Violant Carnera tenia 60 anys quan el 25 de novembre del 1619 la van assenyalar com a bruixa. Durant tot el judici la van anomenar Carner i així ha passat a la història, però en realitat es deia Violant Pèlags (1559-1620). Carner era el cognom del marit, Antic Carner, que no va aparèixer en tot el judici. Quan la van prendre, la Violant vivia sola a les Arenes de Sant Feliu del Racó (Vallès Occidental). Les seves dues filles s’havien casat i havien anat a viure a Caldes de Montbui, i el seu marit havia fugit perquè la família arrossegava molts deutes. De fet, les seves propietats havien estat embargades el 1616. En aquella època, en aquelles terres de l’actual Vallès Occidental, hi havia força picabaralles i violència: pagesos humils, benestants i senyors es disputaven la pertinença de les terres, de les quals depenia la supervivència de les famílies. De fet, els mateixos anys es van registrar alguns homicidis.

Els motius pels quals van assenyalar precisament la Violant no queden clars. Potser perquè era més vulnerable, era gran i estava sola? Per fer-la fora de les terres? Perquè no agradava a alguns veïns? No ho sabem, però quan finalment, després de les tortures, va dir el que volien sentir els qui l’acusaven, va construir tota una història per satisfer les ments més àvides de morbo. Si ho va fer perquè després de tants dolors desvariejava, o per pur sarcasme, no es pot saber, perquè el sumari del judici no ho deixa entreveure.

L’home que es va encarregar de l’acusació va ser Narcís Carner, nomenat procurador fiscal de la Cort pel senyor del castell i batlle de Castellar. No hi havia la Inquisició rere les acusacions contra Violant, però els tribunals civils catalans tenien una llarga experiència en la qüestió: la primera legislació específica documentada a Europa contra el crim de bruixeria és catalana. La van firmar el 1424 els senyors de la vall d’Àneu i el comte de Pallars, Arnau Roger IV. Des d’aleshores, les autoritats locals van treballar amb ganes per enviar a la foguera els membres d’una suposada secta diabòlica que es dedicava a malmetre collites, ofegar infants i emmetzinar veïns.

Acusada de cinc pedregades

A la Violant, primer, la van tancar al castell de Castellar del Vallès. Hi van empresonar dues dones més: Jerònima Muntada i Eulàlia Oliveres. A totes les van acusar de bruixeria. Carner les va fer responsables de cinc pedregades que havien tingut lloc entre el 1605 i el 1619. També d’emmetzinar homes, dones, criatures petites i animals de tot gènere, sense concretar res. Tan sols va especificar la mort d’una mula. La llista de crims era llarguíssima: renegar de Déu, haver ballat nues i untades amb metzines, haver copulat amb el dimoni, batre l’aigua provocant les calamarsades que van fer malbé la collita... Òbviament, ningú havia vist res de tot això, però molts veïns repetien que tenien fama de bruixes i amb això ja n’hi havia prou. Un dels testimonis, Lleonard Prat, que era un mestre de paletes de Sabadell, va afirmar que va veure com Muntada havia agafat un gripau dos anys enrere. Ell li va preguntar per què el volia i ella va dir que no hi havia res que no servís per a alguna cosa.

Narcís Carner va insistir en els seus interrogatoris –des d’un primer moment ja tenia la sentència–, però no va obtenir cap resultat. Per aconseguir-ne la confessió, el batlle va decidir sotmetre-les a turment. Van traslladar les tres dones a l’hostal d’en Ferrés de Sabadell, les van encadenar totes nues en un banc i les van tancar. El 17 de desembre es va reprendre el judici. A la Violant li van dir: “Digues la veritat i no vulguis que les teves carns siguin maltractades i masegades”. Li van lligar els braços al darrere i els van estrènyer. Ella va invocar Jesús i va suplicar que li fes costat. Finalment, va demanar que li afluixessin les cordes, que diria “la veritat”.

El membre “fredot” del dimoni

Va posar tota la carn a la graella. Va explicar una història de bruixes, dimonis i bocs del tot inversemblant. Hi ha segurament un cert sarcasme en el seu relat: “Vaig pujar a cavall amb el meu dimoni, que anomenava Martinet”, va explicar al judici. “I li deia, anem Martinet”, va continuar, segons es llegeix a la transcripció del judici que va fer Gemma Perich i Vidal. “Passades les deu de la nit ens va aparèixer allà el dimoni en forma d’home, el qual l’anomenaven totes Senyor. La primera cosa que vam fer va ser ballar danses ordinàries: sardanes, ball pla i altres balls que acostumen a ballar els pagesos. El músic era un home de Granollers anomenat Joan Vives, que tocava el tamborí i la flauta”. La Violant no es va estalviar detalls: “El nostre Senyor es va girar per la part del seu darrere i totes l’adoràvem, tot i que jo sentia molta pudor. Després ell ens va prendre pel darrere i pel davant, tot cridant-nos una per una. Ens deia: «Na tala vingui cap aquí, que la vull cavalcar»”, va relatar l’acusada, que també va descriure el seu membre. “Era tot fredot, tenia la duresa d’un ferrot, la llargària, més o menys, d’un forc, i el gruix aproximat d’un mànec d’aspi”, va assegurar. “S’entretenia amb nosaltres i cada una com ja he dit, de la mateixa manera que un gall està sobre una gallina, i totes ho vèiem les unes de les altres”, va afegir l’acusada.

A Carner no la va defensar ningú. Ni el marit, ni els germans, ni les filles ni els gendres. La van penjar el 1620. Muntada i Oliveres sí que van tenir familiars que van intentar defensar-les durant el judici. No n’hi ha informació clara, però sembla que l’única que no va ser executada va ser Oliveres. En canvi, van assassinar el seu marit, Lluc Taulet, el gener del 1622, dos anys després del judici.