ANSUMANA JAWARA

Es considera català des del 2004, l’any que va trepitjar per primer cop Catalunya. Va arribar sol des del seu país, Gàmbia, quan tenia 26 anys, buscant, com tants altres compatriotes, una vida una mica millor que a l’Àfrica. Va deixar enrere la família, els amics, el negoci familiar que havia de tirar endavant i el seu somni de ser advocat. Europa era per a ell una finestra a una nova vida plena d’oportunitats. I no ha sigut un camí de roses, però amb el temps Ansumana Jawara creu que emigrar va ser una bona decisió. Si ell no ho aconsegueix, espera que almenys els seus fills, de 5 anys i 5 mesos, tinguin reconeguda la nacionalitat de la terra que els ha acollit.

L’Ansumana ens rep un calorós matí de juliol al pis on viu amb la seva família a Calaf, l’Anoia. Les finestres del menjador estan obertes però amb prou feines hi passa l’aire. Mentre dura l’entrevista –tota en català–, té a la falda el seu fill petit, l’Omar, que va endormiscant-se. El gran, l’Abdulai, mira embadalit des del sofà els dibuixos del Club Super3.

Comença a explicar el seu periple pel principi. Va volar des de Gàmbia a Brussel·les, on el visat era més fàcil d’aconseguir, però no es va quedar ni 24 hores a la capital europea. Bèlgica només va ser la porta d’entrada a Europa. Des d’allà, va agafar un tren en direcció a Barcelona que va arribar a l’Estació de França de nit. El va anar a rebre un cosí seu que vivia a Premià de Mar. A l’arribar a casa, primera sorpresa:“Em va ensenyar una habitació amb uns llits sobre d’uns altres. Jo mai havia vist una llitera!” A l’Àfrica, diu, això “no es fa”: “¿Una habitació per a quatre o cinc persones? No, no”.

A Premià s’hi va estar unes setmanes. Les més difícils. No havien passat ni quinze dies que es penedia d’haver marxat del seu país i pensava en tornar. “Trucava a la meva família i els deia: «Això no és com us penseu, això no és el paradís»”, recorda. Però els seus pares, que d’entrada no van aprovar que l’Ansumana marxés de Gàmbia, tampoc van voler que tornés. “També era una mica vergonyós tornar sense diners. ¿Havia marxat del meu país per treballar i tornava? Hauria quedat com un perdedor”, argumenta. Per a ell, aquest va ser un moment “molt complicat, molt dur”. Perquè no només l’enfonsava la distància física amb la seva família, sinó també la gestió de les expectatives fallides al comprovar que Europa no era com ell s’havia imaginat. “A l’Àfrica no arriben aquestes dificultats, i l’Europa que em vaig trobar no era la que nosaltres veiem allà. Però vaig aguantar, perquè no hi havia res més a fer”. 

Va buscar i va trobar feina de florista i es va quedar a Premià quatre o cinc mesos. Del Maresme a la Segarra –va viure un temps a Cervera– i de la Segarra a l’Anoia, on s’ha acabat quedant. De fet, l’Ansumana, que fa dos anys que viu a Calaf, diu que se sent “igualadí”. Allà va fer amics, va col·laborar en associacions i va apuntar-se a classes de català. “Quan era a Gàmbia la gent que venia aquí o havia emigrat ens deia que hi havia un idioma a Espanya que ningú podia parlar. Però jo pensava: «¿De debò que hi ha algun idioma més difícil que el xinès?»”, diu l’Ansumana. Ara, fins i tot, parla en català als seus fills. “Entre nosaltres l’idioma és el sarahule, el soninke o el català, depèn del que em vingui primer al cap”, afirma. Per això, el decep que pel color de la pell hi hagi gent que se li dirigeixi en castellà. “A vegades m’han dit «negro de mierda» perquè em senten parlar en català. Si ho hagués dit en anglès segurament no m’haurien dit res, oi?” L’Ansumana va aprendre català gràcies al Pau, la seva parella lingüística: “Anàvem a l’Ateneu, a casa meva o a casa seva i parlàvem en català”. El programa d’intercanvi lingüístic es va acabar, però l’Ansumana i el Pau mai han perdut la relació. “La seva família m’ajuda molt i són part de la meva vida. Ell fins i tot ha vingut a l’Àfrica”, diu una mica emocionat. El Pau també és una persona clau perquè és qui li cedeix el vot quan hi ha eleccions: tot i que fa 15 anys que viu aquí, l’Ansumana no té la nacionalitat espanyola i, per tant, no pot votar. “M’agradaria fer-ho per poder canviar coses”, explica. Ha seguit el judici del Procés per la televisió gairebé cada dia i està molt al corrent de l’actualitat política. És un coneixement que el pot ajudar a superar l’examen d’integració que, entre altres papers, han d’acreditar els immigrants que volen la nacionalitat espanyola. “També pregunten coses sobre el rei i sobre la Belén Esteban! Això és seriós? Em desanima una mica que facin aquestes preguntes, però he de pensar en els meus fills”, afirma, amb un somriure incrèdul. 

Al capdavall, però, el més important per a ell no és el que hi digui en un paper, sinó el que significa personalment Catalunya. “No sé si puc explicar o dibuixar exactament el que penso, segur que em deixo alguna cosa... És el millor que m’hauria pogut passar”. Considera que Catalunya és casa seva, i des de fa un any, també de la seva família. El 10 de juny del 2018 van arribar la seva dona i el seu fill gran, nascut el 2014 a Gàmbia. L’abril del 2019 va néixer a Igualada el petit, l’Omar. L’Ansumana el mira, adormit ja als seus braços, i li diu: “Tu sí que podràs votar!”

Amb la perspectiva que donen 15 anys a Catalunya, ara creu que la decisió de marxar de Gàmbia li ha sortit bé. “Vaig triar Espanya perquè aquí hi ha molta gent de Gàmbia. Pensava que patiria, però menys del que vaig acabar patint”, admet. Tot i això, intenta mirar-s’ho amb optimisme:“Fins que no surts de la zona de confort no saps què hi ha a l’altra banda. Sempre s’ha de fer un pas endavant i, si no funciona, pots fer un pas enrere, però has de moure’t per saber què hi ha”. Això no vol dir, però, que no enyori el seu país, on intenta tornar de tant en tant a veure la família i els amics que hi viuen. “Em pregunten com és la meva vida aquí i jo els dic que treballo per guanyar diners i per viure. Ells es pensen que pots trobar diners de qualsevol manera. Com que cada mes els enviem diners, molts no ens creuen! Ens diuen: «¿Viviu allà i també envieu diners i m’estàs dient que no hi ha diners?»” 

Aquesta és, de fet, una de les grans lliçons que l’Ansumana ha après a Catalunya:la “mentalitat” de treballar fort per aconseguir el que vols. Una manera de fer que, explica, a l’Àfrica no passa. Per això, tot i que els entén més que ningú, no pot evitar avisar els seus amics que s’han plantejat venir en pastera a Europa dels riscos que té emigrar: “Jo els dic que no ho facin així, que això no és com es pensen...” 

Quan l’Ansumana va arribar a Catalunya el 2004 governava el tripartit, s’inaugurava el Fòrum Universal de les Cultures, es va emetre l’últim capítol de Friends i no existia Facebook. El país ha canviat molt i, amb ell, també l’Ansumana: ara pot comunicar-se gairebé cada dia amb la seva família per WhatsApp, segueix la política catalana al dia, ha participat en entitats com Atlas, una fundació que promou la formació i l’intercanvi cultural, i fa xerrades en escoles per explicar què és l’Àfrica als nens i nenes. “Em pregunten com mengem, si tenim cotxe, si tenim llum”, explica rient. Intenta acostar als infants un continent totalment desconegut per a ells. Tan desconegut com el que només fa 15 anys era Europa per a ell. Ple d’incerteses. Ple d’esperances.