Ricard Garcia Vilanova. Fotògraf

Barcelona

El fotoperiodista Ricard Garcia Vilanova després d’una jornada de feina a Barcelona. Pere Virgili

Ricard Garcia Vilanova. Fotògraf

Cristina Mas

La seva experiència cobrint les guerres de Síria o Líbia ara és útil per acostar-se al dolor de les víctimes del covid-19 a Catalunya i Madrid

El fotoperiodista Ricard Garcia Vilanova (Barcelona, 1971) ha treballat en les últimes dues dècades documentant les guerres i desastres humanitaris més cruents del planeta: Síria, Gaza, l’Afganistan, Líbia, el Sudan... Des de finals de març passeja la seva càmera per Catalunya i Madrid per retratar la pandèmia i el seu impacte. El trobem en una residència de gent gran del Poblenou de Barcelona, on s’ha passat tot el dia amb l’EPI posat, amarat de suor. 

“En una guerra és més fàcil fer fotografies, perquè tothom vol que expliquis la seva història; en canvi, aquí a la gent li costa més entendre la nostra feina”, explica el fotògraf, que defuig tots els estereotips i és l’antítesi del periodista de guerra que es vanta de les seves gestes. Es mou per la sala que la residència Icària ha habilitat per als residents positius, on un grup d’àvies juguen al dòmino mentre una auxiliar s’ocupa que no els falti de res. 

En un moment deixa la càmera per acostar-li un got de suc a una dona que l’hi demana. S’ha passat des de les deu del matí convivint amb el personal de la residència, fins que s’ha fet pràcticament invisible. Ho ha après en tots aquests anys treballant en situacions límit, en una experiència que concentra nivells de violència ferotges: per fer una bona foto cal proximitat, empatia i respecte a les víctimes. 

"Al final el que escriu la memòria històrica són les imatges. I no tenim la foto d’una pandèmia amb milers de morts. S’està presentant aquesta crisi de manera desdibuixada"

“Quan treballes amb el dolor aliè has de guanyar el temps necessari perquè s’oblidin de tu. Que et vegin com un més, no com un periodista”. És molt fàcil de dir i terriblement difícil de fer: documentar sense interferir, sense muntatges, sent allà sense ser-hi. 

Les imatges de l’horror

Les fotografies de Ricard Garcia Vilanova s’han vist en grans capçaleres de referència internacional: Life, Newsweek, Time, The New York Times, The Washington Post, The Wall Street Journal, Le Monde, Paris Match, The Guardian, i fa anys que col·labora amb l’ARA. Amb un estil característic, la seva mirada ens ha acostat els horrors del món en què vivim: criatures ensangonades o amb mirades perdudes per la por amagades en coves, metges tirats per terra lluitant per salvar les víctimes de bombardejos a Síria, èxodes de desplaçats a Líbia enmig de cossos esventrats, joves manifestants ferits pels trets de franctiradors a l’Iraq… 

Són imatges que no ens agrada veure però que s’han de mirar per saber què passa al món. D’aquelles que es claven com una punyalada i que poden esperonar una resposta en l’opinió pública, com va passar amb la foto de Kim Phúc, la nena despullada cremada amb napalm al Vietnam el 1963. O el setembre del 2015 amb la imatge d’Alan Kurdi, el nen kurdosirià ofegat en una platja de Turquia de bocaterrosa que va posar al centre durant uns dies el drama dels refugiats a Europa. 

"No sé qui posa el fre, però hem topat amb una barrera: hi ha hagut una excessiva infantilització de la ciutadania”

Però aquesta pandèmia s’està explicant sense imatges de morts. Els mitjans anem plens de fotografies de personal sanitari que semblen treballadors d’una central nuclear, d’UCIs, de residències de gent gran, de passadissos d’hospitals, de carrers deserts, de cues als menjadors socials. Però gairebé no hem vist cap dels més de 27.000 morts que, segons l’estadística oficial, ha causat el covid-19 a Espanya. 

“I no és perquè nosaltres no les vulguem fer, aquestes fotos: és perquè no hi hem tingut accés. Al principi em va costar molt més entrar en un hospital aquí que en una zona de guerra, i encara avui no s’hi garanteix accés lliure a la premsa. No sé qui posa el fre, però hem topat amb una barrera: hi ha hagut una excessiva infantilització de la ciutadania”, es queixa el fotoperiodista. 

“Al final el que escriu la memòria històrica són les imatges. I no tenim la foto d’una pandèmia amb milers de morts. S’està presentant aquesta crisi de manera desdibuixada: no hem vist la tragèdia humana. Què deixarem a les properes generacions? ¿Fotos de gent als terrats? De carrers buits? Estem parlant d’una tragèdia! És com si no tinguéssim fotos de morts a la Guerra Civil”, lamenta Garcia Vilanova. “Si hi ha hagut milers de morts pel covid-19, la societat ha de poder veure-ho i encaixar el cop”. 

Morts de primera i de segona

I encara és més greu que hi hagi “morts de primera i de segona”. “Per què la foto de l’Alan Kurdi va sortir a totes les portades i, en canvi, aquí només hem vist un mort en una portada d’El Mundo? És hipocresia, doble moral: o posem tots els morts o cap”, reclama. Garcia Vilanova confessa que no entenia res quan l’estiu del 2017, de Síria estant, es va assabentar de la polèmica per la publicació d’imatges dels morts a l’atemptat de la Rambla: “No entenia res. Per què es podien publicar imatges de morts a Síria i no a Barcelona? Però ara encara és més evident, perquè la pandèmia és un problema mundial i les imatges que veiem d’aquí no tenen res a veure amb les que hem vist a Itàlia, França o fins i tot als Estats Units: allà s’han vist els morts i aquí no ens hi han deixat arribar. En ha passat a tots”. 

Pere Virgili, fotògraf de l’ARA i autor de les imatges d’aquest reportatge, deixa un moment de retratar el seu col·lega i assenteix. Tots els companys que han estat els nostres ulls durant el confinament estricte, i que per fer-ho també s’han hagut d’exposar al virus, s’han trobat amb traves d’accés. 

Garcia Vilanova treballant amb l’equip de protecció al menjador reservat per als casos positius de covid-19 a la residència Icària del Poblenou de Barcelona, que li va obrir les portes per documentar l’impacte de la pandèmia entre la gent gran.

Garcia Vilanova treballant amb l’equip de protecció al menjador reservat per als casos positius de covid-19 a la residència Icària del Poblenou de Barcelona, que li va obrir les portes per documentar l’impacte de la pandèmia entre la gent gran.Pere Virgili

En aquesta cobertura gràfica s’ha repetit el dilema ètic del periodisme de guerra: on és el límit del que és publicable? On s’ha de posar la línia entre el que s’ha d’explicar i ensenyar i la morbositat gratuïta? On és el llindar? Garcia Vilanova defuig les respostes fàcils: “El límit és el que posaria si jo fos el protagonista de la foto, i això és molt subjectiu, cadascú té el seu, i està condicionat per l’experiència, la cultura, la moral…” 

Jugar-se la vida a la feina

Garcia Vilanova s’ha jugat la vida en moltes de les seves cobertures. Va estar segrestat sis mesos per l’Estat Islàmic a Síria, juntament amb els reporters Javier Espinosa, d’El Mundo, i Marc Marginedas, d’El Periódico, quan els periodistes s’havien convertit en un sucós botí de guerra. Ells van tornar a casa, però altres companys seus de captiveri van ser assassinats. 

“Quan treballes amb el dolor aliè has de guanyar el temps necessari perquè s’oblidin de tu. Que et vegin com un més, no com un periodista”

Després encara va tenir l’estómac de visitar els seus carcellers, un cop van ser capturats pels kurds. Però no és dels que es vanten ni es posen medalles, més aviat es treu importància. “Exposar-se és inherent a la feina i ningú ens obliga a fer-ho. Per a mi el periodisme és una eina social. Tenim una responsabilitat. I és el mateix el que fem aquí que enmig d’una guerra. Els que no estaven preparats per jugar-se la vida eren el personal sanitari, ni els treballadors socials, ni les netejadores, que ara fan una feina que no es pot pagar amb diners. S’exposen cada dia i molts han mort, però tampoc no ho hem vist gaire als mitjans”. 

En molts casos, treballadors en condicions precàries, com són precaris els periodistes freelance que mai saben què cobraran a final de mes. “Em poso l’equip de protecció i netejo l’equip sovint. Vaig amb compte per evitar contagiar-me. Entre altres coses perquè si em contagio s’ha acabat la feina com a mínim durant 15 dies”.

Tercer premi World Press Photo

Ricard Garcia Vilanova ha estat premiat al prestigiós World Press Photo per aquesta imatge del novembre a Bagdad d’un manifestant inconscient traslladat pels seus companys. Almenys 600 joves iraquians han mort en la repressió de les protestes contra el règim i la corrupció. Aquí podeu veure algunes de les seves fotos. 

© Ricard Garcia Vilanova

Anterior

Ingrid Pedró. Professora d’equitació

Següent

Reflexió: El relat de la pandèmia

Inici