ITZIAR UGARTECHEA

La Itziar és d’aquelles persones amb qui no mires el rellotge quan ets amb ella. Et quedaries hores escoltant les històries de la seva família catalanomexicana explicades en un català de suau accent occidental. Només quan parla en castellà i les zetes es converteixen en esses deixa entreveure la musicalitat dels seus orígens. Neta d’exiliats republicans, Itziar Ugartechea va néixer a Mèxic. El català li sonava per les cançons que cantava la seva àvia, però a casa sempre van parlar en castellà. El seu avi, Josep Escofet i Andreu, va ser regidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona. “Un republicà de pedra picada”, diu. El 1939, al final de la Guerra Civil, s’exilià a França, primer, i a Mèxic, després, amb la seva esposa, Josepa Artigas, i els seus fills. A Ciutat de Mèxic es va dedicar, fins a la seva jubilació, al món de la restauració. “Tenien propietats i ho van perdre tot. Van marxar amb els nens, sense res, i van començar de zero. Va ser dur. Van perdre els ideals i suposo que això ho arrossegues sempre”. Tenien l’esperança de tornar i, de fet, ho van fer quan Franco els va concedir un permís –l’avi Escofet, de fet, va morir a Catalunya–, però als seus fills els van criar com a mexicans. “Ells sempre es van sentir catalans, però un cop a Mèxic van intentar ser d’allà, i així van criar els seus fills. S’estimaven molt Mèxic i l’avi viatjava pels pobles a conèixer el país i la gent”, recorda. L’exili, però, no és igual per a tothom. Dins de la família hi havia “els que sempre estaven tornant però no sabien com” i “els que ja es van instal·lar allà”. Aquest va ser el cas dels seus pares.

A Ciutat de Mèxic els refugiats espanyols vivien tots al mateix barri, explica. “S’ajudaven molt entre ells i s’agrupaven, com fan aquí els immigrants”. Una tieta es va casar amb un gallec, una altra amb un asturià i la seva mare, Roser Escofet, amb un basc. Els Ugartechea venien de Biscaia i eren pilotaris professionals. La Guerra Civil els va agafar a Mèxic i allà es van quedar. El seu pare era un nadó. Durant els seus primers anys de vida, la Itziar va viure entre Ciutat de Mèxic i els Estats Units, pels viatges del pare, també pilotari. Quan tenia deu anys es van instal·lar a Oaxaca, on es va criar i on encara viuen els seus pares i els seus germans, que regenten diversos restaurants. “Els bascos quan no tiren pilotes obren restaurants”, bromeja. El seu pare, amb 84 anys, continua anant cada dia al Zócalo a passar revista als restaurants. Ella també va ser criada com a mexicana. “A Oaxaca hi havia el Centro Gallego, però nosaltres no hi anàvem”. Catalunya ara és casa seva, on han nascut els seus tres fills, i no pensa en marxar. “Si no m’expulsen...!”, diu amb el sentit de l’humor i el somriure perenne que la caracteritzen. Se sent “mexicana, catalana, basca... Una mica de tot!” “Jo aquí em sento a casa, quan vaig a Mèxic em sento a casa, i al País Basc, també. Hem anat i vingut tant que ho he viscut així”.

Per això tampoc no va ser una sorpresa que als 18 anys es plantés a Catalunya per estudiar enginyeria agrònoma. Tant sí com no volia dedicar-se al camp. Va estudiar un any als Escolapis de Barcelona –on va aprendre el català– per apujar nota a la selectivitat. I va triar Lleida. A Mèxic poques dones estudiaven agrònoms i a la mare “no li feia el pes” una classe plena d’homes, així que va preferir que la filla anés a Catalunya a estudiar. No estaria sola, ja que l’àvia llavors passava temporades al mas que tenia a Vilanova i la Geltrú. “A ella això de pagès li agradava molt i a mi em sembla que em ve d’aquí”, sosté. Quan la Itziar va trepitjar Lleida per primer cop, recorda que la gent se sorprenia que fos de Mèxic. “Era una curiositat, llavors érem quatre estrangers, ara ja hi ha molta gent de tot arreu”. Algú li va dir que es casaria amb un pagès i s’hi quedaria. “I sí, m’he casat amb un pagès i m’hi he quedat”. Aquí han nascut els seus tres fills, de 18, 20 i 25 anys, i ha complert el seu somni de treballar en una feina vinculada a la terra. És tècnica de plagues a la cooperativa d’Alcarràs. Entre camps de nectarines, préssecs i pomes, se sent còmode. “Tots els meus germans, cosins, tiets... som família de restauradors, no d’agrònoms, però jo tenia la vena del camp i vaig voler venir a estudiar tant sí com no”. Li agrada Lleida. “És una ciutat molt tranquil·la i la gent és molt autèntica. Ma filla diu que és un poble, doncs no ho sé, però s’hi està molt bé!” El clima és el més dur. “Però el que més m’agrada és la boira, i això que vinc d’un país tropical, perquè està tot quiet i al camp no se sent res”.

“Entenc que soc estrangera i no puc votar”

La cultura mexicana és present a casa i als fills els agrada anar al país de la seva mare. Dos d’ells hi estudiaran uns mesos. Amb ells, la Itziar sempre ha parlat en català, però el castellà que parlen és heretat de la seva mare. “Vaig haver d’anar a parlar amb l’escola perquè els corregien quan parlaven en castellà i els vaig haver d’explicar que parlaven el meu castellà: mexicanitzat”. Malgrat venir de família de restauradors, la cuina no és el seu fort i no cuina gaires plats mexicans. És el que més enyora perquè el tex-mex que ha trobat aquí no té res a veure amb els gustos de la seva infància.

Reconeix que parlar català li ha obert portes. “Si parles català, ja està, ja ets acceptada”. Tot el seu entorn és català. “Suposo que hi deu haver molts més mexicans, però no hi estic en contacte”. També reconeix que a ella, de pell blanca, la integració li ha sigut fàcil. “A un senegalès suposo que ja el veuen com un estranger. De mi, s’assabenten que soc estrangera després”. Observa algunes diferències entre una societat i l’altra. “Allà encara són molt masclistes i això sí que ho noto molt quan torno”, explica. Més enllà dels tòpics, sí que creu que els mexicans són una societat “més festiva i més alegre”. “A veure, el meu home és soso. Però bé, m’hi vaig casar, i no em va enganyar, ja ho era llavors. Però sí que li vaig fer fer un curset de ball, perquè a Mèxic no hi ha ningú que no sàpiga ballar. Amb gràcia o sense, però has de saber ballar, perquè allà són molt de sortir i celebrar-ho tot”, observa.

És una lleidatana més, però no pot votar perquè no té la nacionalitat espanyola. En el seu dia no la va tramitar per no renunciar a la mexicana –“Era com renegar dels meus orígens”, diu– i, ara que podria tenir la doble nacionalitat, li fa mandra la burocràcia que suposa. “No m’ha fet falta per a res”. No es planteja tramitar-la. “Ja em faré la catalana!”, diu. Tot i que a casa l’animen a fer-ho perquè, quan viatgen, és més complicat fer-ho amb passaport mexicà. Només “l’empipa” no poder participar en  les eleccions. “Però entenc que soc estrangera i no puc votar”. Sí que va votar en el referèndum del 9-N. “Va ser la primera i única vegada, perquè a Mèxic tampoc he votat, no sabria a qui”. Als seus pares els agrada que la Itziar visqui a la terra dels seus avis. “Només troben que treballem massa”. Per a la seva mare, que va emigrar de molt petita, va ser especial passar una diada de l’Onze de Setembre a Lleida i veure com la seva filla tanca el cercle de l’exili. “Som els exiliats retornats”.