MARIE FAYE

No va escollir venir a Europa. Tampoc estudiar dret i ciències polítiques. Formava part del guió que l’escola i la família havien preparat per a ella tenint en compte els bons resultats acadèmics i la seva facilitat de paraula. “Els millors es matriculaven en universitats europees o dels Estats Units. Jo no volia marxar del Senegal. No vaig veure ni els papers de la matrícula. M’ho vaig trobar tot fet. Volien que fos una gran advocada. Estaven convençuts que ho seria. Encara recordo que el dia que em van posar a l’avió per anar cap a París estava malalta i no tenia cap ganes de fer aquell viatge”. Marie Faye té “uns 32 anys” i en fa quasi set que viu a Barcelona. Hi va arribar des de París, després de deixar els estudis que havien triat per a ella i que aviat va veure que no li interessaven gens. No va dubtar a prendre el timó de la seva vida, deixar la carrera i posar-se a treballar. Del que fos. Fent de cangur o servint plats en un restaurant.

El que realment hauria volgut, però, és tornar al seu país o, directament, no haver vingut mai a Europa. “Tornaria demà mateix a l’Àfrica”, respon quan se li demana si voldria refer el camí. Però hi vol tornar amb un projecte sota el braç per ajudar els joves, convèncer-los que el seu futur no serà millor perquè sí a Europa. Ella, diu, no va tenir mai el somni europeu, però sí que el veu en els ulls de molts dels nens del seu país. Han crescut envoltats de referents europeus i americans. Encegats per imatges que no es corresponen gens amb el que ella es va trobar. Va arribar a Barcelona després d’abandonar els estudis a París i quedar-se sense el visat. Si llavors no va tornar al seu país és perquè una tia seva, que viu a la capital catalana, la va convèncer per seguir ajudant la família des d’aquí i perquè ella ja ho havia afrontat com un repte. Diu que té la “sort” que els seus pares sempre li han obert la porta a tornar, però que va ser ella la que va decidir seguir buscant fortuna a Catalunya, conscient que el pare ja era gran i que la mare feia una feina molt dura carregant pes i caminant molts quilòmetres per fer preparats de peix. Sense els papers, no va poder treballar amb contracte enlloc. I els seus compatriotes a Barcelona li van parlar clar: els senegalesos en la seva situació, li van dir, o es dediquen al top manta o fan trenetes a la Barceloneta.

  “M’oferien prostituir-me a les festes de luxe”

Ella, primer, va escollir la segona opció. Ho veia més legal i menys perillós que la venda ambulant. El problema és que no tenia cap experiència en el camp de la perruqueria. Les seves amigues del Senegal eren expertes en l’art de les trenes, però ella no. La Marie sempre va preferir jugar a futbol o estudiar i quan es va veure abocada a pentinar noies a la platja, ho va passar malament. “Recordo que amb la meva primera clienta vam acabar totes dues plorant. Ella perquè li feia mal i jo perquè sabia que li feia mal”. Aviat, però, va sentir que el tracte que rebien de la policia era “abusiu”. Les perseguien, les feien despullar i les regiraven de dalt a baix: “Soc una persona, no soc una vaca”. Va ser llavors quan va decidir que si l’havien de perseguir per la feina que feia, la perseguirien per fer alguna cosa que, als seus ulls, sí que era il·legal: vendre al top manta. Un mercat que era majoritàriament masculí. La seva tia li va donar deu euros per comprar el primer material, uns vanos en un establiment de la Rambla. “Em veien amb la manta i em pressuposaven tan desesperada que m’oferien pujar a prostituir-me a les festes de luxe als vaixells”, recorda. No va acceptar mai. Va contra els seus valors. Va aprendre a fer veure que escoltava i seguia venent els seus productes.

Al passeig de Joan de Borbó, mentre venia bolsos o el que fos amb la manta, veia que els que traficaven amb droga tenien menys problemes amb la policia que els manters. Alguns, diu, hi van veure una manera menys conflictiva de guanyar-se la vida. Ella, no. Quan va reunir una mica d’estalvis, va decidir tornar a estudiar. Aquest cop economia i direcció d’empreses a la Universitat de Barcelona (UB). Els primers cursos, recorda, els va fer encara sense papers i amb la por al cos per si algun dia algú descobria la seva situació i l’anava a buscar. Els va fer, també, sense dret a beca. El que guanyava amb el top manta o ho enviava a la família –als pares i als seus 11 germans– o ho destinava a pagar-se els estudis. “Per viure em cal poc, el que tenia ho enviava al Senegal”. Els estudis, que encara fa, li van anar robant més temps i va deixar la venda ambulant cada cop més abandonada. Va ser el 2015 –després que Mor Sylla, que feia de manter, morís a Salou quan fugia de la policia i que el col·lectiu esclatés en protestes–, que a Barcelona es va començar a gestar la cooperativa on ara treballa la Marie. Diu que van veure que calia buscar alternatives a la venda ambulant i l’Ajuntament els va assessorar perquè donessin forma al projecte. Ara Diomcoop té 15 socis i una marca de roba, Diambaar, que destaca pels estampats acolorits típics de l’Àfrica. Venen els seus productes en fires i mercats i també en un espai fix, una mena de showroom, al carrer Independència de Barcelona. La Marie hi fa de comptable i està contenta de com va el negoci. Reconeix, això sí, que no han pogut assumir el pla inicial, que preveia que durant el segon any la cooperativa ja tingués 25 treballadors.

Si pensa on voldria ser d’aquí tres o quatre anys, però, ja no parla de la cooperativa, sinó d’un projecte personal que voldria impulsar al Senegal per ajudar els infants d’allà. Sobretot, per convèncer-los que no cal que provin sort a Europa. Pensa en una mena d’escoles cooperatives que posin en valor tot el que és africà –com els llibres de text propis que han anat quedant en desús– i que iniciïn els alumnes en les professions que els agradin. “No tothom ha de ser metge o advocat, també calen mecànics o fusters”. “La meva generació ja no pot fer res per l’Àfrica, ni des de dins ni des de fora”, assegura, convençuda que el canvi ha d’arribar a través dels que ara són nens.

Quan la Marie va aconseguir regularitzar la seva situació a Barcelona va poder anar de visita al Senegal. Ho va trobar tot molt semblant a deu anys enrere però hi va veure detalls “esperançadors”, diu. Com una mena de contramoviment, encara no articulat com a tal, que comença a reivindicar els trets propis africans davant de la moda dominant de repetir models europeus i americans: “No ho reivindiquen, no en parlen, però veus dones que porten amb orgull els vestits africans, que llueixen pentinats afros... M’agrada!”

Respon amb un no rotund quan se li pregunta si tornaria a agafar la manta per vendre. Però creu que el problema de fons és la llei d’estrangeria: impedir que la gent que, com ella, arriba de l’Àfrica pugui optar a feines regulars. “Un europeu que vol anar a l’Àfrica només ha de buscar-se un vol. En canvi, aconseguir venir des d’allà i tenir un visat és un infern”. Diu que si això canviés segurament vindria menys gent: “Els humans som així; si ens diuen que no podem fer una cosa, fem l’impossible per aconseguir-la”. Critica, també, que tot i portar gairebé set anys a Barcelona, no pot votar. Si ho fes, prioritzaria les polítiques que fomentessin l’emprenedoria. Troba paradoxal que en eleccions com les últimes municipals es posés els manters al centre de la polèmica i, en canvi, ells no puguin votar. “La ciutat té problemes molt més importants que el top manta”, diu mentre els carrers són plens de policia per evitar que aquests venedors plantin les seves mercaderies.