Júlia Vergara

Viròloga i investigadora del Centre de Recerca en Sanitat Animal (CReSA) de l’IRTA, 36 anys

Cristina Calderer

Júlia Vergara

Viròloga i investigadora del Centre de Recerca en Sanitat Animal (CReSA) de l’IRTA, 36 anys

Thaïs Gutiérrez

“Durant aquest any de feina frenètica a mi em preguntaven què feia amb els meus fills, però als meus companys homes no”

“Hi va haver un moment, durant el confinament, que només veia els meus fills adormits i llavors quan podia estar amb ells el cap de setmana em deien papa”. I és que a l’inici de la pandèmia la Júlia Vergara, de 36 anys, treballava 14 o 15 hores diàries al Centre de Recerca en Sanitat Animal IRTA-CReSA, situat al campus de Bellaterra, per trobar un tractament i una vacuna per al SARS-CoV-2. “Jo portava des del 2013 investigant el grup de coronavirus, primer a Alemanya i després aquí, però jo feia sobretot investigació bàsica –que no vol dir senzilla– per saber com era el virus, la seva patologia, la resposta immunitària, etc. Però fa just un any tot va canviar. Vam veure la gravetat del que estava passant i vam dir: ens hi posem! Estem buscant tractaments i vacuna per aquest coronavirus. He passat a fer un tipus de recerca molt més aplicada i a un ritme frenètic”, reconeix.

Cristina Calderer

Per a ella ha sigut un any molt dur però també de molt aprenentatge, en què ha confirmat que aquesta és la seva vocació. “Jo a mitjans de la carrera vaig tenir clar que em volia dedicar a la investigació perquè un amic meu va morir de càncer”. Anys després, es troba immersa en una investigació que pot ajudar a salvar moltes vides però que també ha significat moltes renúncies a nivell personal. “Després de tot un any sencer m’he adonat que no vull seguir així, ara estic intentant compaginar més la meva vida laboral amb la personal. Penso que ja està bé que els meus fills hagin vist una mare entregada a la seva feina, amb molta responsabilitat laboral, però ara tinc ganes de trobar un equilibri millor”. Ella creu que la gran quantitat de renúncies personals que s’han de fer en el món científic pot ser un dels motius pels quals hi ha poques dones en els càrrecs de responsabilitat. “A la base n’hi ha moltes, però si mires cap a dalt hi ha molts més homes”. Però ella també apunta cap a la societat i als mitjans, que sempre pressionen més les dones. “A mi al llarg d’aquest any m’han preguntat molt què feia amb els nens mentre treballava tantes hores, però als meus companys homes no els hi han preguntat mai”. 

Tot aquest any i l’experiència viscuda li fan tenir, ara, moltes ganes “del que té tothom: ganes d’abraçar, de sortir, de veure amics...”, però confia que també vinguin canvis positius: “Espero que hàgim après a frenar una mica aquesta bogeria de món i a tractar el planeta d’una manera millor, perquè aquesta seria una manera d’evitar més pandèmies”. 

Consulta més continguts

Un any de covid: les dones, més exposades i més precaritzades

Un any de covid: les dones, més exposades i més precaritzades

La bretxa de gènere del covid, en 15 gràfics

La bretxa de gènere del covid, en 15 gràfics

La pandèmia agreuja la bretxa de gènere al mercat laboral

La pandèmia agreuja la bretxa de gènere al mercat laboral

Anterior

Victoria Medina

Següent

Núria Mora

Inici