Teresa Claramunt i Creus no va acceptar mai cap limitació per raó de sexe. En aquest sentit, era profundament feminista. Ho era en els seus escrits però també en la seva quotidianitat. Nascuda el 4 de juny de 1862 al carrer Lacy de Sabadell, era una dona de classe obrera que defensava, a banda de la igualtat, l’anarquisme. Va ser una gran oradora i una gran propagandista, però mai va tenir un paper prominent en els òrgans de direcció de cap moviment polític.

“Segons l’opinió general, ser una bona dona consisteix en resignar-se a ser esclava del marit, aplaudir les seves poca-soltades i acceptar ser un moble de luxe o una bèstia de càrrega. Francament, no hi estic d’acord”, clamava Claramunt el 1905. Qui era realment aquesta dona que fa més d’un segle es declarava obertament feminista en una societat en què les dones gairebé no tenien drets? Pocs anys abans, el 1899, s’havia publicat un nou Codi Civil que reflectia la subordinació de la dona casada al seu marit. A més, segons el Codi Penal, la dona podia ser empresonada en cas de desobediència o insults al seu marit.

La sabadellenca defensava ferventment l’educació de la dona: “A la dona se l’esclavitza des de la infància, amb el pretext que les nenes no tenen traça per a certs jocs, com els que fortifiquen la musculatura, però els pares –preocupats per una inhumana moral– retenen, amb la seva mare, la nena, que asseguda ha de jugar a mares i pares amb les nines. A l’escola igualment, la nena rep una educació molt més deficient que l’home”, escrivia en un article publicat el 1903.

Claramunt no va tenir una educació privilegiada. Venia d’una família obrera amb molt pocs recursos econòmics. Va començar a treballar quan va arribar a l’edat legal per fer-ho: a 10 anys, en plena Febre d’Or (1871-1883). La indústria tèxtil i la productivitat creixien i es va produir una feminització de les plantilles en part per mantenir els límits salarials baixos. La jornada laboral de les obreres era d’onze hores i Claramunt treballava a les fàbriques tèxtils de Sabadell. Va ser a la ciutat vallesana on es va afiliar a l’organització anarquista Federación de Trabajadores de la Región Española (FTRE), es va implicar en la lluita obrera, i en l’organització de “la vaga de les set setmanes” que es va produir a Sabadell el 1883.

Contra el catolicisme i la desigualtat

La vaga va començar el 28 de maig i va acabar el 17 de juliol. Va ser dura i llarga i no va tenir èxit. Els organitzadors més actius de la protesta es van quedar sense feina. El 1884 va ser un any de canvis, es va casar amb Antoni Guri, un sindicalista molt actiu, i va començar a organitzar les dones treballadores amb ideologia anarquista. Tenia una vida intensa com a oradora, en aquells moments. Amb el seu marit, intervenia sovint en vetllades i discursos. Claramunt insistia que les dones havien d’allunyar-se del fanatisme religiós, especialment del catolicisme, per així poder-se alliberar. Defensava l’ateisme i el definia així: “La religió de la Humanitat, que vol dir: estimar-nos com a germans els 1.500 milions de persones que vivim en aquesta Terra”.

A finals del segle XIX la repressió era ferotge contra l’anarquisme i Claramunt va ser detinguda diverses vegades. El febrer de 1893 la policia la va arrestar després d’un míting d’estudiants. La van sotmetre a consell de guerra i, amb el seu marit, van decidir anar a viure a Camprodon per escapar de la pressió policial i perquè ningú els donava feina. Tot i viure al municipi gironí i presentar un certificat que demostrava que no era a Barcelona en el moment dels fets, la van detenir quan va esclatar una bomba durant la processó del Corpus, al carrer de Canvis Nous, el 7 de juny de 1896. La van interrogar durant quatre dies i la van tancar a Montjuïc.

El Procés de Montjuïc, el procés militar que es va fer després de l’atemptat la processó del Corpus, va ser dramàtic i la va marcar profundament. Les autoritats judicials volien acabar amb l’anarquisme i van detenir 400 persones. Claramunt es va posar malalta a la presó i ningú la va cuidar. Les seqüeles les va arrossegar durant tota la vida, però passar per Montjuïc també va fer que Claramunt es radicalitzés ideològicament: “A Montjuïc vaig veure molt de prop com funcionen els instruments de la inquisició moderna i vaig sentir espetegar el fuet contra les carns de les víctimes. L’herència de Montjuïc són uns dolors físics que em turmenten. Allà vaig perdre l’ésser que tant estimava, el meu pare, el meu estimat pare”, va escriure.

Marginada dels òrgans de direcció

Després del Procés de Montjuïc, continuava sent una propagandista molt coneguda, però va quedar marginada de la direcció de l’anarquisme perquè no claudicava ni estava d’acord amb la ideologia dominant, que considerava massa moderada. Per a la sabadellenca, l’anarquisme era la destrucció del capital, i la vaga general no podia ser sinó revolucionària: les masses havien de ser conscienciades que calia fer la revolució.

Claramunt era una dona lliure i no només de paraula. El 1901 va deixar el seu marit i va anar a viure amb Leopoldo Bonafulla, al qual se sentia molt propera ideològicament. Ella volia igualtat en tots els sentis. “Tan sols a l’home li és permès mostrar el seu estat d’ànim, només a l’home li és permès declarar el seu amor, només a l’home li és permès sol·licitar l’ésser per al qual sent afinitat. Quants privilegis, quina desigualtat tan inhumana!”, va escriure.

La sabadellenca va participar en l’organització de la vaga del 17 de febrer de 1902, que va tenir conseqüències greus: la detenció de 370 persones i llistes molt llargues que els empresaris es passaven amb els noms dels obrers a qui mai donarien feina. La vaga va ser encaixada com una derrota, però Claramunt no es desanimava. Després de la Setmana Tràgica va ser desterrada a l’Aragó. Aleshores tenia 47 anys i va viure un temps a Saragossa, on va continuar molt activa. Després de la vaga general del 1911 va ser novament detinguda i jutjada per un tribunal militar. Es va demanar la pena de mort per a Claramunt per haver acollit a casa seva diversos dirigents anarquistes perseguits. L’anarquista sabadellenca va ser tancada a la presó de Predicadores i no en va sortir fins a l’amnistia aprovada pel govern espanyol el 1913.

La seva salut en va tornar a sortir perjudicada. Quan va ser alliberada patia una paràlisi que la va acompanyar fins al final. La seva activitat es va reduir dràsticament per la seva malaltia i, a partir de 1924, va anar a viure a casa de la seva germana a Barcelona perquè només es podia moure amb cadira de rodes. Vivia gràcies a la seva germana i als companys que l’ajudaven econòmicament. Casa seva era un lloc de peregrinació per a alguns anarquistes, com Frederica Montseny, que la considerava la seva mare espiritual. Va morir el dia 11 d’abril de 1931, tres dies abans de la proclamació de la II República. Tenia 68 anys.