“Les dones de la neteja sempre hem sigut les últimes de la fila i ara, per fi, s’ha valorat la feina que fem”
Es coneix tots els racons de l’Hospital de Sant Pau i ha passat per gairebé tots els serveis. A l’hospital és la Vicky. Fa vint anys que la Victoria Medina, de 65 anys i natural del Perú, treballa al servei de neteja de l’hospital i la pandèmia la va enganxar a l’UCI, l’àrea que llavors tenia assignada. Recorda la por de pacients i professionals aquells primers dies. No era el seu cas. “Jo deia que era molt forta i lluitadora i que no havíem de tenir por, que ens en sortiríem”, assegura la Victoria, que l’últim que s’esperava era entrar a l’UCI com a pacient. Durant el primer confinament, quan tots ens vam tancar a casa, ella anava cada dia, puntual, al seu lloc de feina, considerat essencial. “Hi havia un silenci que feia por, les sales d’espera dels familiars buides, ningú pels carrers. Era molt trist. Em queien les llàgrimes”. Sempre ha treballat al servei de neteja i reconeix que és una feina “molt dura” que, amb la pandèmia, s'ha agreujat. “No és com abans, hi ha molta feina i triguem molt perquè treballem a consciència. La meva zona havia d’estar impoluta i no em feia res quedar-me més hores perquè tot estigués recollit”, explica. Reconeix que és una feina mal pagada amb un sou de poc més de 900 euros que ella arrodonia fins als 1.100 treballant caps de setmana i festius.
Cristina Calderer
No li va faltar material de protecció. Treballava molt protegida: amb doble mascareta, doble bata i dos guants. “I ens van explicar com ens ho havíem de treure, sense que fregués el cos”, recorda. Però, malgrat totes les precaucions, es va contagiar al maig. “Tenia tos, em cansava molt, em faltava aire i em feien mal tots els ossos, però jo deia: no pot ser, he de treballar perquè, si no, no podrem pagar el pis”. A casa, depenen del seu sou. El seu marit està delicat de salut i els seus dos fills, de 26 i 30 anys, viuen amb ells. “No poden anar a cap altre lloc perquè els diners no els arriben”. La Victora Medina va ingressar a l’UCI, on va estar sedada i intubada. “No pensava que la malaltia m’agafaria tan fort”. Només té agraïment per al personal que la va atendre, inclòs el de neteja. Nou mesos després encara no s’ha recuperat i està de baixa. “M’han quedat seqüeles, no puc caminar com abans, em canso molt i m’ha canviat la veu”.
D’aquesta experiència es queda amb “el reconeixement” que el personal de neteja considera que ha tingut per primer cop i demana que això es tradueixi en un augment de sou: “Que es reconeguin les companyes que lluiten cada dia”. “La gent no ens tenia en compte. Ara, per fi, han donat importància al personal de neteja, perquè sempre hem sigut les últimes de la fila i ara s’ha valorat la feina que fem”. Reivindica: “Som nosaltres les que garantim que els espais estiguin nets i desinfectats. Si no fos per nosaltres, no es podria entrar a un quiròfan”.
