Els finestrals i els sostres alts de l'institut públic Miquel Tarradell fan que t'oblidis que ets al mig del Raval, amb els seus carrers angostos i atapeïts. S'ha acabat el pati dels de primer i segon d’ESO, o això sembla, ja que les noies semblen més grans i encara els passen dos caps d’alçada als nens. "D'11?h a 12?h és el pati dels de secundària", confirma la Verónica Santos (València 1978), directora del centre des de fa dos anys. Una de les noies que passa pel seu costat la saluda somrient, "Hola, Vero", ella li torna la salutació.

Entre la setantena de professors que hi ha al centre, es reparteixen els estudiants d'ESO i batxillerat, per tutoritzar-los durant tot l'any de manera individual. Sumant-hi els cicles de formació professional, hi ha 700 alumnes. La Verónica és tutora de quatre, perquè ara mateix només és professora de llengua durant mitja jornada. Si no, tindria vuit alumnes. "Això crea un sentiment de pertinença molt gran tant en els alumnes com en els professors. Els professors realment coneixem els nois i noies i sabem qui són". No ho diu debades. "Hi ha professors que han anat a parar desnonaments d'alumnes. Ens avisem els uns als altres sempre que ens assabentem d'un cas. No ens quedem dient «ai pobre», sinó que hi anem i ajudem". La Verónica explica que després de la pandèmia, els desnonaments no han fet més que augmentar al barri.

"Molts dels alumnes que tenim aquí són fills de filipins, els quals treballen en l'hostaleria i ja quan va arribar la pandèmia es van quedar al carrer. No tenien diners ni per menjar". Malgrat aquesta realitat, la Verónica insisteix que és molt esgotador aguantar la lectura que es fa des de fora del barri de: "ai els pobrets del Raval". "Ja m'agradaria que els meus fills, que van a un institut públic a Gràcia, fessin tot el que fem aquí". Això inclou des d'anar a fer classes al CCCB fins a publicar un llibre amb l'editorial Blackie Books, sota la coordinació de Miqui Otero i Juan Pablo Villalobos. Aquesta manera de treballar i el perfil de l'alumnat, migrants i fills de segona generació, van ser els motius pels quals la Verónica fa 12 anys va demanar la plaça a l'institut. "Són uns nois i noies a qui durant molt de temps se'ls ha mirat amb un deix de llàstima, quan en realitat tenen molt a aportar", reivindica.

Una decisió accidental

Abans d'arribar al Raval, havia estat treballant al Fòrum 2004, al barri de la Mina. Va ser allà quan l'any 2004 va començar a fer de professora a través de suplències. "Jo soc de València i realment no sabia gaire bé què era la Mina, però com que el nom de Fòrum 2004 em va semblar molt modern vaig demanar plaça allà. No tenia idea d'on em ficava", confessa rient.

Treballar de professora va ser una decisió accidental: més que proposar-s'ho, la vida la va portar allà. La Verónica havia estudiat filologia a la Universitat de València, i després de fer l'Erasmus a Londres, va tenir molt clar que no volia quedar-se a la seva ciutat natal. Per això va venir a Barcelona, on tenia bastants amics de la carrera que treballaven de professors. "Jo m'hi resistia, ni de broma m'imaginava fent de professora". Fins que, cansada de la precarietat del diari on treballava, va decidir fer el canvi. "Ho vaig provar i vaig descobrir que m'agradava. També va ser quan vaig entendre que l’educació té un vessant social molt important".