Nascut a Barcelona l’any 1808, va estudiar humanitats al Seminari Conciliar, i després medicina al Col·legi de Cirurgia. El 1831, acabat de llicenciar, va ingressar al Cos de Sanitat Militar. I un any més tard la Junta de Salubritat Municipal li va encarregar la supervisió sanitària del districte corresponent a l’actual Barri Gòtic. Aquella tasca li va permetre tenir un contacte de primera mà amb els problemes de salut i d’higiene que arrossegava el municipi. Carrerons laberíntics i estrets, manca d’espais públics, serveis de neteja inexistents, un subministrament d’aigua que es contaminava amb facilitat, epidèmies freqüents, domicilis sense ventilació i un perímetre emmurallat d’època medieval que provocava una forta superpoblació.

El 1833 Pere Felip Monlau va obtenir el doctorat i va començar la seva faceta de periodista al diari progressista El Vapor, on va proposar l’obertura de banys públics, un escorxador per a porcs o atenció mèdica de franc per als pobres. En aquell moment, Europa patia una passa de còlera. I aquest va ser un dels temes principals dels seus articles, en què avisava que la ciutat no estava preparada per enfrontar-s’hi. I es va poder veure si tenia raó: l’estiu del 1834 l’epidèmia va arribar a Barcelona. Molts metges van morir, però ell es va quedar atenent l’Hospital Militar. Hi va haver més de tres mil morts, en una població que sumava uns cent vint mil habitants. El còlera va acabar el 1835, mesos abans que comencés la primera bullanga barcelonina, amb l’incendi dels convents i l’assalt a la fàbrica Bonaplata. Monlau formava part de l’ala esquerra del Partit Progressista. I havia abraçat l’higienisme, que considerava les malalties com un fenomen social. Aquestes dues tendències les va aplegar amb la fundació del diari El Constitucional, el 1837, que va ser la capçalera preferida dels republicans i de l’incipient moviment obrer. El govern va trigar dos mesos a tancar-lo i deportar el seu director a les Canàries, des d’on es va exiliar a França. Allí va escriure De la instrucción pública en Francia, on posava com a model el sistema educatiu francès. Dos anys després va tornar a Barcelona.

En aquella nova etapa, a més de dirigir novament El Constitucional, va exercir de psiquiatre i va traduir al castellà l’estudi de Brierre de Boismont Memòria per a l’establiment d’un hospital de bojos, on es plantejava tractar els malalts mentals segons principis clínics. Mentrestant, el 1841 va guanyar un concurs municipal amb la proclama “¡Abajo las murallas!”, que defensava l’enrunament de les fortificacions i el creixement urbà cap als rius Llobregat i Besòs. Els barcelonins van provar de demolir-les el 1842 i el 1843, però en totes dues ocasions la ciutat va ser assetjada i bombardejada. Durant el segon setge, Monlau va ser nomenat director del departament d’alienats de l’Hospital de la Santa Creu. La seva primera mesura va ser treure les cadenes que lligaven els bojos pel coll a la paret, i acabar amb les miserables condicions de vida dels dements de l’època. Però, un cop retornada la pau, el govern va clausurar altre cop El Constitucional, i va exiliar-ne el director. Així mateix, es van refer els murs i va sortir publicat un opuscle que duia per títol: ¡Quietas las murallas!

Millores de les condicions sanitàries

L’any 1844 Pere Felip Monlau es va instal·lar definitivament a Madrid, on va exercir de catedràtic de filosofia i psicologia a l’Instituto de San Isidro i a l’Escuela Normal. Allí va publicar Elementos de higiene privada i Elementos de higiene pública, on proposava diverses mesures i consells per millorar les condicions sanitàries del país. Aquests textos van tenir una gran influència en la redacció del primer reglament sanitari de la capital catalana, que va establir un servei municipal de recollida d’escombraries, i va prohibir llençar deixalles al carrer, fer servir els patis per criar-hi cabres o marrans, o fer la matança del porc en la via pública. A més, va assenyalar que plagues socials com l’alcoholisme, molt comú llavors entre els obrers fabrils, era el resultat d’unes condicions de treball extenuants i injustes. L’any 1851 va representar Espanya a la Conferència Sanitària Internacional de París. Per les mateixes dates va publicar Memoria sobre la supresión de la mendicidad, on denunciava l’explotació laboral dels infants, i demanava mesures per acabar amb la pobresa extrema. I dos anys més tard va proposar, sense èxit, la creació d’un manicomi a Barcelona seguint els principis de l’higienisme.

El 1854 hi va haver una nova epidèmia de còlera. En aquelles circumstàncies, el govern espanyol va autoritzar per fi l’enderroc de les muralles; tot especificant que n’estaven exempts la Ciutadella, el castell de Montjuïc i la muralla de Mar. Finalment, s’executava el projecte de Monlau, que significaria l’expansió urbanística de la ciutat a partir del pla Cerdà del 1859. D’aquesta manera, Barcelona va deixar de ser la ciutat més densament poblada d’Europa, amb més de vuit-cents habitants per hectàrea. El 1860 la reina Isabel II va posar la primera pedra del que seria el futur Eixample. I l’higienista Emili Pi i Molist va presentar el Projecte del Manicomi de la Santa Creu, que seria pioner a la ciutat.

Els darrers anys de Pere Felip Monlau van transcórrer lluny de la política, i va morir en l’anonimat l’any 1871. Tanmateix, les seves idees van influir en el tractament d’aigües i en la creació d’una xarxa de clavegueram, en l’establiment dels primers serveis sanitaris, en la millora de les condicions materials d’hospitals i presons, en la construcció dels moderns mercats municipals i en la profilaxi alimentària, o en l’aparició d’aixetes, banys i vàters als domicilis particulars dels barcelonins. Una amplíssima gamma de petites propostes que van resultar revolucionàries en el seu moment, i sense les quals no podríem entendre la nostra vida quotidiana.