DEMBO FATHY

No tenia diners per pagar-se una plaça en una pastera ni tampoc per comprar-se una armilla salvavides, i el 15 de juny del 2018 es va enfilar en una barca inflable de joguina amb quatre companys més, i amb una cambra d’aire de neumàtic com a flotador. “Quan no tens res de res, fas bogeries”, reconeix Dembo Fathy, un senegalès de 25 anys que va decidir marxar del seu país perquè amb el que guanyava treballant de perruquer no podia mantenir el seu pare, ja molt gran. També hi ha classes entre els pobres: pasteres de primera, de segona i de tercera. I la de Dembo Fathy –una barqueta inflable pensada perquè les criatures juguin a la platja sota la mirada ben atenta dels seus pares– era de les últimes. Costa d’imaginar com una persona es pot llançar a travessar l’estret de Gibraltar en una closca de nou com aquella, llevat que l’hi empenyi la desesperació i el pes de carregar a l’esquena el futur dels seus. Fathy és el petit de 12 germans i l’encarregat d’ocupar-se del pare.

“Vaig provar de treballar a l’agricultura, però tampoc no me’n sortia, i aleshores vaig pensar que si anava a Europa podria fer realitat els meus somnis i donar una bona vida a la família”, recorda sense perdre el somriure. Parla a poc a poc i de vegades amb un fil de veu gairebé inaudible, i explica sense dramatisme el periple de quatre mesos que el va portar fins a Barcelona: del Senegal a Mali, on va ser segrestat per rebels tuaregs fins que va poder pagar pel seu rescat, després Algèria i el Marroc. Malgrat tot el que va viure travessant el Sàhara, el tram de la pastera va ser el pitjor: “Ens vam ficar a l’aigua a les cinc de la matinada i vaig pensar que la meva vida s’acabava allà”, recorda. La policia marroquina, que en virtut dels acords entre Madrid, Rabat i Brussel·les fa de guardiana de la frontera espanyola, va enxampar un grup de camerunesos que havien sortit de la mateixa platja, però el grup de Fathy ja havia pogut avançar fins a tenir l’aigua al coll i abans enfilar-se a la barqueta. El jove explica que no van parar de remar durant hores, fins que a les deu del matí Salvament Marítim els va localitzar gràcies a l’activista Helena Maleno, que va alertar els equips de rescat. “No pots connectar el GPS del mòbil fins que no has arribat lluny”, explica. Si ho fan abans d’hora s’arrisquen que la Guàrdia Civil o bé la marina reial marroquina els atrapin i els tornin al punt de sortida. Però ell va tenir prou coratge (i sort) per poder cantar boza (com diuen els africans que salten les fronteres per expressar alegria, superació, victòria i arribada).

El van desembarcar a Tarifa i allà la Creu Roja li va preguntar on volia anar. “Barcelona era la ciutat dels meus somnis”, diu sense més explicacions. Abans d’emprendre el viatge no coneixia ningú a Europa. Es va estar unes setmanes al centre d’acollida d’emergència que va obrir l’Ajuntament l’estiu passat amb motiu del repunt d’arribada de pasteres.

“Estic orgullós del que he fet”

Fathy va marxar del Senegal amb quatre companys i només ell va arribar a Europa. La resta es van fer enrere en algun punt. Ell ara se sent més fort i pensa que ja ha passat el més difícil: “De vegades t’has de jugar la vida per guanyar-te un futur millor”. En l’any que ha viscut a Catalunya s’ha espavilat per sobreviure sense papers. Treballa als boscos del Maresme i guanya entre 25 i 30 euros al dia feinejant de sol a sol. Va aconseguir que uns compatriotes li relloguessin una habitació i ara el seu objectiu és aprendre català. No té una vida gens fàcil, però no es penedeix d’haver emprès el viatge. “Si un dia me’n penedeixo tornaré al Senegal. Però ara estic orgullós del que he fet. Quan era allà no podia donar-li ni un euro al meu pare. D’ençà que soc aquí li he pogut enviar més de 100 euros”.

El jove està disposat a treballar fort i a estudiar. Se sent més supervivent que víctima i, malgrat el patiment que ha acumulat, només té paraules d’agraïment pel país que l’ha acollit. Parla de tant en tant amb el seu pare però s’estima més estalviar-li la part lletja. “És gran i soc jo qui me n’he d’ocupar, i no vull que li falti res ni que s’amoïni”, explica . La frontera no s’acaba quan la travesses, sinó que es porta enganxada a l’esquena molt de temps, de vegades tota la vida. La frontera és també una llei d’estrangeria que el converteix en un sensepapers, en un sensedrets, carn de canó, mà d’obra barata. Fa uns mesos va anar a Lleó per treballar de jornaler en la recollida de branques que s’utilitzen per fer tancats. “Em pagaven 3 euros per un farcell de 4 quilos i havia de pagar-ne 300  per l’allotjament i el transport. No em quedava gairebé res després d’estar tot el dia al camp”. Una setmana més tard se’n va tornar al Maresme. Necessitarà acreditar tres anys de residència continuada i una oferta de feina a jornada completa d’un any de durada per aconseguir legalitzar la seva situació.

“Ara això és casa meva i vull posar-hi el meu esforç”

Però Fathy no es queixa: diu sense fer escarafalls que ha vingut al món a lluitar per guanyar-se un futur per a ell i per ajudar el seu pare. Abans somiava arribar a Europa. Ara somia aconseguir els papers, estudiar, treballar i guanyar-se la vida. I no necessàriament per aquest ordre. “Si pogués votar el que demanaria als polítics és llibertat per als immigrants: que puguem moure’ns i treballar legalment. Sense papers no pots tenir una feina normal. Si no tens papers no ets ningú, ets menys que res”, rebla. “Els polítics haurien de canviar la mirada, perquè patim molt. No vull ajudes, el que necessito són els papers”, apunta. Diu que no vol dependre de ningú ni  ser una càrrega sinó que té coses a aportar al lloc on ha arribat. I se sent capaç amb les seves forces: vol viure de les seves mans. “Jo soc un home, he travessat el Sàhara i el Mediterrani per trobar una vida millor, i la meva esperança és a Barcelona. Puc treballar i aportar el meu gra de sorra aquí. Tots els immigrants, quan ens en anem a dormir cada nit, pensem en què podem fer per tenir els papers”.

No està disposat a permetre que ningú li arrabassi el somni. “Ara això és casa meva i vull posar-hi el meu esforç”. Però també confessa que encara no ha fet cap amic a Catalunya. “Només vaig de casa a la feina. De vegades et trobes gent que t’ignora o et menysprea, però no passa res. Un dia vaig anar a una discoteca i em van dir que no podia entrar si no havia comprat l’entrada a internet, però davant meu la gent passava i comprava l’entrada allà mateix. Des d’aleshores no he tornat a sortir, tot i que m’agradaria molt anar a ballar”.

Ara està decidit a començar classes de català i castellà en una escola d’adults i a preparar-se fins que un dia pugui aconseguir els papers. Mentrestant, li arriben falsos rumors que en una oficina de la plaça Joanic de Barcelona el Govern dona papers si t’hi presentes amb el passaport i un certificat d’empadronament. Missatges com aquests s’escampen com la pólvora via àudios de WhatsApp. Costa de convèncer-lo que és un engany sense cap fonament. Sempre hi ha qui té pocs escrúpols i s’atreveix a jugar amb la vida i amb les esperances de la gent.