La voluntària que cada tarda recorre els carrers d’Olot recollint material sanitari que produeixen altres voluntaris s’atura i baixa del cotxe. Es posa la mascareta, s’acosta al portal d’una casa, fa sonar el timbre i s’enretira per esperar amb distància. En Marc surt content, se saluden, li entrega una bossa amb dotze pantalles protectores que ha imprès i queden per veure’s l’endemà. Una rutina nova que implica una xarxa de voluntaris d’unes cent persones i trenta-set empreses d’àmbits logístics i tecnològics de la demarcació de la Garrotxa. 

En Marc torna al seu taller i explica per què té una impressora 3D: “Faig fotografia d’arquitectura i per fer els seguiments d’obres muntem càmeres dins unes caixes fetes de metacrilat i peces impreses en 3D”. Va entrar a la xarxa de voluntaris els primers dies del confinament, quan “en Toni Moreno, de l’empresa de robòtica Innova Didactic, va crear un grup de WhatsApp per organitzar què s’havia d’imprimir”. 

“Faig unes deu o dotze peces al dia. M’hi poso quan em llevo, ja abans d’esmorzar engego la màquina i abans d’anar a dormir deixo l’última peça fabricant-se”. El dia està caient i refresca bastant. En Marc es queda repassant la penúltima peça del dia amb la impressora com a únic soroll que trenca el silenci. 

Unes setmanes després, reflexiona sobre el confinament: “La producció ja s’ha aturat per falta de demanda. Aquest voluntariat m’ha compensat el neguit de no poder col·laborar i m’ha mantingut en contacte amb la realitat sanitària que jo no vivia directament. Ara tinc la síndrome de la cabana, em fa mandra tornar al despatx. Aquí visc protegit sense les dificultats del món exterior, sense els compromisos, sense les presses... una vida irreal i alhora utòpica. Espero que el futur sigui un punt intermedi entre l’ara i l’abans”.