SAFIA ELAADDAM

La biografia de Safia Elaaddam no encaixa amb cap de les etiquetes que li volen posar el tòpic i els prejudicis.

Nascuda a Segur de Calafell el juliol del 1995, és, per a la llei, una marroquina, una estrangera resident a l’estat espanyol. Els seus pares són marroquins, de naixement i passaport, però porten 30 anys en aquest municipi del Baix Penedès i els seus cinc fills han nascut tots a Catalunya. La Safia no pot opositar per guanyar una plaça de funcionària ni té el dret de vot reconegut. Fa un any i mig que espera resposta a la seva sol·licitud per nacionalitzar-se espanyola, després que, al complir els 18 anys, s’adonés que residència permanent no significa altra cosa que això: l’autorització administrativa per viure al territori. La seva és una història de lluita, la d’una activista que reclama la identitat legal que li pertoca per naixement, insisteix, sense que ningú li posi l’etiqueta de qui és i d’on ve. La legislació espanyola estableix que un nadó hereta la nacionalitat dels progenitors, seguint el criteri jurídic del ius sanguinis, que obliga a tenir documentació personal –el NIE, el número d’identificació d’estrangers– a l’any de vida si ha nascut en territori espanyol, perquè en cas que no es tramiti el nadó passa a ser ciutadà “il·legal”. Una injustícia, indica la jove. “Per a ells soc una immigrant, però si mires el diccionari, immigrant és qui marxa d’un país per instal·lar-se en un altre, i jo no he deixat cap país”, proclama asseguda al balcó de la casa que comparteix amb el seu marit, davant de la platja de Cunit.

Precisament, la de la parella també és una història marcada per la situació legal de la Safia com a estrangera resident, perquè ell és, com diu ella, “un espanyol, blanc, de pares espanyols”.Ara, un any després, tots dos ho expliquen amb molta complicitat, entre rialles, però ella admet que li va costar més d’una enrabiada. L’escena és la següent: als jutjats els van fer passar una entrevista per separat per descartar que la seva relació fos de conveniència i que ella –l’estrangera– no es casés pels papers. Tot plegat amb un tuf “racista i masclista”, apunta la noia. “Allò va ser un interrogatori, amb preguntes com quina és la seva pel·lícula preferida o quants diners guanya, i jo responia de mala gana perquè era surrealista”, explica la jove, llicenciada en filologia àrab per la UB i que treballa com a educadora social amb menors estrangers no acompanyats.

Algunes de les respostes no devien coincidir, perquè el jutge que va validar l’examen els va enviar a casa dos agents de paisà perquè miressin si hi havia rastre de la presència de la núvia. Només van trobar fotos de la parella, però ni roba, ni una pinta, ni un raspall de dents, perquè no hi van conviure fins després de la cerimònia religiosa.Sort en van tenir que guardaven les factures de les despeses dels preparatius. Al final, la justícia va avalar la unió i la parella es va donar el sí, vull. Però la Safia no amaga la “ràbia” que sent davant un “sistema racista” que li nega la nacionalitat i l’aboca a “estar amb una persona blanca” que la salvi i li doni el “passaport del color de l’esperança”. Amb la llei a la mà, però, ni el naixement, ni el casament, ni tenir fills espanyols donen automàticament la nacionalitat a una persona de pares estrangers.

Els Elaaddam són originaris d’Ibuyen, una localitat rural pròxima a Nador, al nord del Marroc. El pare va arribar fa 35 anys a Catalunya i es va instal·lar a Segur de Calafell, primer sol i, un cop casat, amb la dona. La Safia és la segona filla del matrimoni i recorda la seva infantesa com una època feliç, tot i que sempre es va sentir una nena “de fora”, com els seus germans, conscient que la cultura i els costums de casa eren diferents dels de la majoria.

Com quan es pintava les mans amb el colorant henna i algun professor li demanava que se les rentés, per exemple. O com quan va decidir posar-se el vel i als 8 anys i també als 15 més d’un li va dir que se’l tragués i que tornés al seu país. Musulmana practicant, als 24 no du vel i llueix una cabellera arrissada que durant tota l’entrevista no es deixa de tocar, segurament com una mostra de nerviosisme. Treure’s o posar-se el vel, diu, és una opció personal i, en aquest sentit, assenyala que la rebenta que li diguin que és una “musulmana moderna” només perquè la seva imatge no encaixa en el tòpic.

“Comparteixo dues cultures, soc una barreja”

A casa parla una variant de l’amazic amb els pares i la majoria de vegades en castellà amb els germans, igual que amb el seu marit. A la feina i amb amics, fa servir els dos idiomes sense problemes. “Quan m’enfado, em surt l’amazic!”, matisa. És amb aquesta barreja que s’identifica. Si de nena se sentia diferent, ara se sap i se sent d’aquí, sense haver d’esperar cap document ni “l’aprovació de la gent”. Així és com s’autodefineix la Safia: “Soc una persona d’origen amazic que comparteix les dues cultures. A casa he après una cultura, i de portes enfora una altra. Soc una barreja”. Té un munt de “males experiències” emmagatzemades, moltes producte del que considera que és un “racisme institucionalitzat i interioritzat” que, com el feminisme, amara la societat catalana. Amb tot, va anar trampejant-les durant la infància i l’adolescència fins que quan va arribar a la majoria d’edat va topar amb la realitat legal que, a diferència dels seus amics, no podia votar. Els pares, explica, mai li van tramitar la nacionalitat, perquè, gens informats, estaven confosos i pensaven que amb la residència permanent ja en tenia prou.

S’equivocaven, perquè a partir dels 18 anys els tràmits es compliquen.

Al Registre Civil li van dir que s’havia d’esperar dos anys. Quan per fi li va tocar el dia de la cita, la llei havia canviat i, per tant, va haver d’iniciar un procés que consta de dos exàmens: un de llengua espanyola i un altre de cultura general. En total, uns 500 euros. Però més enllà dels diners, el que realment la revolta és que hagi de passar proves, i que a una cosina seva també nascuda a Catalunya li neguessin en primera instància la nacionalitat “per falta d’integració” al país. “Tinc clar que no faré els exàmens, per principis”, diu seriosa. N’ha demanat una “dispensa” i està a l’espera de la resolució.

En el cicle electoral de la primavera passada i farta de la “injustícia de no poder votar”, la Safia va demanar als seus seguidors d’Instagram si tenien el mateix problema. De seguida, el compte se li va omplir d’experiències semblants a la seva. La també activista Míriam Hatibi la va animar a no deixar la denúncia en una simple queixa.

Dit i fet, amb Ahmed Nasse ElAlaoui va impulsar la campanya #VotarEsUnDerecho, en què demanaven als espanyols abstencionistes que cedissin el seu vot als immigrants sense dret. Amb el miler de “parelles d’urna” va aconseguir votar ella, els seus pares i els seus germans majors d’edat, explica emocionada.

Arran d’aquesta campanya, ha sortit en mitjans de comunicació i fins i tot l’han cridat a fer xerrades sobre racisme.En una ocasió hi va anar amb la seva mare, que, com el seu pare, sempre ha participat molt poc en les activitats comunitàries de Segur de Calafell o de l’escola dels fills, tement ser “jutjada” per altres pares i mares pel fet de parlar malament la llengua o ser musulmana. Per això es va quedar molt sorpresa quan va veure que la mare agafava el micròfon i parlava davant d’un auditori ple de desconeguts amb qui compartia experiències d’estrangers en terra d’acollida.