La cara de la guerra a l'Afganistan

El Farxid Khojah Sediqi forma part de la freda estadística que diu que 2.446 civils van resultar ferits a l'Afganistan durant el primer semestre d'aquest any, segons dades de les Nacions Unides. A ell, però, li podem posar cara. Té 13 anys però sembla molt més petit: és primet i amb prou feines aixeca un metre de terra. Fa cinc mesos una mina antipersona li va rebentar el cos. "Estava amb dues cabres al camp", diu amb veu tímida. Després, assegura, ja no recorda res més. Ni el "bum!" que el va fer sortir volant ni com el van traslladar a un hospital de Kabul mentre es debatia entre la vida i la mort.

Tot va passar a la província de Logar, tan sols uns 60 quilòmetres al sud de la capital afganesa i d'on precisament és originari l'actual president del país, Aixraf Ghani. Malgrat això, els talibans campen allà al seu aire. La mina va amputar al Farxid part d'una cama i la meitat del peu de l'altra, li va treure un ull i li va arrencar la mà esquerra de soca-rel. A la dreta li falta el dit polze i tres més també els té en part amputats. Així mateix, la metralla li va destrossar l'anus i ara porta a la panxa una pròtesi en forma de bossa per als excrements.

Farshid, de 13 anys, va perdre un ull i va quedar greument amputat a causa d'una mina antipersona.M.B.

El Farxid és ara al centre de rehabilitació física que el Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) té a Kabul, i que s'ha convertit en un lloc de referència a l'Afganistan per als amputats. Està aprenent a caminar amb una cama ortopèdica. També li han proporcionat una pròtesi per al peu i una altra per al braç, que acaba en forma de garfi. Fa només una setmana d'això, i el petit encara s'està acostumant a la seva nova cama de plàstic: camina trontollant, a poc a poc, i de vegades perd l'equilibri.

"Ves cap allà, fins al mirall", li ordena un terapeuta, Eixan Nasimi, en una sala enorme amb un gran mirall en una de les parets i dues línies vermelles paral·leles dibuixades a terra. El Farxid avança lentament entre les dues línies, que recorre una vegada i una altra i d'un costat a un altre de la sala. No és l'únic. Hi ha molts amputats més, petits i adults, tots amb les seves respectives pròtesis i tots aprenent a caminar un altre cop. El CICR va atendre l'any passat un total de 12.000 persones amb alguna discapacitat en els set centres de rehabilitació que té a l'Afganistan. La majoria havien quedat mutilades per artefactes explosius abandonats o mines antipersona, com en el cas del Farxid. O havien patit ferides de bala. Tot a causa d'una guerra que ja fa gairebé quaranta anys que dura.

"No parava de cridar i demanava aigua", rememora el germà del Farxid, Mohammad Qabir, que explica com va trobar el petit quan va acudir a socórrer-lo aquell fatal dia que va trepitjar la mina antipersona. El nen no va arribar a perdre la consciència, diu, però delirava. La tragèdia va passar gairebé al costat de casa, en un camp on el Farxid portava les cabres a pasturar cada dia després de sortir del col·legi. "De vegades venien altres nens amb mi", murmura la criatura. No obstant això, aquell dia, per sort o per desgràcia, hi va anar tot sol.

Amputacions freqüents

"Les amputacions múltiples cada vegada són més freqüents a l'Afganistan", assegura l’italià Alberto Cairo, que és responsable del programa de rehabilitació física del CICR i fa trenta anys que treballa a l’Afganistan amb amputats. És una de les persones més respectades del país, fins al punt que aquest any el govern afganès li va concedir la nacionalitat i ara també té passaport afganès. Cairo precisa, però, que la majoria de les víctimes solen ser soldats.

La xifra de baixes entre les forces de seguretat afganeses es compta per milers. El president del país, Aixraf Ghani, va reconèixer a principis d'aquest any que, des que ell va assumir el càrrec el 2014, més de 45.000 militars i policies han mort al país. I ja ni parlar-ne del nombre de ferits. "Ens trobem amb casos de soldats que han perdut les dues cames i un braç, o les dues cames i el penis", explica Cairo.

El petit Farshid acaba d'estrenar una cama, un peu i un braç ortopèdics.M.B.

El Farxid s'haurà de sotmetre a una altra intervenció quirúrgica en els pròxims dies, i canviar-se la cama, el peu i el braç ortopèdics cada sis o dotze mesos, a mesura que el seu cos vagi creixent. El nen diu que vol tornar a anar a l'escola, però de moment ningú sap dir quan serà possible. "El que més m'agrada és el dari [una de les dues llengües oficials a l'Afganistan]", contesta amb un somriure quan se li pregunta quina és la seva assignatura preferida. "I la pitjor, l'anglès", afegeix.