La Gemma Ferreón té clar que el millor del Raval és "el gran sentit de comunitat que tenen les persones que hi viuen". "Aquí fem vida de portes cap enfora perquè això forma part de la manera de viure i de la identitat dels pobles del sud i moltes persones migrants ho han conservat quan s’han instal·lat aquí. És un fet que cal preservar i posar en valor", demana Ferreón, que és antropòloga, fotògrafa i cofundadora del col·lectiu Catàrsia d’asiaticodescendents.

Ella va arribar al Raval amb la seva família amb només 4 anys i hi ha passat tota la vida. Quan era petita els seus pares es dedicaven, com molts altres filipins, a treballar per a famílies benestants de la ciutat. "La meva mare cuidava les criatures i el meu pare feia de jardiner i de xòfer d’una família amb molts diners". Ella recorda que els caps de setmana el seu pare se l’enduia a la casa d’aquesta família perquè no la podien deixar sola –"tenien piscina, pista de tennis, jo al·lucinava", diu.

Ara treballa al Raval, ja que fa de tècnica socioeducativa a la Fundació Tot Raval. "Porto sobretot projectes relacionats amb l’educació i la cultura –explica– i també fem acció comunitària: ajudem a tirar endavant i posem la logística per fer realitat projectes de les entitats, les institucions educatives o els equipaments culturals del barri", diu, i a banda fa tota una tasca d’acció i formació a través de Catàrsia. "Volem visibilitzar les comunitats d’asiaticodescendents i ho fem a través d’una mirada antiracista, feminista i anticolonial", explica.

Parlant amb ella del Raval queda clar que per a ella el barri és sinònim d’orgull. "Als mitjans de comunicació el Raval sempre apareix criminalitzat i en canvi aquí tenim coses molt bones com que hi ha una concentració de museus i equipaments culturals espectacular, que no passa a cap altra banda de la ciutat, però d’això no se’n parla".

Tot i això l’evolució que ha fet el barri des que ella era petita fins a l’actualitat té punts foscos que no li agraden. "Jo quan era una nena podia jugar a l’espai públic i ara les criatures del barri ja no ho poden fer", lamenta. "L’especulació immobiliària vinculada al turisme i la gentrificació, l’augment de preus de l’habitatge està expulsant la gent de tota la vida del barri, i quan dic gent de tota la vida també em refereixo a nosaltres, que hi portem tota la vida", destaca. Ella recorda que quan era petita un lloc molt especial tant per ella com per altres membres de la comunitat filipina era la plaça dels Àngels, on hi ha el Macba. "Era un punt de trobada molt important tant per jugar com per preparar els balls que es fan a totes les celebracions de la comunitat. Ara, en canvi, ja no hi podem estar perquè està totalment ocupada pels skaters, que tenen una actitud molt hostil, com si l’espai fos seu". Per això quan enumera els reptes que té el barri un dels primers és "la recuperació de l’espai públic", sobretot tenint en compte aquest sentit de comunitat i de viure portes enfora que caracteritza molta de la gent que hi viu. Un altre dels reptes diu que és el tema de l’habitatge. "Que és un dret i que no pot ser producte d’especulació que generi beneficis només per a uns quants", diu. "Hi ha persones, famílies, que necessiten espais dignes per viure i això ho hem de solucionar", reclama i diu: "Per què no revisem el que passa? Qui pot accedir a un lloguer digne? Qui té papers per treballar i accedir a un habitatge?"

En canvi, sobre un dels temes que més sovint es lliga amb el Raval –la inseguretat– creu que és una realitat magnificada pels mitjans. "Esclar que al barri hi ha gent marginalitzada que acaba cometent delictes, que hi ha narcopisos i robatoris, però això apareix constantment a la premsa i a la televisió i, en canvi, si tu l'hi preguntes a una persona del Raval, és molt probable que et digui que se sent segur vivint aquí –destaca i afegeix–: Jo em sento més segura al Raval que a Sarrià, perquè les persones no blanques no són benvingudes a segons quins llocs, sempre se’ns qüestiona, i al Raval, en canvi, a mi no se’m qüestiona".