El jove Ramon Cabrera havia heretat el benefici eclesiàstic d’una capella de Tortosa i la seva mare el va mig convèncer per ordenar-se capellà. Però ell ja tenia el destí de lluitador al front. El precedia la fama, per Tortosa, de ser un cràpula, jugador de timbes de cartes i bromista: un pinxo que sempre buscava brega. El seu amic i liberal Buenaventura de Córdoba explica a la seva biografia que el mateix bisbe, Víctor Sáez, es va negar a ordenar-lo sacerdot. El va agafar per banda i li va dir: “No vull ordenar-te capellà... Has nascut per ser soldat”.

A l’Ebre és força comú que et bategin dues vegades. Tothom té un àlies. Però a Cabrera ningú gosava batejar-lo. Ni de broma! En aquells anys de joventut, comenten els biògrafs, anava sempre amb un bastó i el feia anar com ningú. Va ser alguns anys després, per mitjà de la propaganda de les tropes liberals, que va ser batejat amb el malnom de Tigre del Maestrat. Aleshores, el tigre era considerat l’animal més sanguinari de la Terra.

Quan va esclatar la Primera Guerra Carlina, el 1833, Ramon Cabrera va sortir de Tortosa per unir-se a un dels dos bàndols. Tant li feien els carlins com els liberals. Només volia assolir fama i fortuna. Les paraules del bisbe el van marcar. La matinada que va fugir de casa es va plantar a la vora del riu, va treure un mocador i va esperar que bufés el vent. Una rufagada de cerç li va indicar la direcció sud i es va dirigir cap a Morella. Quan sortia de Tortosa es va girar i va dir: “Tothom parlarà de mi!”

Es va unir a les tropes carlines que encapçalava el baró d’Herbers, amb la seva proclama en favor del germà del rei, Carles Maria Isidre, i en contra de la llei sàlica que entronitzava una dona, la princeseta Isabel, menor d’edat. La seva mare, Maria Cristina, viuda de Ferran VII, exercí la regència entre el 1833 i el 1840. Era el començament de les guerres carlines. Si hagués bufat garbinada, el mocador li hauria marcat el nord i Ramon Cabrera s’hauria unit a les tropes liberals de Reus. El Tigre encarna l’esperit de l’heroi romàntic del seu temps, que pintaven a les novel·les de l’època Lord Byron i Stendhal amb el jove Julien Sorel, protagonista d’El roig i el negre.

Ramon Cabrera no havia arribat als 30 anys i ja era coronel i comandava l’exèrcit de l’Ebre i el Maestrat. Tenia l’estrella de la fortuna gravada a la cara. Anava a primera línia del front amb dues pistoles i fundes de pell de llop. Portava una capa blanca ben lluent perquè els enemics el reconeguessin, garrot en mà, amb les bales xiulant al voltant seu i cridant com un esperitat: “Mireu la meua capa! És plena de forats de bala! Avant! Avant!” (el crit de guerra).

I després del combat no es movia dels soldats ferits, no en deixava cap al camp de batalla, ni un. Fins i tot era cruel i despietat si s’assabentava que els seus oficials abandonaven algun soldat. Sempre sortia il·lès dels combats. Fins i tot li va caure un llamp i no li va passar res. Tenia carisma. Atreia els homes i el poble l’adorava.

Morella, capital del seu petit imperi

Ramon Cabrera va conquerir Morella, va resistir el setge contra la ciutat i va guanyar la batalla. Va assolir el títol de comte de Morella, que seria la capital del seu petit imperi. Va aconseguir controlar l’Ebre i el Maestrat amb una línia de fortificacions des del castell de Flix fins a València. Va organitzar una estructura incipient de funcionaris i recaptadors d’impostos, a més d’una seu episcopal pròpia. Durant tres anys, els anys Cabrera (1837, 1838 i 1839), va tenir un petit estat independent. Però mai va aconseguir vèncer la resistència de Gandesa: es convertiria en una taca en l’historial del Tigre. Havia organitzat el seu exèrcit per caràcters, que ell coneixia bé. Els aragonesos eren la infanteria que resistia, tossudament, les càrregues de cavalleria de la reina. Els valencians eren les partides de guerrillers que, astutament, s’infiltraven en les línies enemigues, amb la cavalleria veloç, atacaven i fugien i es dispersaven. La gent de l’Ebre, les companyies de paisans de Cabrera, de sang bullent a les venes com ell mateix, eren les que bramant i a pit descobert, només amb el sagrat cor de Jesús de cartró al pit i amb la inscripció “Detentebala”, es llançaven al combat. Entraven dins les línies enemigues com llops famolencs i hi feien estralls. Hi havia moltes baixes entre els homes de l’Ebre, però el lema era: “Avant! Avant! Morir matant!” Sens dubte, aquestes tropes portaven a la sang la genètica d’aquells llegendaris almogàvers. Els militars liberals enviats des de Madrid els temien. Topaven una vegada i una altra contra aquells guerrillers comandats pel Tigre. Un exèrcit d’espardenyes, que feien anar el garrot, les pedres, la falç i el trabuc abans que el sabre o la pistola. No hi havia pietat. No hi havia presoners. Tots a matadegolla. Les tropes liberals els tenien un pànic cerval. Hi van enviar els millors generals, les millors tropes: tots foren derrotats. El general Nogueras, cansat de les befes i humiliacions dels guerrillers de Cabrera, com que no el podia vèncer al camp de batalla, va fer empresonar i afusellar Maria Griñó només perquè era la mare de Ramon Cabrera. Va perdre els papers. Aquest acte innoble, vexatori, insultant, va ser comentat per totes les corts d’Europa. Fins i tot els aliats del govern liberal ho van considerar una baixesa immoral. I la fama del Tigre es va escampar pel Vell Continent i les illes Britàniques. Ramon Cabrera, amb la mare assassinada vilment, va esclatar amb una visceralitat, un odi i un desig de venjança que va deixar una marca profunda. Des de Madrid, cansats de les derrotes, hi van enviar la flor i nata de l’exèrcit, l’anomenada División del Ramillete, amb el general Pardiñas al capdavant. Ramon Cabrera el va derrotar sense contemplacions. La propaganda de Madrid va entrar en una nova fase de deshumanització de l’adversari, una tàctica sempre present, fins i tot en els nostres dies. A les gasetilles de l’època pintaven el Tigre com un terrorista, un assassí sense escrúpols, un dimoni banyut sortit de l’avern. Un ésser infernal, amb banyes i cua.

El comte de Morella va caure greument malalt. Va coincidir amb la rendició dels carlins del País Basc, on hi havia l’altre front de guerra. El general Espartero va dirigir l’exèrcit cap a l’Ebre, on es va ajuntar amb les tropes que combatien Cabrera. La superioritat numèrica era tan enorme que es va convertir en una passejada militar. El Tigre va fugir cap a l’exili per Flix. Va travessar la frontera cap a França, on va dissoldre l’exèrcit. Ell, amb fama de lluitador invencible, va viatjar convidat per totes les corts d’Europa, on era rebut com un heroi. A Londres, els nobles prohibien a les filles acostar-se a Cabrera. Però el Tigre va encativar Marianne Catherine Richards, hereva d’una de les fortunes més importants d’Anglaterra.