La seva vida transcorre al Raval des de fa més de 40 anys. S'hi troba com a casa quan passegem pels carrers estrets d’aquest barri “al marge”, que avança a base de la feina incansable d’una teranyina d’entitats socials. I de treure el geni de tant en tant perquè s’atenguin les seves demandes. Després de tres dècades al Casal d’Infants, ara com a director de Relacions Ciutadanes, Enric Canet (Barcelona, el Baix Guinardó, 1957) se sap el Raval de memòria. “Hi ha encara avui una frontera entre una part del barri –la sud– on es concentren les situacions més precàries dels veïns, i l’altra part –la nord– que fa temps que alguns volen transformar en una zona fashion”, descriu sense amagar la crítica que hi ha en aquest últim adjectiu.

Però malgrat la pressió d’un “turisme que vol fer del Raval un barri servidor”, Canet destaca la força dels llaços veïnals – “només cal veure quan hi ha un desnonament l’agilitat de la gent per plantar cara”– i rememora la que és, segurament, l’última gran victòria col·lectiva: el futur CAP Raval Nord que finalment anirà a la Capella de la Misericòrdia. “El Macba va saber reaccionar a temps quan des de baix la gent deia «ja n’hi ha prou»”, recalca. Els grans equipaments culturals del país han millorat la vida al barri i molts s’han preocupat per connectar-hi i apropar-se a les entitats, però Canet retreu que les administracions també han fet “un doble joc” i que les inversions per instal·lar aquests equipaments no han anat acompanyades de prou recursos dirigits allà on els veïns del Raval més els necessitaven.

La realitat és que la pobresa persisteix, com fan pal·lès, per exemple, les 1.500 persones (entre menors, joves i mares) que atén el Casal dels Infants al barri. “Passen gana? Segurament no, d’això se n'encarreguen les beques menjador i també hi ha entitats que reparteixen menjar. Però molts viuen sense les mínimes condicions d’habitabilitat”, sosté Canet, referint-se a l’estat de molts pisos, alguns compartits per diversos nuclis familiars. “La misèria –insisteix– és un conjunt de factors, també el no poder accedir a un mòbil, a internet, a un ordinador, en una societat que t’exigeix estar connectat”.

Potser empatada amb l’habitatge, la feina és la principal urgència en un barri on encara couen les ferides que ha portat la pandèmia. “Molts no han recuperat les feines que feien en l’economia submergida”, explica Canet. I mentre celebra que el govern espanyol facilités el permís de treball als joves estrangers extutelats per la Generalitat, es pregunta a què s’aboca la resta de persones al barri que avui han de subsistir sense tenir accés a cap ocupació regular.

Una visió ambivalent

Mentre descriu aquestes realitats de moltes llars del barri, Canet defuig el catastrofisme: “Estem pitjor que fa uns anys? No. Hi ha una certa mitificació del passat i les dades ens diuen que les situacions d’on venim no són les d’ara”. La visió del barri, però, és sempre ambivalent: “Al Raval, per un cantó se l’estima i se’l valora i, per l’altre, a la que es pot, se l’estigmatitza”. Canet lamenta que determinades notícies s’amplifiquen quan són aquí: “Passem del tot és molt bonic a la droga, la prostitució, el terrorisme islàmic… una notícia que, de cop, estigmatitza tot un barri”.

En canvi, molts dels joves que atén el Casal se senten mirats “com de fora” i això, explica Canet, genera “molta revolta” en aquestes edats. El barri no viu aliè a l’auge dels missatges racistes que pregonen els partits d’ultradreta, que també hi acaben penetrant: “És el discurs fàcil, el que diu que ell no té tants drets com tinc jo”, sosté Canet, i recomana als governs no abaixar la guàrdia i no estar tan pendents del que es diu sinó de fer: “Cal atacar les condicions de base, el problema social, i bastir projectes a llarg termini i no mirant només les eleccions cada quatre anys”.