L’any 1990 Saddam Hussein va envair Kuwait. Hamad bin Khalifa al-Thani, el pare de l’actual emir de Qatar, va espantar-se molt al veure les tropes iraquianes ocupar un altre país, més petit. I va adonar-se com era de fàcil que un país gran pogués envair-ne un com Qatar, de tot just 300.000 habitants i més petit que Catalunya. Un estat situat entre dos gegants com l’Aràbia Saudita i l’Iran, que no es podia defensar en cas de ser atacat pels seus veïns. Hamad bin Khalifa, educat al Regne Unit, va adonar-se que Qatar necessitava una estratègia per fer-se respectar: ser necessari i tenir molts amics. Així que per començar, va donar un cop d’estat el 1995 per fer fora el seu pare, a qui considerava massa tou. D'ençà de finals del segle XIX, quan la família Al-Thani va convertir-se en la més poderosa de la zona, aliant-se amb els britànics per tenir poder i fer fora saudites i otomans, Qatar ha fet servir els seus grans recursos, primer el comerç i després el gas i el petroli, per tenir amics que el protegeixen. Aquest emirat, famós en el seu moment pel negoci de les perles que els pescadors treien del mar, ara n'extreu gas, ja que té el camp de gas més gran del món a les seves aigües territorials, compartint-lo amb l’Iran, cosa que li permet comprar fons d’inversions, empreses i formar una classe dirigent a l’estranger. Això fa possible que sigui un hub de comunicacions, que aculli una base militar dels Estats Units i que, havent creat mitjans de comunicació potents com Al-Jazeera, sigui un interlocutor ideal per a governs com el de Washington. Aquesta aposta va venir acompanyada d'una política de netejar la seva imatge a Occident fent servir el turisme de luxe i l’esport, amb operacions com la compra del PSG o el patrocini de la samarreta del Barça, una política iniciada per Hamad bin Khalifa que continua el seu fill Tamim bin Hamad al-Thani, en qui va abdicar el 2013.

El president de la FIFA, Gianni Infantino, i Tamim bin Hamad al-Thani durant una xerrada a Doha fa dos mesos.David Ramos / Getty Images

Qatar, un estat gairebé sense tradició esportiva, va començar a organitzar Grans Premis de Fórmula 1, proves de la Golden League d’atletisme, Jocs de l’Àsia, i el 2024 serà seu dels Mundials de natació. La gran aposta mediàtica dels Al-Thani va ser lluitar per organitzar el Mundial de futbol, dret que van guanyar després d’un polèmic procés el 2010. Mai abans un país de l’Orient Mitjà havia organitzat un Mundial. Tampoc s’havia fet mai en un país de majoria musulmana. De fet, la major part de federacions semblaven estar-hi en contra, tant per dubtes sobre els drets humans com perquè suposava fer un Mundial fora de les dates habituals amb la consegüent interferència en el calendari del futbol europeu. Però Qatar va ser l'elegit. La idea era vendre una imatge moderna i acollidora del país i, de fet, un informe de Reporters Sense Fronteres explica que des d’aquell 2010 aproximadament el 40% de les notícies a la premsa europea on apareix Qatar tenen a veure amb el Mundial. Ara, el 67% dels articles són crítics amb la cita, cosa que ha portat l’actual emir a dir fa pocs dies que "Qatar ha estat víctima d’una campanya mediàtica sense precedents contra un país que organitza un Mundial. Rússia no va ser tan qüestionada fa quatre anys. Primer vam acceptar amb bona fe les crítiques i, de fet, consideràvem que les crítiques també podien ser bones per millorar. Però ràpidament hem vist que aquesta campanya inclou mentides i dobles vares de mesurar, motiu pel qual dubtem de qui hi ha al darrere".

El nou emir va ser educat com el seu pare al Regne Unit, l’estat que durant més d’un segle va ser el gran aliat dels qatarians, fins que van entendre que la nova potència era els Estats Units. I va ser ell qui va treballar a l’ombra per aconseguir organitzar el Mundial. De fet, el 23 de novembre del 2010, al Palau de l'Elisi de París, el llavors encara príncep va reunir-se amb el president francès, Nicolas Sarkozy, i el president de la UEFA, Michel Platini. Sarkozy va proposar a Al-Thani invertir en el PSG, llavors en crisi, i Al-Thani va demanar el suport de Platini en la cursa per organitzar el Mundial del 2022. Platini, que inicialment donava suport a la proposta dels Estats Units per ser seu del Mundial, va votar a favor de la candidatura de Qatar. I aquest estat va comprar el PSG, com volia Sarkozy, l'estiu del 2011. Poc després, el fill de Platini, advocat, era contractat per Qatar Sports Investments. Un munt d’anys de gestions a l’ombra han permès que Qatar, un país petit, es converteixi en un actor clau per entendre la geopolítica mundial. I també l’esport, amb un Mundial que porten anys preparant. Ara el Mundial pot provocar tensions polítiques en un estat on normalment no hi ha veus crítiques.