Costa parlar de qui era en realitat Joan Sala i Ferrer, quan tothom coneix per Serrallonga. No és fàcil explicar qui va ser l’home que ha quedat atrapat darrere una llegenda. Considerat un dels bandolers catalans més famosos, en Serrallonga es va convertir en un mite amb el pas dels segles, a mesura que es feien obres de teatre, llibres i cançons en què se’l relacionava amb causes justes i idees polítiques que, en molts casos, no existien quan ell voltava pels boscos i camins del país.

Però darrere de la llegenda, la figura d’en Serrallonga està relativament ben documentada, gràcies en part al seu fill, mossèn Antoni Serrallonga, que el va recordar en una obra titulada Llibre de notes, així com al llibre del procés judicial al qual va ser sotmès. Nascut el 1594 en una masia de Viladrau, era besnet de Bartomeu Sala, un pagès que havia arribat a la falda del Matagalls durant el segle XVI, en temps de penúries i guerres. Els Sala havien fet certa fortuna, però Joan Sala era el cinquè de nou germans, així que ho tenia magre per acabar rebent una bona herència. En aquests casos, una manera de tirar endavant era un bon casament i ell es va casar amb Margarida Tallades, la pubilla del mas Serrallonga de Querós, a Sant Hilari Sacalm. Però a la nova llar tot costava, ja que molts familiars de la Margarida tenien problemes mentals o físics. En Joan, doncs, hauria començat a cometre petits delictes per portar menjar a un mas on faltaven recursos i sobraven boques per alimentar.

L’origen de la llegenda

La seva vida canviaria el 1622, quan Miquel Barfull, un veí, el va denunciar per uns robatoris relacionats amb un ase i amb unes capes. Home de caràcter, Joan Sala va tacar-se les mans de sang al revenjar-se del delator, a qui va matar, i va fugir de les autoritats. Així va passar a ser en Serrallonga, el nom del mas de la seva dona. Era l’inici de la llegenda d’un bandit que va fer-se acompanyar per alguns germans en els primers anys de vida com a bandoler, quan cometia petits robatoris i encara podia passar llargues temporades a casa. Com més robava, però, més s’havia d’amagar.

Les històries d’en Serrallonga, transmeses en molts casos a cau d’orella, es van anar exagerant. Es parla d’un home alt i presumit, que portava un vistós barret amb plomes i una capa vermella. Es deia que duia els cabells llargs, arracades i que, ben plantat com era, trencava el cor de les noies. Però eren temps brutals i en Serrallonga també hauria comès violacions i la seva història d’amor, de fet, neix amb un segrest: el de Joana Massissa, una viuda de Castelló d’Empúries de qui es va enamorar i a qui va tancar en un monestir del Montseny quan la va deixar embarassada. La llegenda diu que quan la Joana després no el volia seguir pels camins, ja que s’hi sentia molt a gust, al Montseny, el bandoler hauria embogit cridant que mataria el Montseny. Com si tingués un atac de gelosia dels boscos.

En Serrallonga atacava a cara descoberta, fet que hauria potenciat la imatge romàntica d’un home venjatiu i cruel. Ara, també era just amb qui l’ajudava. La seva colla va anar creixent en una època en què les autoritats estaven centrades en perseguir els germans Margarit, bandolers que dominaven la zona del Vallès. En Serrallonga, que hauria actuat més d’un cop juntament amb els Margarit, se sentia segur en zones com Osona, el Berguedà o el Ripollès. Ara, quan els Margarit van caure, les autoritats el van posar en el seu punt de mira. Va ser a partir del 1625, coincidint amb la visita que Felip IV havia de fer aquell any a Barcelona per presidir les Corts.

A un pas de ser capturat

En Serrallonga acabaria refugiant-se a França, anant i tornant gràcies a la xarxa de masies i cases que tenia on l’ajudaven. Les autoritats, veient com cada cop creixia més la fama del bandit, van posar-se més serioses, especialment a partir del 1630, quan per primer cop Joan Sala va estar a un pas de ser capturat. Es va veure obligat a fer-se passar per un altre home per fugir de nou travessant la frontera. Mentre ell era a l’estranger, bona part dels membres de la seva colla van ser capturats. En Serrallonga tornaria a Catalunya, però els seus anys de glòria havien acabat. Acompanyat de la seva amant, Joana Massissa, s’amagaria pels boscos i els pobles passant gana. La seva dona, Margarida Tallades, patiria tortures i agressions de les autoritats que la visitaven per interrogar-la, però va mantenir-se al capdavant del mas familiar, sobrevivint a en Serrallonga i deixant una herència a uns fills que van créixer sense pare. Finalment, en Serrallonga va ser detingut el 1633 a Santa Coloma de Farners, després de ser delatat per un antic membre de la seva quadrilla.

Seria traslladat a Barcelona, on va ser condemnat a mort el 9 de gener del 1634. Li van tallar les orelles, el van esquarterar i el seu cap va ser exposat dins d’una gàbia al portal de Sant Antoni. Un any més tard, els dramaturgs castellans Antonio Coello, Francisco de Rojas Zorrilla i Luis Vélez de Guevara van escriure El catalán Serrallonga, obra on es va començar a deformar la realitat per convertir-la en ficció, ja que el representaven com un aristòcrata caigut en desgràcia que defensava el seu honor.

Amb el pas dels anys, la figura d’en Serrallonga va anar-se polititzant. D’ell se sap que pertanyia a una família de nyerros, un dels dos bàndols en què estava dividida la noblesa catalana llavors. Els nyerros defensaven els drets dels senyors, mentre que els cadells eren partidaris dels drets de camperols i ciutadans. Ara, els interessos s’encreuaven i confonien i, en molts casos, costa trobar paral·lelismes entre aquell passat i l’actualitat. És cert que com que en Serrallonga era perseguit per les forces centralistes, va guanyar-se la simpatia dels enemics del govern, fossin famílies, nobles o capellans, i això va propiciar que a finals del XIX el nacionalisme català el convertís en un símbol. La seva figura revifaria el 1980 amb la famosa cançó del grup Esquirols. Una figura que segueix ben viva.