SVEN HUBER

Han passat vint mesos d’agost des que l’Sven Huber va carregar les maletes al cotxe i va posar rumb d’Alemanya a Barcelona per continuar amb els seus estudis. D’aquell aterratge en recorda entre rialles la calor angoixant i la seva estranyesa quan topava amb botigues tancades a ple estiu. “L’1 de setembre van obrir de cop!”, exclama. Tot i arribar amb “la ment molt oberta”, deixar la sobrietat de Munic va ser un canvi important. La de l’Sven és la història d’un enginyer químic que mai ha treballat entre tubs d’assaig. Com altres llicenciats tècnics, va decidir continuar el seu camí a les escoles de negocis i, després d’uns anys a la consultoria d’estratègia McKinsey, es va aturar a l’Iese. L’escola de negocis del barri de Pedralbes va ser el seu reclam per trepitjar Catalunya per primer cop i apuntar-se a un màster de dos anys en administració i direcció d’empreses. “Vaig estar mirant Londres i Lausana (Suïssa), però un amic ja hi havia viscut dues vegades i em va acabar de convèncer”, explica en un castellà encara força germànic. Aprendre una llengua nova també era una motivació afegida, encara que admet que aquells primers anys d’estudiant internacional els va viure en una bombolla “una mica artificial”. 220 estudiants de més de 40 països, d’on aquells primers anys en va sortir el seu grup d’amics més pròxim. “Podríem haver estat a Mart tenint les mateixes experiències, érem com les Nacions Unides. Quan vaig decidir quedar-me més temps va ser per entrar més a fons en la societat local”, diu.

La jugada li va sortir a mitges. La primera feina de l’Sven a Barcelona va ser, precisament, en una empresa alemanya. El va fitxar Bertelsmann, el gegant editorial i mediàtic que controla, entre d’altres, Penguin Random House. Confessa que en aquells primers anys va començar a descobrir com era viure “realment” a Barcelona. “Jo mai havia treballat en castellà. Havia fet alguna classe a la universitat, però tot molt suau. Les primeres setmanes recordo que arribava a casa a les sis de la tarda totalment esgotat mentalment”, reconeix el directiu.

Des d’aleshores, la carrera professional de l’Sven no s’ha allunyat mai més dels llibres. En deu anys a Bertelsmann va tocar totes les tecles. Des de fer de director de desenvolupament de negoci al Círculo de Lectores fins a pilotar l’arribada de les llibreries portugueses Bertrand a Espanya. “Va ser un projecte molt especial, vam arribar a obrir-ne nou. Entre elles la de la rambla de Catalunya, una de les més grans”, recorda. Amb els canvis d’estratègia dins el grup, però, la cadena es va vendre al Grupo Planeta i ara el local és una llibreria de la Casa del Llibre.

Tot i així, cap feina l’ha lligat tant a Catalunya com crear la seva pròpia empresa. El 2011, i en plena sacsejada per la crisi econòmica, l’Sven va posar en marxa Boolino amb la seva sòcia Cristina Puig. “No era un entorn fàcil per fer coses noves”, recorda. Es tractava d’una plataforma online per recomanar llibres a nens i adolescents. Tot i que emprendre en el sector on havia treballat durant una dècada li resultés més fàcil, la resta va ser una cursa d’obstacles. Recorda, agraït, companys de viatge com la incubadora de Barcelona Activa, on va poder llogar un primer despatx per engegar l’empresa. També els va acollir Wayra, l’acceleradora de start-ups de Telefónica. “És el primer cop que muntes una empresa i hi ha 3.000 coses que has d’aprendre: com accedir a finançament, presentar el projecte a inversors...”, afegeix sobre els maldecaps dels inicis.

Com la majoria de negocis digitals,amb els anys Boolino ha anat canviant de forma (i de nom) per fer el seu model de negoci més escalable i, a la llarga, rendible. Des del mateix edifici de Bertelsmann on va aterrar a la trentena –“ens portem bé i hi havia lloc”, admet–, l’Sven gestiona ara Fiction Express, un nou mètode per promoure l’hàbit de la lectura a les aules. Els estudiants de les escoles que s’hi subscriuen reben un capítol cada setmana. És la versió digital d’aquells llibres que convidaven els petits lectors a triar el seu propi final. A través de la plataforma online, els alumnes poden ajudar l’autor a escriure el següent capítol escollint entre tres opcions el que els agradaria que passés. “Hi ha un fòrum on també li poden fer preguntes perquè sigui més interactiu. És una manera de reinventar un procés que per a alguns nens és massa lineal i solitari”, explica.

L’Sven no es considera “gaire alemany” i s’allunya dels tòpics que persegueixen els seus compatriotes. “Potser des de fora sí que ho puc semblar, però en cap cas vaig venir a Barcelona per continuar vivint com a Alemanya”, diu. Per sortir de la bombolla dels expats, va tenir molt clar que els seus fills –en té dos, de 9 i 11 anys– anirien a l’escola catalana. Que Catalunya sigui casa teva o un simple decorat per continuar vivint com al país d’origen, apunta, “depèn de cadascú”. “Tinc molts pocs amics alemanys i mai he buscat la comunitat del meu país a Barcelona. En canvi, conec gent que té un entorn molt alemany o molt francès”, explica l’emprenedor.

Confessa que és un gran fan de la Unió Europea. Per això no entén que se li negui el vot a les eleccions catalanes i generals quan ha viscut més temps aquí que a Alemanya. “M’agradaria poder votar. És una de les assignatures pendents de la Unió Europea per integrar-se més”, defensa l’Sven. En la seva opinió, no té cap sentit pagar impostos a Espanya i a Catalunya però només poder influir amb el seu vot al Parlament d’Alemanya. “Almenys sí que podem triar els alcaldes”, diu conformat. Si tingués l’opció, hi participaria per poder dir la seva en polítiques que li interessen, com la promoció econòmica de Barcelona. “Hi ha molt per fer i hem de ser capaços de crear més exemples de grans empreses digitals fundades aquí”, conclou. Per a la seva start-up desitja més expansió internacional, però la seguirà dirigint des de Catalunya.