Mohamed Halhoul va arribar a Barcelona el 1990 per acabar els estudis de traducció que havia començat a Tànger i per ajudar el seu pare en un petit comerç del carrer Sant Pau. Com molts joves de l’època, va fer de voluntari en els Jocs Olímpics –en el seu cas com a conductor i traductor– i recorda que llavors el Raval es trobava en plena transformació. “Hi havia moltes infraestructures que s’acabaven de fer i la sensació era d’un barri en procés de canvi. També em va cridar l’atenció que hi havia molta vida associativa. Segurament, el fet que sempre hi hagi hagut una demanda de serveis assistencials que no cobrien les administracions ens ha obligat a treballar-hi des de les entitats, els casals...”. Halhoul de seguida es va integrar en aquest teixit associatiu, i durant les últimes dècades ha passat per diferents entitats, entre les quals l’associació de comerciants del carrer Sant Pau, el Consell Islàmic de Catalunya i la Fundació Tot Raval, de la qual és president actualment.

A l’hora de fer una radiografia del barri, Halhoul intenta trobar les paraules precises per expressar dues idees: per una banda, l'èxit que suposa que un veïnatge tan divers hagi aconseguit conviure amb total normalitat i, per l’altra, la denúncia de tots aquells problemes que continuen afectant el Raval: “Aquest barri és molt vulnerable; algunes condicions estructurals han millorat, però som molt sensibles a factors com el mòbing immobiliari, la pujada desorbitada dels lloguers, la saturació turística, el soroll, la inseguretat, la qüestió de les drogues, que no és tan greu com als anys 80, però ens continua preocupant...” Una llista de reptes a la qual hi afegeix la vessant educativa: “Cada vegada hi ha més nois i noies del barri que arriben a la universitat, però necessitem moltes aules d’acollida, molt reforç escolar, més casals fora d’horari lectiu...”

Pel que fa a les principals virtuts del barri, Halhoul ho té clar: la diversitat, el fort teixit associatiu i una identitat molt especial: “Com a Fundació Tot Raval hem conegut alguns projectes europeus, però no trobes barris comparables al Raval. Hi trobes guetos, però el Raval no hi té res a veure: aquí hi ha meitat autòctons meitat forans, com se sol dir. I gent d’orígens molt diversos convivim en un espai que en realitat és força petit, entre la ronda Sant Antoni, la Rambla, el Paral·lel i el mar. El Raval té una peculiaritat estranya que no he trobat enlloc més”. D’aquest model de convivència, Haloul també destaca el diàleg fluid que existeix entre les diferents comunitats religioses del barri, que no va trontollar ni tan sols amb els atemptats de les Rambles: “Vam tenir por, com el 2011 o amb els atemptats de Madrid, però l’única solució era estar més units que mai i ser contundents a l’hora de rebutjar aquestes actuacions bàrbares”.

"Estimar un lloc és voler que tothom hi visqui bé"

Un altre desafiament que té el Raval, segons Halhoul, és el d’intentar transmetre una visió positiva del barri. “El Raval pot ser utilitzat fàcilment amb finalitats polítiques. I hem d’estar atents per intentar evitar que es facin campanyes basades en les mentides, el prejudici o l’estigmatització del barri”. Una crítica que lliga amb l’ascens dels partits –i dels discursos– d’extrema dreta: “Hi ha gent que està descontenta i llavors arriben uns senyors que els venen la moto fent-los creure que tenen una solució màgica per als seus problemes. I és mentida, al final l’únic que fan és enfrontar la gent i els problemes es queden allà on eren. El tema de la inseguretat, per exemple, no se soluciona culpant-ne un grup de gent; nosaltres treballem amb les administracions, amb els Mossos, amb la Guàrdia Urbana… i tot i així és complicat perquè també hi influeixen la llei d’estrangeria, qüestions judicials... És un problema molt complex”.

La botiga que va obrir el seu pare l’any 1987 continua al carrer Sant Pau. Malgrat la pandèmia. “Per sort som un negoci familiar: hem reduït les despeses al màxim i si hem de treballar 14 hores al dia ho fem”. Quan mira al seu voltant hi veu un barri molt canviat. “Un dels grans encerts ha estat posar al barri uns equipaments que són el nostre múscul –el Macba, les facultats, el CCCB, la Filmoteca, el Museu Marítim... o el Liceu. Abans el Liceu era pura burgesia, ens mirava de lluny, però ara fa molta feina de contacte amb el veïnatge”. En el moment de fer-se aquest reportatge, de fet, s’hi representava La gata perduda, una òpera comunitària amb més 300 actors del Raval. Un d’ells era una de les filles del Halhoul. “Els fills s’estimen el barri. És el seu barri. I estimar un lloc és voler que tothom hi visqui bé”.