va ser un moment superimpactant!” Els seus amics reien, però per a ella era transcendent. “Per fi m’havia pogut expressar”. Li agradaria votar per incidir en qüestions com la immigració. “Soc una ciutadana que viu aquí, hi porto sis anys, i crec que formo part d’aquesta societat. Tinc tot el dret a votar sobre coses que m’influeixen”, reivindica. Per a ella, Catalunya és la seva “segona casa”. D’aquí deu anys es veu treballant d’arquitecta, o potser en alguna feina relacionada amb els nens, però, en tot cas, espera ser ciutadana de ple dret.