Pilar Ceprián

Auxiliar de residència geriàtrica, 55 anys

Francesc Melcion

Pilar Ceprián

Auxiliar de residència geriàtrica, 55 anys

Marta Rodríguez Carrera

“Volem que ens deixin de considerar les minyones de les residències perquè som professionals formades i amb vocació”

Mal pagades, precàries i infravalorades. És com Pilar Ceprián assegura que se senten les auxiliars de residències, que ella reivindica com a auxiliars d’infermeria geriàtriques. “Fem feines que les infermeres fan als hospitals”, afirma aquesta delegada de CCOO al sector. Recorda els primers dies de la pandèmia com un “malson” perquè van haver de treballar amb el virus circulant pels centres i sense poder disposar de bons equips de protecció. Dies de por per encomanar “els que deixaves a casa i els avis de la residència” i de molta “tristor i ràbia” per tantes i tantes morts. “Hem viscut molts dols en pocs dies, per residents que portaves molts anys cuidant, i a això no t’hi acostumes”, afirma.

L’estrès de la situació va poder amb ella i va acabar agafant una baixa per l’ansietat que li provocava la magnitud de tanta tragèdia. Confessa que, un any després, ni ella ni les seves companyes són les mateixes. Anímicament encara arrosseguen la càrrega emocional, i en moltes treballadores s’han agreujat els mals d’esquena i altres patologies professionals. “Jo ja no tinc la fortalesa que tenia abans de tot això”, diu.

Francesc Melcion

El sector d’auxiliars fa anys que batalla per la millora de les condicions i un conveni català que tot just ara s’ha firmat. Ceprián calcula que el 90% de les plantilles estan formades per dones, “i la majoria, estrangeres i amb famílies monomarentals”, factors que les obliguen a haver de buscar més d’una feina i gairebé a qualsevol preu per arribar a final de mes. “Amb 927 euros al mes bruts difícilment es manté una casa”, apunta, i això dificulta encara més la sempre complicada conciliació.

Durant els primers mesos de la pandèmia, en què les residències van acaparar focus, Ceprián diu que el sector va confiar que se solucionarien problemes de precarietat i reconeixement, però, passat el temps, ja s’han adonat que estan “soles”, i fins i tot pitjor, perquè “les patronals s’han acostumat a la disponibilitat horària”, es queixa. “Hem estat a primera línia però sense aplaudiments –reflexiona–. Però més que aplaudiments volem que ens deixin de considerar minyones, perquè som professionals amb formació i vocació”.

Consulta més continguts

Un any de covid: les dones, més exposades i més precaritzades

Un any de covid: les dones, més exposades i més precaritzades

La bretxa de gènere del covid, en 15 gràfics

La bretxa de gènere del covid, en 15 gràfics

La pandèmia agreuja la bretxa de gènere al mercat laboral

La pandèmia agreuja la bretxa de gènere al mercat laboral

Anterior

Núria Mora

Següent

Montserrat Montrabeta Mensa

Inici