Pau Ignasi de Dalmases i Ros, originari d’una rica família dedicada al comerç internacional, es va doctorar en arts i filosofia i va rebre el títol de cavaller de part de Carles II. Home erudit, reuní una biblioteca excel·lent i acollí a casa seva, al carrer Montcada de Barcelona, l’Acadèmia Desconfiada el 1700. I a les Corts del 1701-1702 va rebre el títol de cronista del Principat de Catalunya.

El seu compromís cívic el va portar, el 1704, a assumir funcions d’ambaixador del Consell de Cent a Madrid per presentar queixes a causa de la vulneració de les constitucions per part del virrei Velasco. Li va costar car: va ser empresonat dos mesos i després desterrat a Burgos fins que les tropes austriacistes van entrar a Castella. Aleshores va ser traslladat a París entre el 1707 i el 1709, any en què va ser alliberat gràcies a un intercanvi de presoners.

Un cop a Catalunya, entre el 1711 i el 1712 va participar en la Conferència dels Comuns (que reunia una representació del Braç Militar, el Consell de Cent i la Diputació del General). El març del 1713, el Consell de Cent el va enviar a Londres com a ambaixador. Al maig era a Utrecht, on se celebrava el congrés per a la pau, i es va reunir amb el bisbe de Bristol, plenipotenciari britànic, per defensar les llibertats dels catalans. Quan es va assabentar dels acords de pau entre Espanya i la Gran Bretanya va emprendre una activitat frenètica.

La gestió més important va tenir lloc el 28 de juny del 1713 quan va ser rebut per la reina Anna, a qui en un parlament d’un quart d’hora, traduït per lord Peterborough, va demanar suport. Li va suplicar que fes per manera que Catalunya preservés les seves llibertats i les seves lleis, perquè va entrar en la guerra incitada per Anglaterra, i que “en consideración de que siendo este país [Anglaterra] tan libre y tan amante de la libertad debía proteger otro país, que por sus prerrogativas podría llamarse libre, el cual solicitaba su protección y amparo, añadiendo que las leyes, privilegios y libertades [catalanes] son en todo parecidas y casi iguales a las de Inglaterra”. Si bé és cert que la comparació és exagerada perquè la Revolució Gloriosa va conquerir màximes atribucions per al Parlament en perjudici del rei, la defensa del constitucionalisme i del parlamentarisme que Dalmases sosté en nom dels Comuns catalans és molt il·lustrativa.

“El cas dels catalans”

Després de demanar una còpia del tractat de pau entre la Gran Bretanya i Espanya (13-VII-1713) va comprovar que l’article XIII afirmava que Felip V reconeixeria als catalans “todos los privilegios que poseen los habitantes de las dos Castillas”. Es va tornar a reunir amb Peterborough per demostrar-li la fal·làcia del redactat i per manifestar-li “la oposición y repugnancia de Cataluña a admitir las leyes de Castilla”. Gràcies a la seva tenacitat va tenir lloc la interpel·lació per part de 24 lords a la reina Anna, a la Cambra dels Lords, que va propiciar un debat sobre el “cas dels catalans”, el 3 d’abril del 1714. També va demanar a la reina que el comte de Peterborough, a París, reclamés la intervenció de Lluís XIV a favor dels catalans.

Arran de la mort de la reina Anna (l’1 d’agost del 1714) i de l’accés al tron de Jordi I de Hannover, acompanyat del retorn dels whigs al poder, van renéixer les expectatives d’ajut dels aliats. Dalmases a Londres i el comte Felip Ferran a la Haia van reprendre intensament l’activitat. L’endemà mateix, Dalmases visitava els regents i n’obtenia impressions molt optimistes. Va demanar a Jordi I que Catalunya quedés en dipòsit en mans dels britànics fins que es negociés la pau. I, en efecte, Jordi I va donar ordres perquè la flota de Maó s’adrecés a Barcelona per protegir-la. Tanmateix, la regència va retardar la seva execució i es va acabar imposant la política de fets consumats després de l’11 de setembre.

El 18 de setembre del 1714, l’ambaixador Ferran també va ser rebut en audiència pel rei Jordi I a la Haia –no sabia, encara, que Barcelona ja havia caigut en mans dels borbònics–, a qui va lliurar una representació en la qual insistia en la urgència de la intervenció britànica i on formulava tres alternatives polítiques per resoldre el “cas dels catalans”: el retorn dels Àustries a Espanya; que la Corona d’Aragó quedés sota l’emperador o una de les arxiduquesses, o que Catalunya i les Illes esdevinguessin república sota la protecció imperial i dels aliats. Assabentat de la proposta, Dalmases va escriure al seu amic comte Ferran que ell hauria omès “la espècie de una de las senyores arxiduquesses”, per considerar-la una solució impracticable (i va afegir, de passada, que les despeses d’una monarquia eren insuportables). En canvi, va mostrar tota la seva simpatia per l’opció de la república, “pues les repúbliques aman i volen o deuen voler i amar sos semblants”. Aquesta tercera opció es va plantejar als aliats almenys sis vegades entre el 1712 i el 1714.

Dalmases també va mantenir una correspondència força assídua i una certa complicitat amb Ramon de Vilana-Perles, secretari de Despatx a Viena, però es va desesperar davant la feble implicació política de l’emperador amb la causa dels catalans a les negociacions d’Utrecht i de Rastatt: “Quedant esclaus los catalans i arruïnada Catalunya, haurem amb nostres desditxes i ruïnes fabricat lo benefici dels alemans, inglesos, holandesos i portuguesos”.

L’11 de febrer del 1715, Dalmases va enviar una memòria al marquès de Torcy, secretari d’Estat de França, a qui havia conegut entre el 1707 i el 1709. Deia que li escrivia, després d’haver expressat les seves intencions a les autoritats borbòniques, per poder passar a París i, d’allí, tornar a la seva pàtria, on l’esperaven la dona, el pare, molt vell, i els fills. Justificava la seva acció política sempre “al servei de la pàtria”. I afegia, si hem de fer cas del que escriu, que s’havia mostrat en desacord amb la resistència a ultrança acordada per la Junta de Braços, el juliol del 1713, tal com havia expressat al Consell de Cent. Les autoritats borbòniques van considerar que el penediment de Dalmases era sincer i van aprovar-ne el retorn.

Malgrat el compromís absolut amb el seu país, un cop a Barcelona no va ser ben rebut ni pel poble ni pels nobles. “Era el tiempo muy crítico y no podía justificar su recto proceder”, va escriure el sempre equànime cronista Francesc de Castellví. No va trigar a morir, l’any 1718.