NUNO COSTA-BORGES

Un caganer en miniatura amb cara de Puigdemont sobre un escriptori desendreçat dona pistes del nivell de coneixença de la societat catalana d’aquest investigador portuguès. El caganer va ser un regal d’un company en un dels moments més intensos del Procés. “Sempre manifesto la meva opinió, alguns hi estan d’acord i d’altres no. I una persona me’l va regalar perquè jo defensava unes coses amb bastanta... –i es pren uns segons per trobar la paraula adequada– passió. Ho van trobar graciós i un Nadal em van homenatjar amb això”, explica amb un català melodiós amb un lleu accent difícil d’identificar. La seva ha sigut una emigració de primera classe. Nuno Costa-Borges va arribar a Barcelona el 2003 per continuar aquí els seus estudis i deu anys després ja tenia la seva pròpia empresa. Aquí ha desenvolupat investigacions pioneres en el camp de la reproducció assistida i la clonació animal.

Així que amb 23 anys va trepitjar les aules de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)per estudiar un màster en biotecnologia, una de les primeres coses que el van sorprendre va ser la “proximitat” que hi havia entre alumnes i professors. Ell venia d’estudiar bioquímica a la Universitat de Coïmbra (Portugal), on va néixer, i allà, potser perquè és una de les universitats més antigues d’Europa, l’ambient, explica, és més tradicional. Hi estudiava el seu germà, que ara viu a Suïssa, i hi havien estudiat els seus pares. “Es genera una espècie de barrera que fa que no tinguis tanta confiança per poder adreçar-te als professors. Aquí, en canvi, dinàvem amb ells i l’ambient era més familiar”. Es va criar, però, a Bragança, una ciutat al nord de Portugal, a tocar d’Espanya, i va aprendre castellà de manera natural mirant la televisió, ja que els canals privats espanyols hi van arribar abans que els portuguesos.

L’adaptació a Barcelona va ser fàcil i la seva millor eina d’integració va ser l’idioma. El primer que va fer va ser apuntar-se a classes de català. “No només vaig aprendre l’idioma sinó que també vaig fer molts amics que eren de fora, com jo, i amb les mateixes necessitats”. Parlar català li va fer l’acollida més planera. “La gent s’alegra de veure un estranger parlar en català i és una manera de sentir-se més integrat al país”. Quan va acabar el màster, li van concedir una beca del govern portuguès per fer el doctorat, amb la qual va poder desenvolupar un projecte de recerca de clonació d’animals a la UAB. El seu currículum inclou haver participat en la primera clonació d’animals a Espanya. No és l’única fita que hi figura. També està al darrere del naixement del primer nen amb la tècnica de transferència nuclear o transferència de fus matern (maternal spindle transfer) per solucionar un problema d’infertilitat. És el que popularment es coneix com a embrió de tres pares genètics –una expressió que no agrada a Costa-Borges–, ja que utilitza l’ADN de tres persones. Si fins ara aquesta tècnica, que només s’ha usat en el marc d’assajos clínics, s’havia fet servir per evitar la transmissió de malalties mitocondrials, la fita d’aquest investigador portuguès és haver-la fet servir per solucionar problemes d’infertilitat. “És que també és una malaltia –reivindica–. El dret de les dones a tenir un fill propi hauria de ser el mateix tant si tenen una malaltia mitocondrial com si tenen una malaltia d’infertilitat”.

La tècnica consisteix en extreure el nucli de l’òvul de la mare i introduir-lo a l’òvul de la donant, del qual prèviament s’ha extret el nucli original. El resultat és un òvul amb el citoplasma lliure dels mitocondris defectuosos i amb un nucli amb l’herència de la mare. Després es fecunda in vitro amb l’esperma del pare i s’implanta a l’úter de la mare. El 9 d’abril va néixer a Atenes el primer nen gràcies a la col·laboració del centre de reproducció assistida Institute of Life d’Atenes i d’Embryotools, l’empresa amb seu al Parc Científic de Barcelona que ha desenvolupat la tècnica i de la qual és el director científic, i al despatx de la qual conversem amb ell. Va fundar Embryotools amb l’embriòloga Glòria Calderón, que n’és la directora, i a qui va conèixer mentre feia el doctorat. Ella era llavors directora dels laboratoris de reproducció humana assistida de l’IVIBarcelona. “Quan vaig acabar el doctorat, com que el grup d’investigació a la UABno tenia gaire suport financer, em vaig haver de buscar la vida i la doctora Calderón em va donar l’oportunitat de formar part de l’equip d’embriòlegs de l’IVI”, resumeix. Hi va treballar fins que el 2013 van fundar Embryotools. Els movia, explica, l’afany de “millorar protocols del dia a dia en el món de la reproducció assistida”, així com “augmentar l’eficiència d’alguns mètodes”.

És allà on volia ser. La reproducció assistida és un camp en què se sent còmode. “Sempre m’ha despertat interès perquè el que fem té una repercussió. Si és en l’àmbit animal, ajudem a preservar espècies en extinció o a millorar la genètica d’alguns animals, i si és en l’àmbit humà, ajudem parelles a fer realitat el seu somni de tenir un fill”, explica.

La tècnica, però, no està exempta de polèmica, ja que molts d’aquests problemes de fertilitat es podrien resoldre amb òvuls donats sense la necessitat de modificar-los per introduir-hi l’ADN nuclear de la mare. Costa-Borges ho admet, però explica que hi ha parelles per a les quals és difícil acceptar els òvuls d’una donant. És una tècnica “difícil” però amb molt de “potencial” i creu que amb “la pràctica” i amb una “bona regulació” podria acabar sent una tècnica rutinària de reproducció assistida. “Podria ajudar moltes parelles”, diu. L’assaig pilot s’està fent a Grècia i no amaga que li agradaria poder-lo fer aquí, però caldria l’aval de la Comissió Nacional de Reproducció Humana Assistida. “Espanya és el tercer país del món on més cicles de reproducció assistida es fan i aquesta seria una oportunitat única per seguir sent un referent”, opina.

“Podríem estar al nivell de Silicon Valley”

Creu que Catalunya és un lloc atractiu per als investigadors. “Estic convençut que la recerca i els grans avenços es fan en regions concretes, allà on hi hagi una concentració de diferents hubs que puguin intercanviar coneixement”. I considera que Catalunya té el potencial per ser-ho. “Gent jove de tot el món amb ganes de fer coses innovadores ve aquí i s’hi troba com a casa. Té unes condicions úniques que si es poguessin estimular una mica més podrien fer que Catalunya estigués al nivell de Boston o Silicon Valley”, augura. Les infraestructures hi són. Hi ha centres de recerca com el CRG o el PRBB. Però falta més suport institucional, opina. Lamenta el viacrucis burocràtic que s’ha de fer abans de posar en marxa un assaig clínic o la falta de suport financer de molts grups d’investigació que depenen totalment dels fons europeus. També veu mancances en el pas de la recerca a l’aplicació pràctica. “Tinc companys que tenen molts problemes per traslladar el know how a una spin-off o a una empresa”. I posa l’exemple de la seva empresa, nascuda al Parc Científic de Barcelona. “S’hauria de facilitar la creació d’empreses i el que veiem és que les condicions no són tan fàcils. Els primers anys van ser molt durs perquè aquí el preu del lloguer és més car que al passeig de Gràcia!” S’autofinancen amb fons privats i assegura que si van poder sobreviure és perquè els serveis que ofereixen “són únics” i donen resposta a una demanda concreta. “Si volem que Catalunya sigui un centre de referència s’haurien de posar més facilitats”.

“Soc un producte del món actual”

Malgrat ser països propers, creu que culturalment Portugal està més a prop d’Anglaterra que d’Espanya. “Som més reservats”. Cada dia parla amb la seva família i hi va per vacances per no perdre el contacte amb Portugal. En els períodes “més calents” del Procés, els pares li trucaven per saber què passava. “A vegades sentien coses que nosaltres en el dia a dia no vèiem”. A casa, amb la seva dona, una investigadora basca, barregen castellà, català i portuguès. I també anglès, ja que molts amics són estrangers. Però no viu d’esquena a la societat catalana. Ell es considera “un producte del món actual”, és a dir, “una barreja de diferents cultures”. Segueix de prop l’actualitat política i intenta ser diplomàtic –“Intento mirar-me les coses des de fora sempre que no hi hagi violència, quan veig que n’hi ha sí que em posiciono cap a una banda”–, però lamenta no poder votar més enllà de les eleccions municipals i les europees. “Pago els meus impostos aquí i tinc una empresa aquí i, probablement, els meus fills naixeran aquí, així que crec que podria votar al país on visc”, reivindica. A Portugal pot votar però no ho fa. “No segueixo la política tan de prop com la d’aquí, tindria més sentit que votés aquí”. Un tema en el qual li agradaria influir amb el seu vot és en fer que les autonomies tinguessin més competències en matèria de finançament.

Enyora la família, el menjar i la tranquil·litat de viure en una ciutat petita, però no sap si tornarà a Portugal. “Dependrà de si en un futur les condicions a Catalunya es mantenen”. Hi veu projecció de futur. “Aquí tinc totes les condicions per continuar fent moltes coses innovadores i en algunes ja hem sigut pioners a tot el món”. I, pràcticament, sense suport. “Tenim el de l’entorn que sap el que fem, però el de les administracions no. Tampoc el busquem. Esperem que, quan sigui el moment de presentar el projecte aquí, tinguin la ment prou avançada per veure que pot ser una cosa positiva per al país”, conclou.