“És vergonyós que no siguem les següents de la llista per vacunar-nos”
El plor que menciona la Sílvia repetidament durant la conversa és un plor nou. És un plor rabiós, de cansament extrem, de tristesa absoluta pel món que estàs sostenint i que alhora veus que cau inevitablement. Es podria anomenar plor pandèmic en honor a totes aquelles treballadores que l’han patit en primera línia del covid aquest últim any. “Plores amb les companyes al magatzem del supermercat, al telèfon amb les persones que t’estimen, també sola al cotxe de camí a casa quan s’acaba el torn”, diu la Sílvia, que és directora d’un súper de Banyoles i fa una lectura negativa de la vivència col·lectiva que ha suposat la pandèmia.
Toni Vilches
Ella, malgrat que assegura que se sent “orgullosíssima” del paper que ha tingut el seu gremi aquest últim any, considera que la posició que ha ocupat durant la pandèmia li ha corroborat que les persones som “egoistes” i sovint “patètiques”. “En els pitjors moments vaig arribar a sentir que hi havia clients del supermercat que pensaven que la nostra vida no era tan important com la seva: gent que es tirava a sobre dels palets amb el gènere per col·locar, gent que se’ns queixava per tonteries, gent que s’enfadava si fèiem passar al davant la gent gran... No sé què es pensen: en un súper hi ha gent interessant, culta i amb estudis”. Arran de la pandèmia, ara, a part del telèfon que ja tenien a la feina per denunciar violències de gènere, també tenen línia directa per avisar de problemes de salut mental: “Sort n’hem tingut de les companyes, que són com germanes, i dels clients que agraeixen la feina”.
Quan li preguntem per les renúncies que li ha comportat la vivència d’aquest any des d’aquesta posició, a la Sílvia ràpidament li surten dos noms: la Raquel i el François. Ella és la filla gran, també està en primera línia, en una farmàcia, i la té lluny de casa. Ell, la seva parella, és professor de secundària a l’altre cantó de la frontera del Pertús. “Sort de la petita, l’Elena, que estudia a distància, i les companyes de la feina; m’imagino sola a casa aquests mesos i m’agafa de tot”, reconeix.
De problemes econòmics no n’ha tingut –“Em sento molt privilegiada, malgrat tot”– i, a més, l’empresa els ha ofert dos incentius econòmics, a part dels plusos per vendes. Ara la Sílvia espera, això sí, que el focus que va recaure en elles durant els mesos més foscos reaparegui en les reunions sobre els plans de vacunació: “És una vergonya que no siguem les següents de la llista”.
