La nit del 18 de juliol del 1936 la Marina no podia dormir. Feia poques hores de l’assaig de la inauguració de l’Olimpíada Popular a l’Estadi de Montjuïc i l’endemà havia de ser el gran dia. Els Xiquets de Valls, la Patum i centenars d’altres membres de la cultura popular havien de donar la benvinguda als més de cinc mil atletes que havien arribat d’arreu del món per donar suport a aquells jocs alternatius als de Berlín de Hitler. Barcelona bullia d’excitació i la Marina, amb disset anys, se sentia emocionada de formar part d’aquell gran esdeveniment que demostraria que Catalunya era l’avantguarda de l’antifeixisme. Feia molt que ho esperava: l’any anterior ja havia participat ella mateixa com a atleta en unes curses en suport de l’Olimpíada. I a partir de l’endemà hi faria de traductora aprofitant el coneixement de francès que havia après a Tolosa de Llenguadoc, on havia viscut els primers dotze anys a causa de l’exili dels pares.

Però a les cinc de la matinada tot es va torçar. Ràdio Barcelona va informar que a la ciutat havien sortit tropes colpistes que se sumaven a la revolta militar contra la República. A l’estadi ja no s’estrenaria l’himne que havia escrit Josep Maria de Sagarra i que de cop semblava terriblement naïf: “No és per odi, no és per guerra / que venim a lluitar a cada terra…” Volguda o no, la guerra havia esclatat. I la Marina, militant de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya des de la seva fundació l’abril anterior i activista des que tenia ús de la raó, ho tenia clar: si havia de traduir combatents en comptes d’esportistes, ja li estava bé.

La fam de justícia social l’havia mamada a casa. Tant la mare, Empar Coloma, com el pare, Bruno Ginestà, sastres tots dos, eren destacats militants comunistes, sindicalistes i cooperativistes i havien defensat els drets de les dones en tota mena d’organitzacions i també electoralment: l’Empar va ser candidata a les Corts espanyoles el 1933 i a Barcelona el 1934. I encara era un referent més important per a la Marina l’àvia materna, Micaela Chalmeta, figura reconeguda del socialisme, el cooperativisme i el feminisme. A la revista Acción Cooperatista van publicar el mes de juliol del 1936 una notícia que parlava de l’àvia i la neta: hi deia que, malgrat la discreció de “nuestra veterana compañera Micaela Chalmeta”, havien vist que “una nietecita suya, encima de un camión cargado con pan procedente de una de nuestras cooperativas, vigilaba, fusil en mano (un fusil tan alto como ella), custodiando la carga que con destino a los atletas de la Olimpíada le estaba confiada”.

No era el primer cop que la Marina sortia a la premsa pel seu activisme: quatre mesos abans s’havia publicat una imatge d’ella a la manifestació de suport al president Lluís Companys, acabat d’alliberar de l’empresonament pels Fets d’Octubre. Se la veu en una capçalera, somrient i amb el puny alçat al costat d’altres joves, entre els quals hi havia Ramon Mercader –futur assassí de Trotski–, amb qui va ser parella.

Una fotografia per a la posteritat

Però va ser una altra imatge la que va fer que ara la coneguem: la foto que el 21 de juliol li va fer Hans Gutmann al terrat de l’antic Hotel Colón, a la plaça de Catalunya. Ell era un fotògraf comunista que havia anat a cobrir l’Olimpíada i ella era en aquell edifici requisat per la UGT, on va viure uns dies amb els companys “com si fóssim burgesos”. Aquell retrat d’una noia vestida de miliciana, amb un fusell a l’espatlla, cabells al vent i mirada desafiant i somniadora hauria estat un material excel·lent de propaganda, però va quedar en un calaix i la Marina va seguir la vida sense sospitar que gairebé setanta anys més tard es convertiria en un símbol de la lluita antifeixista.

Després del fracàs del cop a Barcelona, va treballar com a mecanògrafa i traductora per al comitè militar de l’acabat de crear PSUC. I al mes d’agost la van enviar a fer d’intèrpret de Mikhaïl Koltsov, periodista estrella del diari Pravda i persona de confiança de Stalin. Al llibre Diari de la guerra d’Espanya, Koltsov descriu la Marina “callada, atenta, amb els cabells tallats à la garçon, combatent en les barricades de la plaça de Colom, mecanògrafa i traductora escrupolosa”. I diu que “no deixa anar ni per un moment el seu enorme fusell de fabricació antiga”. Junts van recórrer Barcelona i uns quants indrets del front d’Aragó entrevistant la flor i nata dels dirigents comunistes i anarquistes del moment, entre els quals Durruti, amb qui va tenir una conversa molt sonada.

Després d’això, la Marina va començar a escriure en uns quants mitjans, amb esperit més propagandístic que no pas periodístic, amb la missió de mantenir la moral de la població. Estava del tot convençuda que tenien la raó i que acabarien guanyant. Però la República estava perduda i després de viure els últims dies de la guerra atrapada al port d’Alacant, va poder fugir cap a l’exili. Va viure a França, a la República Dominicana i a Veneçuela abans de tornar a Europa, on es va casar en segones núpcies amb un diplomàtic belga. El va seguir per unes quantes ciutats, inclosa la Barcelona dels anys 70, on el marit va fer de cònsol, i allà va escriure dos llibres, el premiat Els antípodes i En vindran d’altres, que és una versió novel·lada de la història de la seva família i les lluites dels anys 20.

El 2008 la Marina tenia 89 anys quan va rebre a la seva casa de París la visita del documentalista Xulio García Bilbao, que havia descobert que la noia de la foto era ella. A la Marina li va agradar veure-s’hi, però qui sap si influïda pels anys d’esposa de cònsol –en què havia hagut de ser discreta amb el seu passat– o per les decepcions polítiques, va voler treure importància al seu activisme juvenil i es va definir com una noia que convivia “amb la mística de la revolució del proletariat i les imatges de Hollywood” i a qui van deixar un fusell només per a la sessió fotogràfica, donant a entendre que no n’havia portat mai més.

Però avui sabem que la noia que il·lustra samarretes, cartells, revistes i llibres va ser molt més que una model ingènua.