Fa poc més d’un any va aterrar a la direcció del Museu d’Art Contemporani de Barcelona, i aviat es podrà començar a veure, públicament, amb les primeres exposicions que haurà programat, el canvi de rumb que ha marcat al centre, que vol que sigui més obert i pròxim a la gent del barri i de la ciutat sense deixar de ser un referent i, per fi, una casa per als artistes d’aquí i d’arreu. No es veu, però el canvi ja hi és. Elvira Dyangani Ose tenia clar, diu, que primer calia posar ordre dins el museu. Ordre en el sentit casolà de la paraula, en el sentit de tenir cura del que hi ha dintre i, sobretot, de qui hi ha dintre, de l’equip. “Quan la gent em demana quan comença el meu programa sempre dic que ja ha començat, perquè el museu és el primer programa a assolir. Això que hem començat a anomenar el museu possible és també una manera de fer, que és amb el que hem estat treballant durant aquest any tan intens”, explica.

Nascuda a Còrdova, en una família originària de Guinea Equatorial, i formada a Barcelona, va deixar la ciutat el 2004, un any de canvi en l’imaginari de la ciutat i també del Macba, que vivia, per exemple, el final d’etapa del seu projecte de suport actiu als col·lectius activistes. Li comento que és curiós que un museu amb una col·lecció tan política sigui tan sovint l’ase dels cops del mateix activisme social que exposa o ha exposat. “És que no és només fer programació sobre activisme, de la mateixa manera que no és només tenir en el càrrec una persona exponent de la diversitat cultural. El que fa que canviï la cultura de treball o d’inclusió del museu és una cosa que va més enllà d’això. És cert, tenim dins de la col·lecció i als programes moltes experiències d’activisme, però al final hem sigut una estructura neoliberal que ha viscut d’esquena al que estàvem reclamant. Crec que el que s’ha de canviar és més profund, i aquestes qüestions que són més de mediació social o d’educació han de formar part del que fem i som com a museu, no només del que fem com a programa d’exposicions o d’activitats”.

Pere Virgili

Una plaça complexa

Ho haurà de posar a prova aviat no a les sales d’exposicions sinó al carrer. Diverses entitats veïnals del Raval han tornat a la càrrega contra l’ampliació del museu, que necessita més espai per poder mostrar en condicions la seva col·lecció. Van aconseguir que no es fes a la Capella de la Misericòrdia, on finalment s’instal·larà el CAP Raval Nord, però ara tampoc volen que es faci l’ampliació a la plaça dels Àngels, on està previst un edifici que incorpora una part porticada a la banda del convent. Dyangani s’ho va trobar fet, però explica que des de l’inici ja va plantejar canvis en el projecte per respondre a aquestes necessitats. “Crec que hem d’explicar millor el que hem fet i el que volem fer per al barri”, comenta. “Hem canviat el projecte i voldria que s’entengués que la nova proposta volem que suposi més metres quadrats per a la comunitat, no menys”. Això ho justifica amb el fet que el nou edifici tindrà una terrassa enjardinada d’accés públic –amb horari més ampli que el del museu, que es fa càrrec del manteniment– i la utilització de la part dels pòrtics que donaran a la plaça, i de la planta baixa dels dos edificis com una mena de plaça pública.

És conscient, diu, que la situació actual de la plaça dels Àngels és complexa. Els skaters l’ocupen de dia i de nit hi ha molts botellons, cosa que provoca una certa percepció que aquest espai s’ha perdut com a lloc de trobada veïnal. Cal veure, diu, com sense perdre res pot tornar a tenir un ús més compartit. “Volem parlar amb entitats, veïns i institucions per veure si entre tots podem crear una plataforma per estudiar com fer més amables els espais al voltant del museu”. Amable –com afecte– és una paraula que surt molt a la conversa, però Dyangani no és ingènua. Vol anar per feina: “Ara hem posat les bases al museu per començar aquesta escolta activa, i aquesta mateixa setmana ja ens hem reunit amb els veïns, però tinc clar que a més d’escolta hi ha d’haver una implementació activa del que es parli i s’acordi”.