SYED JUNAID

Presumeix de tenir el primer taxi Tesla de Barcelona, però també podria presumir de tenir el més net. Se’l va comprar fa un any amb els estalvis –“i amb l’ajuda del banc”, puntualitza– però podria passar per un cotxe estrenat ahir. Es nota que té cura dels detalls. Porta penjat al retrovisor un rosari musulmà, un regal que un amic li va portar d’un viatge a Istanbul. És l’únic element decoratiu. Menys és més. No es treu de l’orella l’auricular per parlar pel mòbil, perquè en qualsevol moment pot trucar un client. I ell ha de donar sempre un servei, diu, “cinc estrelles”.

Syed Junaid ja porta més anys a Catalunya que al Pakistan, on va néixer. El seu pare va arribar-hi el 1992 i el 2004 va venir la família: dona i dos fills. El Syed tenia 14 anys. El primer contacte amb la societat catalana va ser un xoc. “Tant la cultura com l’idioma com el dia a dia són diferents, és un altre món i t’hi has d’adaptar. Però, a poc a poc, ho fas, tampoc m’ha costat tant”. El Syed explica orgullós que el seu pare “va venir a buscar un futur millor per als seus fills”. I l’ha trobat. El Syed és un emprenedor amb molts projectes al cap. El pare tenia negoci propi –un supermercat i una fruiteria– on el Syed va començar a treballar amb 17 anys, fins que la crisi econòmica els va obligar a tancar. Va ser llavors quan va entrar en joc el taxi. El Syed es va treure la titulació per treballar de taxista a Barcelona. Va començar treballant per compte d’altri, però de seguida, amb l’ajuda del pare i d’un oncle, va adquirir una llicència per treballar pel seu compte. Començava el seu propi negoci. Ja en fa sis anys i diu que n’està “encantat”. “A mi m’agrada parlar amb la gent. El primer contacte d’un turista amb la ciutat és amb el taxista, és la millor manera de presentar-la, i jo els hi explico tot”. Des de com es pot evitar els carteristes a la Rambla fins a quin és el millor lloc per anar a menjar. “Em sento ambaixador de la meva ciutat i a mi això m’omple”, afegeix. Treballa al voltant de deu hores diàries i, amb el temps, ja s’ha fet la seva pròpia cartera de clients. “El gruix de feina que tinc ara són serveis contractats”, explica. Els clients li truquen i ell s’ho apunta a la llibreta. Cada matí surt de casa amb la llibreta plena de noms. Comparteix serveis amb vuit taxis Tesla més de Barcelona. On no arriba l’un, hi arriba l’altre. “I així hem aconseguit tenir un servei de cotxes elèctrics a la ciutat”. “Contaminació zero”, ressalta.

És xerraire, li agrada debatre i opinar sobre l’actualitat. Però si hi ha un tema que l’apassiona és l’ecologisme. “Des de sempre. Abans tenia un híbrid però volia un cotxe 100% elèctric que em donés autonomia per fer la meva jornada laboral”, diu. I es va comprar el Tesla per 86.000 euros. És un cotxe de luxe. “Però, com que és un taxi, hi pot anar qui vulgui. Jo volia que fos groc i negre, una icona de Barcelona”. Subratlla el seu compromís amb una ciutat verda però lamenta la poca ajuda que ha rebut de les administracions. Va instal·lar un endoll a la plaça d’aparcament que té a l’Hospitalet, on viu. Ho va fer per comoditat, perquè es queixa que a Barcelona hi ha pocs punts de càrrega per satisfer la demanda. “Cada cop hi ha més cotxes elèctrics. I esclar, llavors els endolls estan ocupats i hi ha cotxes esperant, i jo no m’ho puc permetre, estic treballant”.

“Jo em sento a casa meva”

Amb 30 anys ja és pare de quatre fills d’entre un i set anys. Es va casar amb 21 i el primer fill el va tenir amb 23. En això no s’assembla als seus amics, d’orígens molt diversos. El matrimoni amb la seva dona, també natural del Pakistan, el van acordar els pares. “Al principi, esclar que xoca una mica, perquè jo ja portava anys aquí i els amics em deien: «Com t’has de casar amb una dona de qui no saps ni el seu color preferit!»” Primer es van casar i després, diu, es van enamorar: “És una gran dona. Ara som feliços amb quatre fills”. No es va plantejar rebel·lar-se contra la voluntat dels seus pares. “Això hauria sigut faltar-los al respecte”, sosté. I el respecte als pares és un valor fonamental per a ell. No s’ha plantejat si farà el mateix quan als seus fills, nascuts a Catalunya, els arribi l’edat de casar-se. “No ho he pensat, encara, són massa petits”. Als fills els està educant en les dues cultures. “La meva filla gran només parla català i a vegades em diu: «Papa, tu no m’entens»”. El Syed se sent ciutadà de Barcelona. “Jo soc d’aquí i quan marxo ho trobo a faltar, no es pot explicar”. Al Pakistan hi ha tornat i li agrada. També hi han viatjat els fills. “És el meu país i me l’estimo moltíssim, però Barcelona i Catalunya són el meu cor. Tot el que soc m’ho ha donat Catalunya: família, l’oportunitat d’una vida millor i un futur assegurat per als meus fills”.

El que li agrada més del país que l’ha acollit, diu, és “la llibertat de dir el que sents” i de “viure com vulguis”. “A la meva dona li agrada sortir amb vel –jo no l’hi obligo, apunta– i ningú pel carrer l’hi qüestiona. I a la meva mare la respecten com si fos d’aquí, i això no passa a tot arreu”. Ell, assegura, no ha patit mai cap episodi de racisme: “Em sento a casa meva”.

Hi ha coses que no li agraden. Per començar, els pisos turístics i l’elevat preu del lloguer. “La classe obrera, com nosaltres, té moltes dificultats per llogar un pis perquè tothom vol llogar a Airbnb”. Viu a l’Hospitalet en un pis llogat que comparteix amb els pares. Abans de comprar-ne un de propietat vol tenir-ho tot ben lligat. “No vull enganxar-me els dits com els va passar a amics meus amb la crisi”. Ho té tot previst. Quan li surtin els comptes, s’hipotecarà. El seu és l’únic sou que entra a casa. La seva dona, la Miriam, no treballa. “Amb quatre fills, impossible!” “Si volgués fer-ho podria, però ara mateix no necessita treballar. I, si es pot, m’agrada que els fills estiguin amb la mare i no a l’escola bressol”. I ell? S’ocupa de pujar els fills? “Esclar! Una parella és com dues rodes, han de circular al mateix ritme; si una falla, l’altra tampoc tira. Ens hem d’ajudar mútuament”. Es considera un home religiós. Fa un mes que va arribar de la Meca. Els divendres acompanya el seu pare a la mesquita i els seus fills llegeixen l’Alcorà. Lamenta el desconeixement que hi ha de l’islam: “La nostra religió és llibertat, pau i amor”. Té una relació molt estreta amb els pares. “Són el pilar de la vida. Ells hi van ser quan jo era petit i ara jo hi soc pel que faci falta”. “Ningú m’assegura que el dia de demà hi siguin, i per això aprofito al màxim el temps amb ells. No vull penedir-me de no haver estat amb ells o de no haver-los dit que els estimo”.

Tot just ara està tramitant la nacionalitat espanyola. Això li permetrà votar, cosa que, excepte en unes eleccions a la Cambra de Comerç, encara no ha fet mai. “I ho trobo injust, porto més anys aquí que al meu país, i em sento d’aquí”, reivindica. “M’agradaria intervenir en qui ha de decidir sobre el meu futur, el dels meus fills, el progrés de la meva ciutat...” I no només això. “La gent treballadora ha de tenir més drets. Les multinacionals se n’estan aprofitant. ¿Creus que hi ha dret que explotin repartidors per 4 euros l’hora? Són esclaus del segle XXI!” És fidel a les seves conviccions. Li preocupa la supervivència del petit comerç i per això ha decidit no comprar res per internet. Compra a les botigues del barri.

No li falten projectes. Té dues llicències de taxi i també ha fundat amb el seu cosí una petita plataforma online per fer serveis d’anada i tornada a l’aeroport. Ell s’ocupa del volant i el carrer, i el cosí dels números. Ja tenen una flota de trenta cotxes. Una trucada interromp la trobada. “Un client, em reclamen”. Ho deixem aquí. La qualitat del servei és la prioritat. I encara més si és un cinc estrelles.