Francesca Bonnemaison (1872-1949) era de dretes, catòlica i de casa bona, però va treure les dones de casa seva. Va crear la primera biblioteca de dones d’Europa, la Biblioteca Popular per a la Dona, el 1909. “Va participar intensament en el seu temps, va obrir portes a dones i nenes cap a nous horitzons basats en l’aprenentatge, la cultura i un treball digne i ben remunerat”, escriu Dolors Marín Silvestre a la biografia Francesca Bonnemaison: educadora de ciutadans (Diputació de Barcelona). “De caràcter alegre i rialler, tocada amb els seus capells vuitcentistes, vestida de negre, aquella dama vídua, amiga de les seves amigues i extremadament treballadora, va deixar una obra que resta en peu: l’Institut de Cultura i Biblioteca de la Dona”, afegeix Marín. Una institució que ja té més de 150 anys.

La Biblioteca Popular de la Dona es va instal·lar als claustres superiors de Santa Anna de Barcelona. Allà les dones tenien un espai propi, lluny de la tutela familiar. “Elles són a casa seva, car això és de totes”, declarava Bonnemaison a Feminal. En tres anys de trajectòria, la biblioteca ja tenia 2.500 associades i més de 5.000 volums. L’espai aviat es va quedar petit i, a més, de manera subtil Bonnemaison volia emancipar-se de l’església. Com que tenia molt bones relacions i era persistent, va aconseguir prou finançament per traslladar-se el 1910 al carrer Elisabets 12. Amb el temps tampoc va ser suficient i Bonnemaison va tornar a convèncer l’oligarquia barcelonina per adquirir un local més gran a Sant Pere més Baix.

A partir del 1922 era la seu de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. I encara avui ocupa aquest espai. Allà es van formar generacions de secretàries, dependentes, professores, institutrius, treballadores de l’administració, taquimecanògrafes... Per a moltes d’elles, l’institut va ser la porta de l’emancipació com a dones i treballadores. Es va convertir en una institució consolidada que no oferia a les alumnes unes hores per cosir, pregar i llegir, que era el que fins aleshores havien ofert molts ordes religiosos, sinó que era un centre d’ensenyament.

Un lloc on les dones podien formar-se

“Era de dretes, però va fer molt per empoderar la dona –afirma Marín–. Formava les dones segons les necessitats que hi havia, perquè poguessin accedir al funcionariat o al secretariat, i els garantia que allà podien estar tranquil·les i segures i podrien aprendre; era l’únic lloc a Barcelona on podien rebre una formació”.

Bonnemaison era filla única d’una família benestant. Els seus pares regentaven botigues de roba i sederia. Va tenir una formació tradicional i religiosa, però també excepcional, en el sentit que feia excursionisme, tir amb carrabina, passejades a cavall o natació. Bonnemaison es va casar amb l’advocat Narcís Verdaguer, cosí del poeta Jacint Verdaguer. Durant els primers anys de matrimoni treballaven junts. Al pis de sobre de casa, Verdaguer hi va instal·lar la redacció de La Veu de Catalunya. Bonnemaison ordenava la correspondència, retallava diaris i revistes, mantenia l’arxiu... Traduïa contes i rondalles per a La Veu de Catalunya i signava amb el pseudònim Franar, una contracció de Francesa i Narcís. “Jo no deixava mai isolat Verdaguer. Ara quan miro els seus escrits, no veig una plana sense una ratlla meva. Me li feia necessària en tot. Traduïa els contes estrangers. Hi esmerçava moltes hores i li deia: «Ja que no et puc donar fills d’una manera, te’ls dono d’una altra»”, va escriure Bonnemaison.

En canvi, al seu marit no li feia gaire gràcia concedir-li llibertat. En una carta al seu amic professor Albert Bonet, Bonnemaison explica com se sentia: “Mai no li va plaure que m’ocupés en coses de fora de casa. Quan Joan Bardina em va oferir un càrrec a la seva escola de mestres, jo el vaig acceptar. Quan vaig arribar a casa, li ho vaig dir i Verdaguer em va dir: «Doncs has fet mal fet. No pot ser de cap manera»”. Va haver de renunciar-hi. Però quan va tirar endavant la biblioteca, Verdaguer s’ho va trobar tot fet: “Si ho hagués pogut preveure, no t’hauria deixat acceptar el càrrec de la junta de Santa Anna”, li va dir, segons Bonnemaison explica a la correspondència que recull la biografia de Marín.

Vida política i exili

El 1918 Bonnemaison va enviudar. La primera cosa que va fer va ser acabar l’obra de Verdaguer. Es va encarregar d’editar i distribuir la traducció de Dant al català feta pel seu marit i corregida per ella mateixa. I després es va dedicar de ple a l’Institut de Cultura de la Dona, que va adquirir un gran prestigi: s’hi oferia ensenyament secundari, per donar una cultura general i preparar les dones per als estudis superiors; i ensenyament professional, per aprendre oficis i guanyar-se la vida. La institució també oferia la possibilitat de fer esport: les dones hi podien practicar gimnàstica, natació, tenis o fer excursionisme. Tenia molta més oferta. Allà es va fer famós Giuseppe Rondissoni Battù, l’home que va revolucionar les cuines catalanes.

A casa de Bonnemaison hi va passar moltes hores el fundador de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó, que havia fet de passant de Verdaguer. Bonnemaison el va tractar pràcticament com un fill. Quan es va proclamar la Segona República, el 14 d’abril del 1931, Bonnemaison també va entrar a formar part de la vida política. Cambó li va demanar que l’ajudés. El gener del 1932, Bonnemaison va organitzar la secció femenina de la Lliga Regionalista. S’hi va abocar de ple: no només coordinava les activitats de l’Institut de Cultura i la biblioteca, sinó que també va desplegar una gran activitat política. El 1933 hi havia 30 seccions femenines de la Lliga i el 1935 ja eren 85. Bonnemaison defensava que la dona intervingués en política, però sempre amb uns valors catòlics i conservadors.

Quan va esclatar la Guerra Civil, Bonnemaison va marxar a l’exili. “Va fer campanya a favor de Franco des de l’exili, però crec que ho va fer convençuda per Cambó. De fet, quan va tornar, el 1942, es va negar a posar els peus en la seva obra, que estava en mans de la secció femenina de la Falange Espanyola”, explicava Marín a l’ARA. La impulsora de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona es va refugiar al monestir de Montserrat, on va passar llargues temporades. Va morir el 1949.