Francesc de Verntallat, com sol passar amb molts personatges de l’època medieval, és una figura difícil d’explicar. Heroi, traïdor o totes dues coses alhora, segons les fonts consultades, va ser un nom destacat en una època en què Catalunya es va partir pel mig en una cruel guerra civil entre pagesos i nobles. Verntallat va ser un dels líders dels remences i va destacar amb una espasa a la mà, però també negociant.

Nascut a Sant Privat d’en Bas entre els anys 1426 i 1428, era membre d’una família de la baixa noblesa, homes lliures que sabien agafar les armes quan tocava i conrear la terra després. Verntallat, de fet, es guanyava la vida fent de pagès. Casat amb Joana Noguer, una pagesa de remença de Batet de la Serra, es va traslladar a viure al Mas Noguer, a la baronia de Santa Pau. Quan va esclatar la Guerra Civil Catalana entre la Generalitat i el rei Joan el Gran, la baixa noblesa i una bona part de la pagesia es van decantar pel rei. Verntallat n’acabaria sent la cara més visible. La principal raó d’una guerra complexa, en què es lluitava pel tron i per veure qui manava, era posar fi als coneguts com a “mals usos”, el règim al qual eren sotmesos els pagesos per part dels senyors feudals, que podien maltractar-los, empresonar-los i desposseir-los dels seus béns. El rei Joan II va arribar a donar-ne l’ordre de suspensió, just quan mantenia un fort conflicte amb el seu fill Carles de Viana per la corona de Navarra. La mort el 1461 del príncep de Viana, que era vist per les institucions catalanes com un monarca ideal, va ser la guspira que va encendre la Guerra Civil, perquè l’infant Carles havia estat empresonat pel seu pare i va córrer el rumor que l’havien enverinat. Així va començar una guerra que va enfrontar la Generalitat i molts nobles, favorables als mals usos, amb el rei Joan II, que es va haver d’exiliar.

Un exèrcit al nord de Catalunya

Francesc de Verntallat va organitzar un petit exèrcit de pagesos al nord de Catalunya amb el qual va assaltar castells i va establir una gran complicitat amb la reina Joana Enríquez, la segona dona de Joan II. Quan ella i el seu fill, el futur rei Ferran el Catòlic, van quedar assetjats dins de Girona, Verntallat els va anar a ajudar. En recompensa per aquesta acció li van oferir el títol de capità reial. Això significava alhora que Verntallat passava a ser reconegut com a cap militar per la reina, que era qui s’encarregava de liderar al territori el bàndol del rei Joan II, que havia fugit. A partir d’aquell moment, els seus soldats van ser anomenats verntallats. Formaven un exèrcit que es va anar fent fort i va arribar a ocupar Olot, Castellfollit de la Roca, Banyoles i més castells fins a esdevenir un maldecap per a les tropes de la Generalitat, sovint amb tàctiques de guerrilla.

La guerra es va acabar el 28 d’octubre del 1472, quan les tropes de Joan II van entrar a Barcelona i es va signar la capitulació de Pedralbes, segons la qual Catalunya conservava els seus furs. Ara, els remences esperaven que el rei suprimiria els mals usos, però no va ser així. Joan II sí que va fer vescomte d’Hostoles Verntallat, per premiar un home que s’havia convertit en el gran líder dels pagesos de remença. Amb aquest reconeixement, molts historiadors consideren que va trair la seva causa i va passar a actuar com un noble. D’altres creuen que des de les terres que controlava va continuar defensant la lluita contra els mals usos. La pau duraria tot just quatre anys, perquè el 1484 va esclatar la Segona Guerra Remença, quan molts pagesos encapçalats per Pere Joan Sala, antic lloctinent de Verntallat, es van alçar en armes contra el nou rei Ferran, decebuts perquè els mals usos continuaven vigents. En aquesta ocasió, Verntallat es va mantenir al marge del conflicte bèl·lic, tot i que va continuar defensant la fi dels mals usos amb una facció moderada dels remences.

Sala va aconseguir guanyar algunes batalles a l’exèrcit de la Diputació del General i ocupar Granollers, però va ser derrotat a Llerona el març del 1485. Va ser la seva fi. Capturat, el van decapitar a Barcelona. Però la causa dels remences continuava viva gràcies a Verntallat i els seus seguidors, que encara controlaven una bona part del nord del país. De fet, després de la derrota de Pere Joan Sala, Verntallat va mantenir una posició de força que va ser clau perquè els remences i els senyors signessin el 8 de novembre del 1485 el Compromís d’Amer, on totes les parts van acceptar l’arbitratge reial en el conflicte. Ferran el Catòlic, concentrat en la conquesta del regne de Granada, n’estava tip, de la Guerra Civil Catalana, i volia que s’arribés a un acord.

Verntallat va ser un dels elegits per representar els pagesos en les negociacions a la cort del rei Ferran, que llavors era a Guadalupe (Extremadura). Les negociacions van ser complicades perquè inicialment Verntallat no va voler desplaçar-s’hi, com si no es refiés del rei. Però aquest últim va enviar una carta dient que no se signaria cap pacte sense la presència de Verntallat, i va haver de viatjar fins a Castella, on la seva firma apareix entre les primeres de la sentència arbitral de Guadalupe, del 1486, que va posar punt final al conflicte. Un document històric, perquè segurament es tracta de la primera sentència judicial on es promou un acord entre senyors i pagesos a tot Europa. La sentència redimia els remences dels mals usos amb un pagament previ de 60 sous per mas i abolia el dret de maltractar els pagesos. Els pagesos, doncs, conservaven el domini útil del mas, però havien de pagar drets als senyors feudals. Un cop aconseguides les principals reivindicacions remences, Verntallat va ser retingut a la cort de Ferran el Catòlic, que no el va deixar tornar a casa seva. Va ser l’època en què va conèixer la reina Isabel la Catòlica, va presenciar episodis clau de la història de Castella i també va tenir contacte amb Cristòfol Colom. Al final, el rei Ferran el va alliberar i li va concedir cases en propietat. Verntallat va tornar al seu castell de Sant Feliu de Pallerols, on va morir al final del segle XV.