Al segle IX el que avui és la part nord de Catalunya era una franja de terra governada per comtes que depenien del regne de França, que estava en un estira-i-arronsa permanent amb Al-Àndalus pel domini del territori. Les incursions i les reculades d’un bàndol o de l’altre feien canviar la forma d’aquesta franja, i la població es movia fugint de la guerra i buscant seguretat. Quan Guifré el Pilós i Guinedilda d’Empúries, comtes de Cerdanya, Urgell, Besalú, Osona, Girona i Barcelona, es van casar l’any 870 tenien dos grans objectius: repoblar, estabilitzar i governar la futura Catalunya Central, que havia quedat buida arran d’una revolta interna, i que començava a rebre gent del superpoblat Pirineu, i aconseguir que el seu poder no estigués sotmès al rei franc sinó que es convertís en una dinastia hereditària independent. Una agenda molt ambiciosa que no podien tirar endavant tots sols: necessitaven comptar amb la col·laboració de tots els fills que poguessin tenir. N’havien de produir tants com fos possible, preparar-los i donar-los un paper que servís al seu projecte. Fins a la mort de Guifré el 897, la parella en va tenir nou o deu (no és del tot clar). Entre ells, quatre comtes, una comtessa per matrimoni, una abadessa i un bisbe i abat. Una enorme concentració de poder en una sola família.

Emma, nascuda el 880, va ser la tercera filla del matrimoni. A ella li van assignar una vida eclesiàstica, però el propòsit que li van encarregar era equivalent al dels germans comtes: governar un territori, endreçar-lo, dirigir-lo i ampliar-lo si era possible. Al segle IX encara estava vigent la llei visigoda, que donava a dones i homes un paper molt més igualitari que el que s’imposaria dos-cents anys després amb la recuperació del dret romà. Elles podien heretar, tenien dret a una desena part de les propietats del marit, podien gestionar lliurement el seu patrimoni i, en general, rebien un reconeixement social molt més gran del que tindran en els segles següents. La comtessa Guinedilda, per exemple, fa donacions a títol personal, i signa gairebé tots els documents oficials al costat del seu marit, Guifré. En un d’aquests documents, la parella va fer donació de la filla al monestir que acabaven de fundar: “Per aquesta dedicació oferim jo, el comte Guifré, i Guinedella [Guinedilda] comtessa, a Sant Joan Baptista, la nostra filla anomenada Emma, per al remei de les nostres ànimes i dels nostres parents”. La petita, que tenia cinc anys, entrava al monestir com a oblata, que normalment implicaria que hi entrava a viure per ser educada pietosament, amb l’opció de quedar-s’hi si sentia la vocació. En el seu cas, però, s’esperava que quan tingués l’edat suficient n’esdevingués abadessa i, en la pràctica, senyora d’aquella institució i de tots els alous que en depenien, més enllà de si sentia o no la crida divina. Era una mena d’inversió –igual que van fer amb un altre dels fills, Radulf, a Santa Maria de Ripoll– que havia de donar fruits a mitjà termini. I en va donar.

El primer monestir femení

Els primers anys, a Sant Joan s’hi va instal·lar provisionalment una comunitat de clergues –segurament amb el suport d’algunes dones per a la criança de la nena–. I al voltant dels divuit anys l’Emma va començar a exercir d’abadessa en el que va ser el primer monestir femení de la història de Catalunya (no va ser fins a gairebé seixanta anys més tard que es va fundar el segon, el de Santa Maria de les Puel·les). De seguida es va guanyar el respecte i l’autoritat i va demostrar que era una persona intel·ligent, emprenedora, prudent i hàbil. La bona gestió va fer que la comunitat anés creixent fins a haver-hi una cinquantena de monges –moltes d’elles filles o viudes de famílies comtals–, i complia amb escreix el que li havien encomanat els pares: anar convertint aquelles terres abandonades en una xarxa de pobles cohesionats, dotant-los d’esglésies que feien de pal de paller i asseguraven l’assentament del cristianisme. La vall de Sant Joan era el nucli d’aquell impuls colonitzador, però amb el temps va anar estenent la seva influència per altres poblacions del Ripollès, Osona, el Berguedà, el Pla de l’Estany, el Conflent i fins i tot el Vallès Oriental, que van estar sota l’administració del monestir.

Però si l’abadessa tenia un poder similar a un comte i dominava un territori equivalent, no és rar que com ells hagués de buscar maneres de protegir-lo. El seu pare li havia concedit la sobirania pròpia d’una comtessa, i el rei francès Carles el Simple li va atorgar un privilegi d’immunitat: ningú d’un altre comtat no podia exigir impostos o impartir justícia a les seves terres. Malgrat aquestes garanties, va haver d’estar sempre a l’aguait per respondre a nombrosos intents de qüestionar la seva autoritat o els límits del seu territori. Emma no pretenia usurpar propietats veïnes, però no es pot dir el mateix de nobles propers, entre ells els seus germans Sunyer i Miró, i per això va haver de recórrer als tribunals, moltes vegades ben armada amb el seu equip de juristes experts.

Gràcies a aquestes batalles legals ens ha quedat un element de gran valor, insòlit a la seva època: un document de l’any 913 en què 486 persones de la vall reconeixen l’autoritat de l’abadessa Emma sobre les seves cases, horts i propietats. Aquest document sens dubte va servir per delimitar d’una manera molt precisa els límits de la jurisdicció del monestir, i avui ens dona molta informació sobre la gent que hi vivia, com el fet que la majoria de noms tenen origen gòtic, o que són nombroses les dones que signen com a caps de casa. Hi ha qui el considera el primer cens del territori.

Quan Emma va morir l’any 942 va deixar un monestir consolidat i prestigiós, amb un scriptorium on es feien llibres litúrgics, i uns dominis clars i ben defensats. Però a les successores els tocaria continuar afrontant els intents constants d’apropiar-se’n. Només va poder resistir un segle i mig. Donant per bones les acusacions d’immoralitat de l’abadessa Ingilberga, el 1017 una butlla papal expulsava totes les monges “com a abominables meretrius de Venus” i decretava substituir-les per sempre per una comunitat masculina. El primer abat responsable de tornar el bon nom a Sant Joan va ser, per cert, el fill de Bernat Tallaferro, comte de Besalú i de Ripoll, germà de l’abadessa caiguda i principal instigador de la seva expulsió.