A mb motiu de la recent crisi energètica, agreujada per la guerra a Ucraïna, molts conciutadans han descobert –alleujats– que el gas natural que escalfa les seves llars no prové dels conflictius països de l’Est, sinó que estranyament arriba del nord de l’Àfrica i, en concret, d’Algèria. Aquesta presa de consciència tan tardana –val més tard que mai– ha servit per tornar a posar damunt la taula el nom d’una de les persones més brillants i transcendentals que han nascut en aquest país: Pere Duran Farell. Que els sabotatges al Nord Stream no ens afectin ni tampoc els problemes de subministrament o les alces exagerades de preu que els russos van aplicar al gas natural que comercialitzen s’ha d’atribuir en exclusiva a Duran, que fa més de mig segle va tenir una idea i va persistir-hi fins a veure-la triomfar. La seva obsessió de lluitar contra els esquemes establerts la va deixar patent ben aviat, quan amb el títol d’enginyer de camins va anar a buscar feina al sector privat, cosa inèdita fins aleshores perquè la tradició deia que qui tenia aquesta titulació havia de fer carrera a l’administració pública.

L’empresa triada per debutar al món laboral era una societat que acabava de néixer i que pagava ben poc: Hidroelèctrica de Catalunya (Hidruña), fundada per Catalana de Gas i un grup de bancs el 1946 amb la idea de construir centrals hidroelèctriques. Va entrar-hi com a enginyer en cap i una dècada més tard va ser promocionat a conseller delegat, enmig d’una reestructuració empresarial fruit de les desavinences entre accionistes.

Que Duran entrés a formar part el 1960 de l’Association Eurafricaine Minière et Industrielle (Assemi), una entitat promoguda pel general De Gaulle, podem dir que va canviar la història del país, perquè allà va descobrir Algèria, el territori amb el qual acabaria tenint una relació ben estreta. La presència de Duran en aquest organisme internacional va ser en representació del Banco Urquijo (un dels accionistes d’Hidruña) a la cimera de París de l’estiu d’aquell any. El descobriment de jaciments gegantins de gas natural a Algèria uns anys abans era el que hi havia al darrere de la creació de l’Assemi, perquè França ho veia com una gran oportunitat per blindar el seu subministrament energètic durant les futures dècades. Però només dos anys després d’aquella reunió de París, el país nord-africà es va independitzar de la metròpoli i tots els plans se’n van anar en orris. Mentrestant, Duran va aprofitar l’avinentesa per estrènyer relacions amb els algerians, amb el Front d’Alliberament Nacional inclòs, i també per enamorar-se del desert.

Un progrés professional imparable

Però no ens avancem als esdeveniments i tornem al seu imparable progrés professional. El 1961, amb només 40 anys, va ser nomenat conseller delegat de Catalana de Gas, en substitució del veteraníssim Ricard Margarit Calvet, que treballava a l’empresa des del 1912. El seu fitxatge no va ser a cegues, perquè a la companyia coneixien bé el seu talent, no debades eren encara accionistes principals d’Hidruña. Per a sorpresa de tothom, una de les primeres mesures que va prendre va ser una incipient informatització de l’empresa, mitjançant l’adquisició –pionera a l’Estat– de computadores IBM.

En aquells inicis de la dècada dels 60, Duran estava a punt de convertir-se en l’home per a tot del món empresarial i la prova és que en només tres anys (1962-1964) va ser nomenat membre del consell d’administració de la ferroviària Renfe, president de la Maquinista Terrestre i Marítima i capità de l’equip que havia de salvar la històrica Auto Electricidad, firma catalana dedicada a fabricar aparells elèctrics. Un any més tard, el 1965, la mort de Joan Bertrand Mata el va catapultar a la presidència de Catalana de Gas, on per fi tindria tots els poders. Com relata Pere-A. Fàbregas, el seu biògraf, el portentós Duran es caracteritzava per una imaginació desbordant, una determinant orientació a l’acció i una gran capacitat de lideratge, trets sobre els quals va establir el seu ascens al cim dels negocis.

El sistema energètic estatal va començar a canviar de manera decisiva el 1966 quan Catalana de Gas va rebre la concessió administrativa per emmagatzemar i regasificar gas natural procedent de Líbia. En aquells moments la firma del Portal de l’Àngel era una empresa privada i marcadament catalana –fins i tot en el nom–, cosa que va complicar l’obtenció de la concessió perquè tant Campsa com Butano, dos gegants estatals, hi estaven en contra. La persistència de Duran va aconseguir superar tots els obstacles i aquest acord primigeni va servir per començar la transició des del carbó fins al gas natural (històricament, la manera de produir gas que tenia l’empresa era la combustió de diferents tipus de carbó).

Del gas de Líbia es va passar al d’Algèria i dels vaixells que transportaven gas liquat al gasoducte (1996) que uniria el nord de l’Àfrica amb la península Ibèrica i que proporcionaria subministrament continu d’aquesta commodity, allò que dèiem al començament de l’article que tan bé ens havia anat mentre Europa patia per la seva dependència de l’Est.

L’univers empresarial de Duran no queda circumscrit al que hem vist fins ara perquè es podria dir que durant aquelles dècades crucials (dels 60 als 80) va participar literalment en totes les iniciatives estratègiques de l’Estat (incloent-hi la creació de la primera autopista) i en la instal·lació de les centrals nuclears a Catalunya. Al tram final de la seva vida professional, el 1991, va gestionar la fusió entre Catalana de Gas i Gas Madrid, de la qual va néixer Gas Natural (després de gairebé segle i mig, desapareixia l’empremta catalana dins la denominació de la companyia). No seria l’última marca corporativa, perquè després de fusions i avatars diversos, el nom resultant i en vigor avui passaria a ser Naturgy.

En un altre àmbit de coses, cal dir que el seu enamorament del desert algerià va ser tan profund, que va demanar que les seves cendres hi fossin escampades. L’arqueologia i el cultiu de bonsais van ser altres aficions reconegudes seves.