Quedem al pati de l’interior de la capella de la Misericòrdia -el jardí dels Tarongers-, el seu lloc preferit del Raval i l’espai on, si les obres avancen segons el calendari previst, acabarà treballant. Aquí es construirà el nou CAP del Raval Nord després de descartar que l’espai acollís l’ampliació del Macba.  "Aquest lloc té moltes connotacions de vivències en comunitat amb els veïns. Nosaltres no volíem aquesta disputa, reivindicàvem un equipament necessari per al barri i el barri es va posicionar. Si es fa aquí és perquè la gent ho va entendre així i va lluitar amb un objectiu comú", sosté Antònia Raya, infermera del CAP Raval Nord i activista molt estimada al barri. Considera que el nou CAP dignificarà el Raval: "Perquè el que tenim ara no és digne ni per a les veïnes que es venen a visitar ni per a les treballadores que hi treballem en condicions precàries".

Raya està compromesa amb el barri on treballa. Treballar al Raval no és com fer-ho a l’Eixample o a Sarrià. “Té la peculiaritat d’estar molt a prop del patiment, de persones que tenen malestars, dificultats i per a qui les coses no són fàcils perquè moltes no tenen les necessitats de salut cobertes”, diu. Pacients que no poden arribar a final de mes, que no poden pagar el lloguer, que tenen una amenaça de desnonament o d’altres amb situacions laborals que “freguen l’esclavitud”. “I tot això impacta en la salut, lògicament. La gent més pobra està més malalta”. Perquè per viure cal una seguretat mínima d’habitatge, d’alimentació o de condicions de treball, argumenta aquesta infermera que es va passar a l’atenció primària després de treballar en un gran hospital i no compartir “el model biomèdic i poc humanista” que va viure. “La meva manera de veure la salut, d’entendre les persones és aquest, i no és l’hospital”, sosté.

Però treballar al Raval també és "un privilegi", un "aprenentatge". Va començar a fer suplències al CAP Raval Nord el 1997 i des del 2005 hi treballa ininterrompudament. No concep la seva feina sense tenir en compte el context en què viuen els pacients. "Si jo aconsello a la persona que faci activitat física li diré que camini per la rambla del Raval i suposo que en un altre lloc és més fàcil dir que s’apunti al gimnàs. I si he de recomanar més hores de treballadora familiar en un domicili, però l’administració no ho cobreix, no puc dir-li que contracti un particular. Suposo que sí, que treballar aquí és diferent que fer-ho en un altre barri de la ciutat", argumenta.

A Raya tot plegat li provoca "indignació" més que no pas frustració. "A mi m’estimula molt treballar per aconseguir petites coses i implicar-me com un actiu més del barri", diu. Té clar que la seva és una relació d’igual a igual i que moltes de les demandes que es troba a la consulta tenen una causa al darrere. "A una persona que no dorm a les nits no li puc dir que es relaxi i es prengui una camamilla si després de dijous a diumenge té un botelló a sota de casa. He d’anar més enllà i implicar-me", assegura. La seva manera d’implicar-se és des d’anar a les assemblees fins a estar al costat del veí a qui estan a punt de desnonar. "El desnonaran igual, però has de reivindicar, perquè jo sé que si el fan fora de casa, empitjorarà automàticament la seva salut", diu. "Moltes consultes de salut són perquè tens unes condicions precàries i uns condicionants socials que fan que emmalalteixis". Ja es poden posar més recursos de salut mental, diu, però si en tornar a casa la persona té la mateixa situació de precarietat, res canvia.

La força del teixit veïnal

Diu que el barri se sent "abandonat". "No hi ha interès perquè la gent continuï vivint al barri. Tot està turistificat i el que interessa és que la gent marxi per fer pisos turístics". Està convençuda que el Raval només sobreviurà amb la unió i la força de tots els seus veïns. "Hi ha un teixit veïnal fort i les aliances que es fan entre diferents agrupacions al marge de les institucions és el que fa resistir al barri".

A mitja conversa apareix la Inés, una veïna que posa al dia l’Antònia de les novetats familiars. La Inés conviu amb la seva mare, malalta d’Alzheimer, un germà amb discapacitat i dos fills preadolescents que ens ensenya en fotos al mòbil. Al barri hi conviu una amalgama de nacionalitats i l’idioma pot ser una barrera en l’atenció sanitària, tal com Raya l’entén. “Per a mi és molt important el relat del pacient i si no parlem el mateix idioma, és molt difícil”, reconeix Raya, que està estudiant anglès per millorar la comunicació.

Recorda que la pandèmia va castigar molt el Raval.  El tancament de la restauració va deixar moltes famílies sense ingressos i d’altres es van veure obligades a conviure en espais petits amb moltes persones. “Des de dalt deien «és que s’han d’aïllar». I com ho fas si són cinc persones vivint en una habitació? Ens va fer enfadar aquesta visió des de dalt tan irreal, que no responia a la realitat”. Com tampoc creu que respongui a la realitat la sensació “d’inseguretat”. “Aquesta imatge està sobredimensionada. El barri està pitjor, sí, però igual que tot està pitjor. El Raval és un reflex del que passa a la ciutat”.