ÁLEX ARITA

Ell mai havia pensat en marxar d’Hondures. De fet, quan Ernesto Alexandre Arita, l’Álex, va arribar a Catalunya, tenia molt clar el seu pla: treballar uns anys aquí per estalviar diners i tornar algun dia al seu país. Però 13 anys després, la seva dona, els seus tres fills i ell han decidit quedar-se per sempre a Catalunya. “M’encanta el poble català, la seva gent, la seva cultura, el seu menjar. Els meus fills se senten catalans, tenim molt bons amics, aquí, i ara és casa nostra”, diu amb un somriure abans de recordar que, en certa manera, s’ha tancat un cercle. “Els meus avis eren espanyols i, fugint de Franco, van arribar a Hondures. El meu pare va néixer allà i ara els meus fills han nascut aquí. Hem tornat als nostres orígens”.

Un retorn al país dels seus avis que no s’hauria imaginat mai. Quan vivia a Hondures treballava de supervisor de vendes en una drogueria i en un any va viure molts robatoris i assalts d’escamots de gent armada. “Vaig viure moltes situacions perilloses i la meva mare es va assabentar d’una de les més greus: un dia ens van assaltar una vintena de nois armats, que van envoltar la furgoneta que portàvem. Vaig sortir, els vaig fer un truc de màgia i els va agradar. Els vam donar els medicaments i els diners que portàvem i, per sort, ens van deixar marxar”. Però després d’aquell dia, la seva mare va començar a moure fils perquè el seu fill deixés el país. “La meva germana es va casar amb un home suís i vivien a Sant Antoni de Calonge. La meva mare va parlar amb la meva germana i van decidir que jo vindria cap aquí”.

Era el desembre de l’any 2006, quan l’Álex va trepitjar Catalunya per primera vegada a la vida. Els primers mesos van ser molt durs. “No en tenia ni per menjar i agafava el que la gent llençava a les escombraries. Vaig passar moltes necessitats”. Fins que un dia va conèixer un noi al bar on cada dia anava a les 3 de la matinada perquè l’encarregada li donava el menjar que els havia sobrat. I el jove li va oferir feina en una obra de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà). “Jo en realitat soc informàtic, però aquí he treballat de tot, i la meva primera feina va ser de paleta”. Gràcies a l’empresa guixolenca, va tenir feina durant tres anys i va aconseguir el permís de residència i de treball al cap de sis mesos d’haver arribat. Però la crisi econòmica va fer estralls. “Dels 36 treballadors que érem quan vaig arribar, en vam quedar només dos. La feina havia baixat moltíssim i ja gairebé no n’hi havia”. I llavors va començar a treballar de cambrer i d’ajudant de cuina en un restaurant. “Després vaig trobar una altra feina, de cuidador de gent gran, i més tard vaig començar a cuidar i ajudar un advocat que tenia esclerosi múltiple”. Fins que va començar a treballar a l’empresa on està actualment, Artris, que es dedica a l’atenció a la llar i que donen servei a particulars o a pacients d’altres centres, com l’Hospital Santa Caterina, de Salt. “Ajudem persones que han tingut addiccions o que pateixen alguna malaltia i necessiten assistència o companyia”. En aquesta empresa també hi treballa la seva dona, que va arribar a Catalunya fa deu anys. “Primer vaig venir jo i al cap de tres anys va venir ella”, explica, i han tingut tres fills –de 4, 8 i 13 anys–, que van ser els que van decidir que la família es quedava per sempre a viure a Catalunya, i concretament a Girona, ciutat on viuen. “Ells se senten catalans i la seva cultura és la catalana, i tant ells com nosaltres tenim molt bons amics, aquí. Som molt feliços i estem agraïts. Som éssers socials, i ens quedem on ens sentim estimats i valorats”, afirma abans de deixar clar que tots parlen català. “Per a nosaltres, la llengua no ha sigut mai un problema. Parlem castellà i català. Les llengües enriqueixen i sumen, no ens divideixen”, diu amb un to rotund.

“Pago els mateixos impostos que tothom”

Va ser després de parlar-ne amb la família que van decidir iniciar els tràmits per demanar la nacionalitat. “Vaig aconseguir els papers molt ràpid i ara ja tinc la segona renovació del permís de residència de llarga durada”, indica, i espera que això li serveixi per aconseguir ràpid la nacionalitat, que li permetria votar a les eleccions. “Els meus fills han nascut aquí, pago els mateixos impostos i peatges que tothom i tinc dret a poder votar perquè jo també formo part de la societat”, recalca abans de posar d’exemple l’1 d’octubre del 2017. “Soc estranger, però jo també vaig sortir a protestar, aquell dia, perquè em va fer molt mal que es pegués a les persones pel fet de voler votar. Estic en contra de les injustícies vinguin d’on vinguin. I no és just que nosaltres no puguem votar”. De fet, creu que si ells també poguessin donar el seu punt de vista podrien canviar moltes coses. “Tots tenim una manera diferent de veure la vida, i no ens hem de tancar en un sol pensament o una sola manera de fer. No hem de pensar que els altres estan equivocats perquè no pensen com nosaltres. Les lleis es poden modificar, s’ha d’evolucionar i s’han de canviar les coses que no funcionen. I si hi hagués una persona que ens donés veu a les institucions seria molt millor”. Opina que el sistema polític modèlic és el suís. “Tots els partits estan representats al consell federal i mai un de sol té tot el poder absolut. Mai és bo que el poder estigui només en unes soles mans. A més, a Suïssa, amb 100.000 signatures els ciutadans poden canviar la Constitució o una llei”.

Ara bé, tot i alguns detalls millorables, sent una profunda admiració per Catalunya i la seva gent. “Són persones passionals que són fidels a les seves conviccions. Són honrades i compleixen la seva paraula. I m’encanta la sinceritat amb què parlen, que de vegades pot ser fins i tot ofensiva, però prefereixo la sinceritat. M’agrada com donen suport a l’art i a la cultura, i com fan tantes activitats”. A més, una de les coses que més valora són les oportunitats que ha tingut aquí. “El que m’ha sorprès més és que no m’han exclòs pel fet de ser estranger, i m’han tractat com un igual. Sí que m’he trobat algunes persones racistes, però són l’excepció, i no la regla”, subratlla amb un somriure que ha mantingut durant tota l’entrevista. I, per sobre de tot, l’hondureny-català se sent afortunat. “He trobat aquí un lloc meravellós per viure, per a mi i sobretot per a la nostra família. Mai estaré prou agraït a tothom que m’ha ajudat pel camí”.