Black Lives Matter contra el racisme policial

“Quan tens l’oportunitat de canviar les coses has d’estar a punt per no deixar-la passar”, proclama YahNé Ndgo, activista del moviment Black Lives Matter de Filadèlfia. És el que van pensar molts quan al maig van esclatar als Estats Units les protestes per la mort, a plena llum del dia en un carrer de Minneapolis, de George Floyd, que va morir després d’implorar clemència durant nou minuts al policia que li aixafava el coll amb el genoll. Quan tothom estava confinat a casa en ple pic de la primera onada de la pandèmia els vídeos gravats pels vianants d’aquells fets van córrer com la pólvora. Les paraules que Floyd repetia amb un fil de veu, “ I can’t breath ” [No puc respirar], es van convertir en un clam contra el racisme policial als Estats Units, que es va encomanar arreu del món. Esportistes d’elit tornaven a posar el genoll a terra amb el puny alçat mentre sonava l’himne, i els carrers de ciutats i pobles, tot i el menyspreu -o potser amb l’incentiu- de Donald Trump, s’omplien de manifestants que no tenien por.

Canvi en el discurs públic

Floyd no va ser el primer afroamericà -i tampoc serà l’últim- que vam veure morir en un vídeo viral a mans d’agents de l’ordre, en un sistema que empara el racisme policial, institucional, econòmic i social. Un sistema que funciona en tots els racons del món. Però, per algun motiu, aquest cop va ser diferent i la gent va deixar de mirar cap a una altra banda. Negres i blancs en protestes massives amb un fort protagonisme del jovent. I per un cop van forçar els que tenen el poder a haver de parlar del problema, fins i tot es va plantejar dissoldre les forces policials per fer foc nou. Però més enllà de la policia, l’opinió pública es fixava en el racisme sistèmic en l’atenció mèdica, en l’educació, en l’accés a l’habitatge, en el món laboral, als mitjans de comunicació i a la política.

I així va ser com Joe Biden va entendre que necessitava una dona negra com a mà dreta i com Kamala Harris, que el 20 de gener es convertirà en la primera dona i la primera membre d’una minoria a ocupar la vicepresidència, va haver de dir al seu discurs d’acceptació: “No hi ha vacuna per al racisme, hem de treballar”. Ara la patata calenta queda en mans dels nous hostes de la Casa Blanca.