Només queden una dotzena mal comptada de famílies gitanes al carrer de la Cera, fins fa pocs anys el nucli per on desfilava la vida de la comunitat caló del Raval. “La gentrificació també ens ha passat factura i ha fet que molts se’n vagin”. És Samuel García, de 41 anys, a qui l’invisible cordó umbilical el connecta encara amb el carrer dels seus pares i avis, i també el de la seva infantesa, tot i que ja va néixer al Poble-sec. “Ara no té res a veure amb la Cera que jo em vaig criar, però encara manté alguna cosa, ha canviat la gent, això sí. Jo encara em considero part d’aquest carrer”, exposa assegut en una cadira de plàstic verd a l’entrada del Museu Gitano que ell mateix dirigeix.

Malgrat els canvis demogràfics i els costums dels veïns, la Cera es resisteix a deixar perdre l’ànima gitana que va començar a arrelar-se fa segles, quan ja van caure les muralles de Barcelona i als gitanos se’ls va permetre l’entrada a la ciutat. Fins aleshores estaven obligats a viure fora muralla i, explica Garcia, “es concentraven a les portes per fer els negocis: vendre bestiar, esquilar”.

I com que els gitanos s’aferren a la rumba, la resistència s’alça en forma de dos grans murals en parets mitgeres, un a cada extrem del carrer amb els rostres de rumberos il·lustres, dels clàssics i dels nouvinguts. Com si fos la fita o una porta que adverteix que s’entra en territori caló. La idea de les il·lustracions va sorgir de l’Ajuntament el 2018, que va encarregar-les a l’artista Luis Zafrilla. “Són uns murals que estan bé, però hi trobo a faltar personatges. Hi ha La Pegatina i Estopa i no han posat ni la Lolita ni la Rosario Flores o la Dolores Vargas i tants altres que sí que han fet aportacions a la rumba”, es queixa Garcia.

Samuel Garcia és també Sam Mosketón, el nom heretat de l’avi Mosquetón, que havia tocat la guitarra per al Peret, de pedigrí de la Cera malgrat que era de Mataró. Mosketón és artista i músic autodidacta, activista del gitanisme i de la rumba catalana. Rumba i gitanos, una cosa va lligada amb l’altra, com una regla divina. “Jo soc un gitano català, rumbero, mig ferraller, mig anticuari”, enumera, encaixant en el clixè perfecte del gitano que ell mateix batalla per desmuntar. “La ferralla ens ha fet ser un poble lliure”, proclama. Riu, i matisa que “hi haurà algun gitano que no li agradi la rumba”, alhora que s’aixeca i tria una cançó en un màquina de tocadiscos, idea de l’artista Charlie Brown, batejada com Gitanola. Sona l’Achilipu de Dolores Vargas i el ritme s’escampa pel petit local de l’EMUGBA, que són les sigles d’EcoMuseu Urbà Gitano de Barcelona. Al novembre farà un any que es va inaugurar al número 10 de la Cera i hi celebraran festa popular el diumenge 7.

L’origen de l’EMUGBA és particular perquè al principi no hi havia cap afany de fer cap museu. Una dotzena de dones i noies gitanes, membres de les associacions Inte-Acció i Carabutsí, van començar buscant i recollint casa per casa un objecte o una història personal. L’objectiu era recuperar la memòria històrica d’una comunitat que n’ha vist de tots colors: des de la persecució històrica fins a les llums dels artistes, passant per les dones que als anys 50 o 60 deixaven els fills i el marit i s’embarcaven cap a les Amèriques per vendre roba i així “guanyaven molts diners i mantenien la família a l’hivern”, explica Mosketón.

Francesc Melcion

L'origen del museu

Al final de la recopilació hi havia 7.000 objectes, entre fotografies, jocs, cartes personals, cartells, nines, retalls de diari, etc. L’èxit de la iniciativa es va arrodonir quan investigadors del CSIC (Centre Superior d’Investigacions Científiques) van ajudar-les a escanejar i digitalitzar-ho tot i es van adonar que en tenien prou per fer una petita sala d’exposicions per deixar constància de la seva mirada. “Fins i tot la BBC va venir i ens va fer un reportatge”, recorda Mosketón. La cirereta que era una bona iniciativa va arribar un any més tard, quan l’Ajuntament els va reconèixer amb el premi Ciutat de Barcelona i ara la B del trofeu penja en una de les parets atapeïdes del local.

L’EMUGBA, un centre que té una voluntat que va més enllà de la pura museografia, organitza rutes seguint el rastre dels gitanos i la rumba pel barri, tallers de música i un espectacle d’ombres xineses que narra l’expulsió dels gitanos. “Ens diem eco perquè un ecomuseu és el que defensa un territori, un patrimoni i una comunitat, que és el que nosaltres volem preservar”, explica el director, que recorda que, es vulgui o no, els gitanos han aconseguit entrar al diccionari català paraules del romanó i el caló, dues llengües en hores baixes.