LATIFA AHRIKAT

Va travessar la frontera empaitant un futur que no podia imaginar al Marroc. “Va ser, com diríeu vosaltres, la voluntat de Déu”, diu convençuda Latifa Ahrikat mentre rememora com un dia de fa 17 anys va sortir de casa seva, a Tetuan, gairebé sense equipatge i amb un passaport a la butxaca, conscient que hauria de fingir ser algú altre durant unes hores si volia tenir alguna opció d’arribar a Espanya. “Em vaig amagar rere la identitat d’una altra dona i vaig patir tot el trajecte per si em descobrien”. Però no ho van fer i, de cop, sense saber “ni cinc paraules de castellà”, era a Algesires pujant a un cotxe desconegut que la portaria –li asseguraven– a Sant Cugat del Vallès, parada final del seu viatge i inici, esperava, de tota una nova vida. Era el 2002, tenia 35 anys i era el primer cop que trepitjava una terra que no fos el Marroc. Havia sentit explicar a compatriotes que a Catalunya hi havia feina i oportunitats, justament tot allò que ella perseguia. “M’animaven i em deien que jo era treballadora i tenia energia per sortir-me’n”, explica d’aquells dies en què la idea prenia forma al seu cap mentre constatava com algunes fàbriques tancaven a Tetuan. Què faria si perdia la feina? El seu era l’únic sou que entrava a una casa on vivien 5 persones, quatre adults –el seu marit i els sogres– i la seva filla de poc més d’un any.

La decisió de marxar va ser consensuada amb el seu marit però van mantenir-la en secret per estalviar-se maldecaps amb la resta de la família si no sortia bé. Una dona tota sola, emigrant del seu país i deixant enrere la família: la condemna social estava garantida. De fet, un cop a Catalunya, la primera trucada de la Latifa als seus pares va topar amb la censura paterna: “Em va dir que m’havia begut l’enteniment, que havia abandonat la família; als seus ulls el que jo acabava de fer era molt greu”, reconeix. No va ser un pla gaire meditat, però sí molt dolorós perquè comportava el sacrifici més gran per a una mare: deixar al Marroc la Douaa, que tot just començava a caminar. La nena, però, era al mateix temps el principal motiu que l’empenyia a marxar: “Volia que tingués una vida millor que la meva, que pogués estudiar. Jo no he anat a l’escola, no sé llegir ni escriure, i volia per a ella altres oportunitats”.

Han passat vora dues dècades des d’aquell matí en què va fer-li un petó com si anés a treballar mentre creuava els dits perquè tot sortís bé i s’empassava les llàgrimes. Les va plorar totes en el trajecte en cotxe fins a Sant Cugat, però diu que ho tornaria a fer tot fil per randa malgrat el patiment dels primers anys, especialment del primer any i mig en què no va poder sortir de Catalunya perquè no tenia papers i el risc era no poder tornar. “En aquella època jo era un cos que treballava, però sense ànima, l’havia deixat al Marroc”, descriu. “Llavors no hi havia mòbils amb internet, tot eren trucades de telèfon des del locutori, i les fotografies que m’arribaven on veia com creixia la Douaa eren per correu postal o a través de coneguts que viatjaven al Marroc”. De sobte, la Latifa interromp el relat i treu un àlbum antic on va anar col·locant totes aquestes fotografies familiars que mirava i remirava per combatre l’enyorança. Van caldre 18 mesos per al primer retrobament amb la família al Marroc i quatre anys per poder, per fi, portar la seva filla i el seu marit a Catalunya. “Sé que em vaig perdre moltes coses dels seus primers anys, però ho vaig fer per ella i hem pogut recuperar el temps perdut”, diu somrient amb la Douaa al costat al sofà seguint atentament l’entrevista. Amb 52 anys, la Latiffa veu en la seva filla la recompensa a cada sacrifici fet i explica cofoia que aquest curs la jove comença administració i direcció d’empreses a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). “Les seves bones notes les sento també una mica meves i em donen energia per seguir treballant”, diu sense dissimular l’emoció. Fa deu anys que mare i filla se’n surten soles, des que la Latifa i el seu marit van separar-se, dos anys després que ell arribés a Catalunya.

“Soc estrangera però tinc coses a dir”

Mai en els 17 anys que fa que va arribar ha deixat de treballar. Ho ha fet sempre amb feines simultànies: tenint cura de persones grans a casa seva, fent hores netejant domicilis o bé oficines i fins i tot, els primers temps, repassant roba els diumenges gràcies al que havia après cosint a la fàbrica tèxtil de Tetuan on feia jornades de 10 hores per uns 130 euros al mes. “Quan vaig ser aquí la meva única prioritat era guanyar prou per enviar diners al Marroc mentre procurava anar estalviant perquè només pensava en el dia que estiguéssim altre cop tots junts i haguéssim de buscar pis i afrontar altres despeses”, explica. Quan valora la seva vida avui, amb la perspectiva de tot el que ha viscut, sentencia que Catalunya és del tot i segurament per sempre casa seva, un lloc que li ha donat el que va venir a buscar. La sort ha jugat un paper en el seu camí, sobretot perquè l’ha fet conèixer “bones persones” que l’han ajudat i acompanyat des del principi, com ara la primera família per a qui va treballar i amb la qual encara manté l’amistat. Però la Latifa no vol concedir tot el mèrit a l’atzar. No hi ha sort sense esforç, remarca, i afegeix que ella també ha procurat donar el màxim de si mateixa en cada feina i en cada oportunitat que se li ha presentat: “No sé llegir ni escriure, però no soc una planta seca, he crescut, he après, treballo i tiro la meva família endavant”.

I encara podria donar més a la societat que l’ha acollit si tingués la veu i el vot que l’actual legislació a Espanya li nega. “Soc estrangera, però tinc coses a dir i puc contribuir a canviar les coses on visc, per què no se m’obre aquesta porta?”, es pregunta. Lamenta que, com la seva, hi ha milers de veus ignorades que podrien sumar en l’avenç social de Catalunya si se’ls permetés fer-ho. Quan la Latifa estava tramitant la nacionalitat espanyola, l’Estat va modificar la llei i va introduir un nou examen obligatori per a tots els sol·licitants, una prova que la Latifa no pot fer perquè no sap escriure. Això va fer que, de moment, hagi aparcat l’objectiu de la nacionalitat i es conformi que el seu somni es materialitzi en la seva filla, que fa quatre anys que espera la resolució definitiva per ser una ciutadana de ple dret a Catalunya. “Ella podrà votar, participarà i s’implicarà de maneres que jo no he pogut fer”, sosté satisfeta.

Adaptar-se a la vida a Catalunya li va resultar fàcil malgrat reconèixer el xoc inicial perquè mai abans havia sortit del Marroc. El que encara troba a faltar, diu, són les festes i tradicions i la vida en família en dies assenyalats que aquí passen inadvertits. D’episodis negatius n’ha viscut pocs, però no s’ha lliurat de ser víctima del racisme: “Un cop un company de feina em va dir que havia vingut a robar la feina als d’aquí i li vaig respondre que jo només buscava el meu bocinet de pa, com ell, que també havia arribat d’un altre indret d’Espanya. Ben aviat va quedar tot oblidat”. Són precisament discursos xenòfobs com aquest el primer que mira de detectar en els partits polítics i els seus representats. Li preocupa que hagin crescut els missatges intolerants i de rebuig als estrangers. “Jo potser ho vaig tenir més fàcil que els que han arribat més tard, perquè segurament vaig venir en una època en què hi havia molta feina”, explica. Més enllà d’un govern que defensi la diversitat i la igualtat reals, el que mobilitzaria l’hipotètic vot de la Latifa seria un partit disposat a posar “de debò” els joves com a prioritat en les polítiques: “Em sembla cabdal perquè ells són el demà i són els que pateixen pel futur perquè avui no saben si tindran feina tot i estar cursant estudis superiors”.

Tornar algun dia al Marroc? No ho descarta, però ara per ara veu el seu futur lligat a Catalunya. “Segurament seguiré una mica amb el cor dividit, potser quan em jubili vaig i vinc a temporades”, vaticina. D’entrada, el que té clar és que un cop la Douaa emprengui del tot el vol, ella esgarraparà temps per abordar l’assignatura pendent: tornar a classe per aprendre a escriure. Si una cosa li ha ensenyat l’experiència és que mai és tard per canviar el rumb i que l’esforç sempre acaba, tard o d’hora, en recompensa.