Una de les primeres referències del puig de can Groc (556 m), la tenim ressenyada en el Die Baleare’ (Les Balears, descrites per la paraula i la imatge) de 1884. En el volum cinquè, quan arriba a Pollença, el primer que menciona l’arxiduc Lluís Salvador són les “magnífiques caminades” que es poden fer per tot l’entorn, sobretot cap al nord. La seva primera opció és la vall de Ternelles. Quan arriba a “l’angosta vall de l’estret de Ternelles” ens indica que la muntanya de la dreta es diu el puig de la Font i la de l’esquerra, de Can Puça (tot i que el topònim real és ‘Can Punxa’ i el de la muntanya, el ‘puig de les Dones de Can Sales’). Parla també de dos molins, de can Petit i de can Gormes, “dominats pel puig de can Groc, dit així pel seu color groguenc a la posta de sol”.
El músic pollencí, gran excursionista i, sobretot, ‘malalt de toponímia’, Joan Campomar Cerdà Meneta, a qui li he d’agrair molta de la informació vessada en aquesta ruta, m’ha ajudat a situar la toponímia (i del fotimer de microtopònims que fiten aquella contrada) de la serra de la Font i del puig de can Groc, estrep nord-oest de la serra de Cornavaques, també dita d’Escornavaques (Notib). Va ser a ell, precisament, a qui l’amo en Francisco de can Vela li va contar una altra versió sobre el topònim de can Groc. En comptes d’un bucòlic ‘color groguet a la posta de sol’, aquest vell i savi pagès ho relacionava, per experiència pròpia, amb un planiol de carritxeres a la banda de gregal del puig, on de vegades sembraven blat. És clar que no es desaprofitava un pam de terra d’enlloc, a la Serra o en el Pla. Podeu consultar el web de Joan Campomar (malaltsdetoponimia.wordpress.com) on trobareu molta i sucosa informació.
El punt d’inici de la ruta el situam a la rotonda de can Berenguer (Teixits Vicens, per entendre’ns), en el km 0 de la Ma-10. Podem arribar a Pollença en transport públic (consultau-ne horaris al web tib.org). L’estació central de busos es troba en el carrer de Cecili Metel, just darrere l’antic convent de Sant Domingo, a tan sols vint minuts del començament de l’itinerari.
La ruta
[00 min] Iniciam la caminada des de la mateixa rotonda de Can Berenguer, d’on sortim en direcció a Lluc; tot just un parell de passes, perquè tot d’una voltam a la dreta pel camí de la Font. Deixam a l’esquerra l’antic camp de futbol de Ca n’Escarrinxo, escenari final de la batalla entre pollencins i pirates per la Patrona (Diada de la Mare de Déu dels Àngels, 2 d’agost). Avançam cap a mestral, de cara a la muntanya, per aquest antic camí, reconvertit a mitjan dècada dels anys 60 en vial d’accés a la urbanització de la Font. Un establit residencial, no exempt de polèmica per l’impacte ambiental i visual que té sobre els pendissos interiors, més propers a la vila, de la serra de Cornavaques.
Després d’una llarga i rectilínia tirada [15 min], el camí gira suaument a la dreta. Poc després, hem de girar a l’esquerra i novament a la dreta per enfilar-nos cap a la part més alta i muntanyenca de la ruta. S’ha acabat la passejada planera, ara el camí asfaltat pren volada pel coster rocallós de la urbanització alhora que començam a assaborir les més belles vistes de la vall de Cuixac i de Pollença, del puig de Maria, de la serra de la Punta o del Cavall Bernat. Després de tres revolts, el vial que seguim mor sobre una esplanada [45 min], a devers 150 metres d’altura, que actua de dia a tall de mirador i de nit –comenten– com a sestador de furtives i apassionades trobades. Uns metres abans d’arribar-hi, hem d’haver vist a la nostra dreta un camí ample que mena fins a una petita antena o repetidor. A partir d’aquest punt neix un tirany que hem de seguir, comellar amunt, en direcció a ponent.
Som al canal dels Cocons, pels petits gorgs que trobam a l’interior de la torrentera. Antigament, sembla que hi discorria un vell i precari camí de ferradura, pel vessant dret del comellar, que amb el pas del temps s’ha anat desfent fins a l’extinció. Tot i això, encara són visibles a algun tram, les empremtes d’aquesta modesta i agosarada infraestructura, a tall de petits fragments del marge que sostenia el camí. La traça del senderó és clara i es troba ben fitada, i apunta cap a un primer collet. [1 h 05 min] Es tracta d’un planiol que ens situa a prop de la cota de 300 metres, amb dos punts d’observació, dues mirandes naturals, a la nostra esquerra, senyades amb dues grans fites. Reprenem el nostre camí, seguint les fites que, com fins ara, s’orienten cap a ponent. Hem d’obrir bé els ulls, per no desviar-nos en excés de la nostra ruta i del sender que ens ha de menar fins al cim.
Puig de la Font
A poc a poc, observam que la ruta ens situa sobre la carena de la serra de la Font, que pren el nom per la font de Cuixac, també coneguda com a Ull de la Font. A la nostra esquerra, els costers cauen vertiginosos sobre l’estret de Ternelles. Tot i les restes, ara ja escassament recognoscibles, d’un vell camí, el tirany és de cada vegada més rost i el terreny, rocallós. La vegetació és escassa, fonamentalment mata i càrritx. [1 h 35 min] Assolim un segon esglaó, on trobam a l’esquerra, una mena de cim. És el puig de la Font (381 m), una nova oportunitat d’assaborir el paisatge cultural i el patrimoni natural d’aquest entorn pollencí. Prosseguim la caminada cap al puig de can Groc.
De tot d’una travessam un planiol, ample i ben definit, amb dos vessants molts clars, a dreta i esquerra. És el coll del canal dels Moliners, comellar que ens queda a la banda de migjorn i que connecta directament amb l’estret de Ternelles. A partir d’aquí ens espera una nova i cruenta empitada. És un tram de carena de roca pelada que ens situa per damunt de la cota de 500 metres. Seguim les fites que, a mesura que ascendim, ens desvien cap a la dreta, fins a una mena de collet. A partir d’aquí tenim dues opcions: una és atacar la paret de l’esquerra de manera directa, amb una senzilla grimpada, i l’altra, guanyar la carena fent una miqueta de volta per la dreta. Per totes dues vies trobarem fites. Passarem pel puig de les Aritges (508 m), senyat amb un bon munt de pedres. [2 h 15 min] La carena acaba sobre un collet als peus del puig de can Groc.
Des del collet, tot dret cap amunt, seguint les fites. Veurem que ens duen cap a un passet a l’esquerra de l’esperó que tenim damunt els nostres caps. No és difícil ni perillós, però s’ha d’anar amb compte. Un cop superat l’esglaó just ens queda una breu tirada fins al cim. El darrer repte és un petit gual que separa el darrer tram de carena fins al cim. Una vegada l’hem passat, ja hem fet cim! [2 h 35 min]. Som a la miranda perfecta entre les valls de Ternelles i Cuixac. La tornada a Pollença la farem pel mateix camí que a l’anada [4 h 45 min].
