“Anava per la ciutat amb el mòbil penjat al coll i quan tothom era a casa ningú entenia que jo estigués voltant pels carrers”
Igualada va ser la primera trinxera del coronavirus a Catalunya. Poc abans que es decretés l’estat d’alarma, el Govern ordenava el tancament perimetral de la conca d’Òdena. El primer impacte del xoc va durar poc perquè l’emergència de la situació va obligar a la mobilització immediata, recorda Montserrat Montrabeta Mensa. Com a coordinadora dels serveis socials de l’Ajuntament d’Igualada, es va posar a treballar des de la primera nit i en primera línia, amb policies i sanitaris, al costat de l’alcalde. “A les reunions d’emergències tot eren homes menys jo”, diu.
Pere Tordera
Com tots els serveis socials, el seu departament està molt feminitzat: 30 dones i només 2 homes, i en tota la pandèmia les oficines han mantingut portes obertes, conscients que no podien fiar-ho tot a web i telèfon. Internament es van organitzar per garantir un servei de mínims presencials, sempre –afirma– tenint en compte qui podia combinar-s’ho amb els fills o amb altres càrregues familiars. Així, no van sorgir grans problemes i tothom va poder conciliar, si bé els horaris s’allargaven per no deixar ningú sense resposta a les demandes d’ajuda. “Tothom va estar a l’altura i vam ser un autèntic servei públic”, insisteix aquesta treballadora social amb més de tres dècades d’experiència, que subratlla l’excepcionalitat de la situació. El nombre d’usuaris del banc d’aliments s’ha triplicat, per exemple.
“Jo anava per Igualada amb el mòbil penjat al coll i, quan tothom era a casa i als carrers només se sentien les sirenes, ningú entenia que jo anés d’aquí cap allà si no era sanitària”, explica. Sobretot en els primers dies hi havia por i respecte “per no ocasionar cap brot” en el contacte amb els usuaris i, un any després, hi ha un “esgotament” general per arribar a tot arreu i també per “rebre les queixes de la gent que està enfadada amb el sistema”, indica. Confia que la pandèmia serveixi per reivindicar uns serveis socials universals que no s’identifiquin només amb la pobresa: “Existim, hi som sempre per ajudar les persones”.
