“Vaig sentir que abandonava els meus fills: mentre jo preparava classes virtuals els meus fills estaven desatesos”
Pràcticament d’un dia per l’altre, la Núria Mora, de 38 anys, va haver de reorganitzar l’institut escola que dirigeix per adaptar-se a la pandèmia i fer educació a distància amb els seus alumnes. Això requeria moltes hores de teletreball i una hiperconnexió constant entre reunions, classes i seguiment dels plans d’obertura de la conselleria. Però la Núria Mora també és mare de tres nens, que llavors tenien 6, 8 i 10 anys i que també necessitaven que els seus pares els ajudessin amb les activitats escolars. “I aquí va venir el desajustament, perquè tant el pare de les criatures com jo teletreballàvem i fèiem jornada sencera”, recorda la Núria, que, com moltes mares durant la pandèmia, ha hagut de fer més malabarismes dels que ja són habituals. “La meva sensació era que estava abandonant els meus fills, perquè a aquestes edats o hi ets o no fan les tasques escolars”, diu la Núria, que recorda que els nens reclamaven la seva presència i això va fer aflorar el sentiment de culpa. “Sentir que no estava present ni acompanyant-los em feia sentir malament. I, a sobre, la pressió de les xarxes per fer galetes i manualitats! Estava treballant per preparar una estructura educativa de classes virtuals mentre els meus fills eren els que estaven desatesos”.
Pere Virgili
Reconeix que van abandonar l’horari ambiciós d’activitats i propostes educatives que s’havien marcat a l’inici del confinament i, com moltes famílies, van acceptar que necessitaven fer ús de la televisió o la tablet per sobreviure perquè el teletreball amb nens a casa no era una conciliació real. “I vam acceptar que arribem fins on arribem”. Els dos progenitors es van organitzar i van acordar, en la mesura del possible, un horari, i mentre un treballava l’altre estava pels nens. El confinament també va passar factura a la relació de parella: “No estem acostumats a conviure amb nosaltres mateixos ni amb una altra persona tantes hores al dia”, admet.
És conscient que ha sigut una afortunada per tenir feina, però li va costar treballar des de casa i està convençuda que l’educació presencial és “l’única manera de garantir l’equitat”. “Hi ha famílies a les quals no hem arribat ni nosaltres ni els serveis socials”. Quan van veure que el tancament de les escoles anava per llarg, el professorat es va bolcar per muntar classes virtuals, repartir ordinadors a les famílies que ho necessitaven i atendre totes les casuístiques familiars. “Hi havia famílies que demanaven més feina per fer a casa i d'altres que no podien acompanyar els nens perquè havien d’anar a treballar”, recorda. I la part positiva, destaca, és que “la pandèmia ha posat en valor la necessitat social de l’escola presencial”. “Els pares i mares han fet el que han pogut però no són mestres i crec que s’ha posat en valor la professió”. No és l’escola que voldrien degut a les restriccions imposades pel covid, però almenys han pogut reobrir. No ha tingut por: “El risc zero no existeix, tinc el mateix risc de contagi a l’escola que a qualsevol altre lloc, i hem pres totes les precaucions”.
