“El nostre fill va morir i ho vam saber per un veí, que tenia el seu pare a Qatar”, explica el Madan, el pare de Ram Kishun Kavani. “No aconseguíem contactar amb ell. No tenim telèfon i vam anar a un locutori, fins que un home del poble que era allà ens ho va confirmar”, afegeix. Segons una informació del diari britànic The Guardian, uns 6.500 treballadors han mort a Qatar per culpa de les condicions de treball, “totalment inhumanes”, tal com les defineixen els responsables d’organitzacions com Human Rights Watch. En veritat, les ONG accepten que mai podran saber exactament quantes persones han perdut la vida treballant als estadis i les diferents instal·lacions del Mundial per culpa de l’hermetisme del govern de Qatar. Els obrers que han mort provenen majoritàriament del Nepal, com Ram Kishun Kavani, de Bangladesh, de l’Índia, de Sri Lanka, de les Filipines o del Pakistan. “Ens van dir que havia mort per un problema al cor, però després ens van venir a veure uns voluntaris buscant informació sobre les persones que han mort allà i ens han dit que potser no és cert. Et diuen que moren per problemes al cor, però en realitat han mort perquè els tractaven malament”, explica amb la mirada trista Madan Kishun, amb una fotografia en paper del seu fill a les mans. Davant d’un telèfon que no és seu per fer una videotrucada, els pares no se senten còmodes. El traductor els explica que és important que facin saber al món el que han viscut, per intentar lluitar pels drets d’altres persones. “Ningú hauria de viure el que ens ha passat a nosaltres”, diuen. Gairebé tots els casos documentats, gràcies als certificats de defunció que arriben a les ambaixades dels països d’origen de les víctimes, parlen de “problemes cardíacs” o “causes naturals”. Es tractaria d’una manera d’evitar responsabilitats, segons diferents ONG. “Nosaltres sempre el vam veure bé de salut, però ell ens va explicar, quan podíem parlar amb ell, que era molt dur, que feia molta calor i que havien de treballar sota el sol moltes hores tapats amb el casc i roba gruixuda. Si va tenir un atac de cor devia ser per tot plegat”, diuen els pares d’aquest home del Nepal de 31 anys. “Si et tracten malament, doncs llavors el teu cor s’atura. Però ell estava fort i sa. Va anar a treballar allà perquè deien que podria tenir un sou més alt del que tenia aquí, on també treballava a la construcció, però guanyava molt poc. Aquí no hi ha futur. La veritat és que inicialment va poder enviar uns diners que ens servien per tornar el préstec que havíem demanat per poder-li comprar els bitllets per anar a Qatar, però també es queixava, ja que deia que no el tractaven bé”. Al ser morts oficialment per causes naturals, les famílies han de fer-se càrrec del trasllat del cos, tot i que normalment no tenen prou diners per fer-ho. Sobretot després de perdre una font d’ingressos per la mort dels joves que havien marxat a Qatar. La major part de morts són homes d’entre 30 i 40 anys, fet que porta organitzacions com Amnistia Internacional a qüestionar-se com poden donar-se tants casos de mort per problemes cardíacs en homes de la mateixa edat. De fet, una comissió del mateix govern qatarià va recomanar obrir una investigació el 2016, però no s’han arribat a investigar les causes de les morts dels treballadors. No s’ha fet mai.
L'estadi Khalifa, seu de la final del Mundial, durant els primers mesos de construcció.Olivier Corsan / Le Parisien