GIORGIA MIOTTO

Parla un català gairebé perfecte. Només la delata l’entonació, una cantarella suau amb què pronuncia les paraules. És com si l’essència de la llengua italiana impregnés el seu català i el fes melodiós. Fa 15 anys que Giorgia Miotto va arribar a Barcelona i aquí ha format una família i hi té la seva feina, tot i que reconeix que continua trobant a faltar les Dolomites, les muntanyes al peu de les quals va créixer, al poble de Castelfranco Veneto, al nord d’Itàlia.

Ella defineix la seva història com la d’un “itinerant d’Europa”. Va marxar de casa amb una beca Erasmus que la va portar a Amsterdam i d’allà va anar a parar a Dublín quan l’empresa on havia començat a treballar s’hi va traslladar. A Irlanda va conèixer el seu marit, un “català de Badalona”, amb qui després de suportar dos anys de pluja cada dia va decidir venir a viure aquí. Era el 2004 i ella va arribar sense feina, sense conèixer ningú més que el seu company i sense parlar la llengua. Però les coses li van anar molt bé. “A Catalunya hi ha oportunitats per a tothom, tant en la vida personal com professional, per això m’agrada molt. Jo he tingut moltes oportunitats tot i ser estrangera i no he necessitat cap padrí per triomfar, tot és molt fàcil”, explica. Diu que només arribar va enviar dos currículums i al cap de poc la van agafar per treballar a City Bank. Després va fer un MBA a l’escola de negocis Eada i un cop va acabar aquests estudis li van proposar que es quedés a treballar com a directora de comunicació del centre. Ho va acceptar i hi va estar 10 anys, fins que el 2016 va decidir que es volia dedicar totalment a la carrera acadèmica. “Llavors vaig acabar el meu doctorat i em vaig incorporar a Blanquerna, a la Universitat Ramon Llull, on des del febrer soc vicedegana d’empresa i innovació de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals”, diu. I resumeix el seu periple professional amb una frase: “Jo no he buscat res, m’han donat oportunitats i sempre he dit que sí. I aquí em tens”. M’ho explica asseguda en una de les aules de la biblioteca i mediateca de la Facultat de Comunicació, al Raval.

“I no et planteges mai tornar?”, li pregunto. “Aquesta és la gran qüestió –diu amb un somriure–. Ara que tinc un fill, hi tornaria perquè allà hi tinc la família i els amics de sempre, i també perquè els pares es fan grans; però si penso en el meu entorn laboral i en la meva carrera, no. Estic molt contenta de ser aquí i no ho canvio per res”.

“Crec que tinc dret a votar però no puc”

Tot i això, explica que quan torna a casa s’adona que “no ha canviat gens”. “Els meus amics estan igual, s’han casat entre ells i tenen la mateixa vida d’abans, però més enllà del meu poble el país sí que ha canviat. Itàlia vol protegir-se dels canvis que arriben, vol mantenir la seva essència:l’estètica, l’ordre, tot la bellesa que té, i per això hi ha molt respecte cap al que ve de fora i es rebutja”, explica. Ella, en el petit univers de CastelfrancoVeneto, és un personatge curiós. “Soc tan rara per a ells!”, diu fent broma. I explica que al poble fins i tot han fet un llibre amb les persones nascudes allà que viuen a l’estranger. Tot un honor per a ella ser-hi.

Itàlia està present en el seu dia en petites coses, en gestos, en costums, fins i tot manies, “però no de manera premeditada”. “Jo sempre em sentiré italiana però fa molts anys que visc aquí i, per tant, tinc coses de totes dues cultures”, explica. “I a casa vivim tranquil·lament la confusió cultural i lingüística”, diu. Ella amb el seu fill parla en italià – “Jo parlo la meva llengua amb tots els nens petits i amb els gossos”, diu, rient–, el seu marit parla amb el nen en català i el petit va a una escola anglesa. Iella i el seu marit, després de parlar en anglès als inicis de la seva relació, van decidir que cadascú ho faria en la seva llengua. Així, ella parla italià i ell català. “Cadascú ho fa en la seva llengua perquè pensem que parlar un altre idioma és un filtre i a la família no n’hi pot haver, de filtres”. I a casa, esclar, no hi falten la pasta ni tampoc els risottos, que conviuen amb el pa amb tomàquet i l’escudella.

El català, diu, el va aprendre “per decret familiar” i perquè ella, que va estudiar lletres clàssiques, sempre ha tingut molt clar que les llengües són fonamentals per integrar-se i entendre la vida de cada lloc. “Encara em costa escriure’l bé perquè l’he après parlant –diu–, però m’agrada molt”.

Després de 15 anys aquí se sent totalment integrada a la vida de Catalunya i per això li sap greu no poder participar activament en la vida política del país anant a votar. “Només puc votar a les municipals i a mi m’agradaria votar a totes les eleccions perquè visc aquí des de fa 15 anys, pago els meus impostos i jo crec que quan treballes en un lloc i hi aportes riquesa tens dret a dir la teva opinió, perquè estàs contribuint al país. Jo crec que tinc dret a votar. Però no puc”. A més, en el seu cas, tampoc vota a Itàlia perquè a l’estar censada com a resident a l’estranger no ho pot fer. “Només exerceixo el meu dret a vot a les municipals i això em fa tenir la sensació que no compto, que estic fora, que no soc un subjecte polític a qui es demana l’opinió”, lamenta. Miotto no té clara quina seria la solució a aquest problema però apunta que “després d’un determinat nombre d’anys vivint i treballant en un lloc hauries de poder votar”. Tot i així, reconeix que no és el sistema ideal perquè deixaria fora totes les persones que no treballen oficialment: “No és una solució perfecta però el que tinc clar és que després d’uns anys vivint en un país hauries de tenir dret a vot. Això no vol dir que hagis de tenir la nacionalitat, només el dret a vot”, subratlla.

Quan pensa en les coses que li agraden de Catalunya diu, de seguida, que és un lloc ple d’oportunitats, on tot és fàcil i espontani, els projectes tiren endavant sense el pes de la burocràcia ni tots els impediments legals que a Itàlia fan que els processos siguin molt més feixucs. Però alhora aquesta virtut dels catalans és també un defecte, segons ella. “Trobo a faltar una mica d’ordre i formalisme en general, a la societat –diu–. La vostra espontaneïtat és positiva però potser és excessiva, una mica més de formalitat faria les coses més boniques”. I posa un exemple: “Quan aquí entro en una botiga em diuen: «Hola». Quan a Itàlia entro en una botiga em diuen: «Bon dia, senyora». I això per a mi vol dir que el servei és més exquisit, més cuidat, més detallista, millor”. I això li passa també a la universitat. “A Itàlia els alumnes no seuen a classe fins que el professor els hi diu. En canvi aquí el tracte és molt familiar, els alumnes em tracten de tu, potser tot és una mica massa col·loquial”, lamenta.